LA CANÇÓ DE LA VIDA.

Un relat de: Miquel Pujol Mur
Els records són agradables en moltes ocasions. però punyents en moltes altres.

El Vicenç és assegut en una butaca a la sala de la residència del poble. Una sala gran, amb vistes a un jardí, que l’envolta per tres dels quatre costats.

La primavera, encara primerenca, fa resplendir les poncelles que comencen a obrir-se com a promesa de formoses flors. Una televisor situat en un racó vol cridar l’atenció dels residents. Uns dormen, altres són perduts en els seus pensaments i la majoria s’avorreixen. Quin valor té el que succeeixi en aquest món, quan la vida ha deixat aparcades a les persones. A més, la majoria estan condemnats a viure en un lloc que no els agrada gens. Els ha estat imposat per les circumstàncies o els familiars. Un lloc, un espai, que per desgracia només té una sortida.

El Vicenç capcot escolta una música que ve de la cuina. La recorda dels vells temps. El mateix en el pensament rectifica l’adjectiu. No vells d’anys, sinó bells de bellesa.

“Quince años tiene mi amor”. Sí, la Helena tenia quinze anys quan al ball dansaven alegres sense pensar en el demà. “Si jo tuviera una escoba”. Això més tard, la Marta, també una joveneta, que es bellugava bojament. Quantes melodies, quanta música, quantes orquestres, en el pensament del Vicenç. Un home ja gran.

Els records l’omplien més que tot l’entorn, ni el joiós jardí crida la seva atenció. Sense voler taral·lareja la música del twist, del rock, dels valsos, dels lents, de la lambada que li venen al pensament. L’un rere l’altre ressonen a les seves oïdes al mateix temps. Un sense número de noms femenins acompanyen cadascuna de les músiques. l’Helena, la Marta, la Laura, la Belen, la Laia, la Maria i finalment la Lluïsa. Eren tot un seguit de cares, alegres i boniques, que reien i amb qui havia ballat sovint. Ell, aleshores, un jove agradable en la flor de la vida.

Finalment la Carme, la companya, amb qui va dansar durant molts anys. Totes les danses, tota la música, li omplen el cap. com si estigués en un envelat amb bona companyia. Polques, tangos, pasdoble, corridos mexicans, bossa nova, etc. Quant balls i quanta música. Que hauria fet la vida de les formoses joves amb qui va ballar. Serien, com ell, desferres humanes assegudes en una butaca d’una residència? Caram! I la Carme on és? La Carme és, era, la seva dona! No està a la sala. Havien vingut junts a la residència? Els records més recents eren envoltats per una boirina en la seva memòria

Aparta bruscament la maliciosa i desafortunada idea. De sobte el cervell retorna a omplir-se de música, d’antics balls gaudits, de rostres joves i cossos ardents i excitats. La seva cara per una moment torna a resplendir. Els seus ulls s’obren amb la joia de la joventut. La llum primaveral il·lumina per una instant la seva fisonomia. El seu rostre es rejoveneix i les seves mans és mouen seguin el ritme d’una melodia que només sona a les seves orelles.

Amb un gest adolorit es porta la mà al pit. Només un breu espasme. El seu cor que tant ha viscut, que ha gaudit molt, està força cansat. Acluca els ulls suaument i acota més el cap. Mentre un lleu filet de saliva davalla de la comissura dels seus llavis.

Tothom corre en la residència, tots volem ajudar. Més tots, arriben massa tard. El vell Vicenç, ja no hi és, s’ha marxat. Ara és un jove ardit que dansa vers la llum voltat de música i de cares joves.

Miquel Pujol Mur.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: