La casa dels iaios

De matinada
cercavem refugi
en el regust
del cafè
i la mel
del nostres llavis.
Però vaig abandonar
pistes suggerents,
camins coberts
per argelagues
i esbarzers.
I una tarda
alcí la vista
a l'altura del sol,
a l'oest
a un mar
i un cel blau
de setembre,
que era el nostre mar
de vidre,
i vaig deixar una nota
sense misteris
a la bústia:
una nostàlgia
a soles,
una espera,
un darrer poema
una mica de fred,
el primer fred
d'una albada.
I vaig pujar al tren:
un viatge conegut
una llum familiar,
una olor
d'estius
i d'hiverns
i nits
i corredisses
i rialles
i amors
sense nom
al redós
d'una cadira
de remendar,
munts de sèssia
tapada amb plàstics
i cadups
apilats
fent esglaons
i, pels calaixos,
blavet per a les mides
i ploms
i cordills.
Un silenci
de mar
de fons
per tots els racons
de casa
que em recordaven
a gent
que ha mort
o que fa temps que no veig.
Fumant,
a soles,
finalment,
vaig escoltar
unes veus
que passen
i que venien
de veure els vaixells
que tornen,
per vendre el peix.