LA DONA DELS ULLS VERDS

LA DONA DELS ULLS VERDS
El cel era gris. Els crits i les llàgrimes havien passat a formar part de la seva existència. Cada dia es produïen atacs on algú conegut perdia la vida.
Però quan ell mirava la fotografia de la dona dels ulls verds, que sempre duia a sobre, es recordava de la seva breu i efímera infància i dels dolços moments que havia viscut amb ella. Rememorava les seves carícies, l’escalfor, les cançons que ella li cantava i aquella mirada, verda, color dels prats a la primavera, color de les fulles en rebrotar.
Ell la veia per tot arreu: a la lluna plena, al sol ponent, a les olors del mercat, als llibres, a cada flor, a cada somriure,...
Aquella nit, sota la llum de la lluna, es va fondre entre les ombres i va fugir tot sol cap un nou horitzó, un nou raig de llum, un cel blau on renéixer, aquest cop sense la dona dels ulls verds.