La bicicleta rosa

És dimecres, bell mig de la setmana, la feina em desperta amb forma de timbre agradable; tan agradable com el de les portes del metro quan es tanquen bo i enunciant-te que, si no t'espaviles, t'hi enganxaràs la mà, la cama o que fins i tot ja no hi podràs entrar. Em despullo i, de cada peça de roba, en faig un manyoc que, amb força, llenço al lloc on intueixo que hi ha d'haver la cistella de la roba bruta. Em dutxo, surto i em frego fort amb la tovallola. Ara em frego el cap sacsejant-lo talment una olivera les branques de la qual són remogudes per tal de treure'n el màxim de fruit. Però jo ja no volia treure'n cap fruit, només que es mantingués prou dret per esperar que el sol caigués i, llavors, deixar que el meu cap fes el mateix, cauria i, ja al llit, esperaria l'endemà.
Un cop al cotxe em fixo en la corbata. És lletja, molt lletja, però... tant és. Engego el motor i, després de resar a Sant Cristòfol perquè faci d'aquella ferralla una andròmia menys tronada que em pugui transportar, em cordo el cinturó tot fent l'esquema mental de les carreteres que haig d'agafar: "ara l'autopista 'S' adés la carretera que va de Puigtronat a Sant Vergonci del Mig, més tard desvia't direcció Urbanització Els Garrofers Sud (que si no fos pel cartell ningú no ho sabria car de garrofers n'hi ha ben pocs), en acabat, el primer trencall a l'esquerra en direcció polígon industrial de 'Can Foll' i un cop allà cercar,dins l'immens aparcament, la meva plaça per aparcar el cotxe.
Havent arxivat l'embús del dia dins la meva col·lecció i tenir el goig de sentir els clàxons dels cotxes que, combinats entre sí, componien una simfonia encara més agradable que la del meu despertador, vaig poder albirar per fi el fum que m'alimenta cada dia: la meva estimadíssima fàbrica.
Meno l'andròmina per a aparcar-la al seu lloc corresponent quan una cosa rosa que ocupa la plaça em fa frenar. Trec el cap per la finestra i veig una bicicleta rosa. L'aparto amb indiferència i aparco.

Riiiiiiiiiiiiiiiing!!!
Tercera i darrera melodia del dia. Sens dubte la més agradable de totes. El timbre aquí només sona per entrar a pencar i no pas quan és hora d'anar-se'n car, així, sempre hi ha qualque badoc que es queda fent hores extra.
La meva feina és ben simple: entrar i seure. No cal saludar ningú. Cadascú té la seva tasca i se la coneix prou bé. Així doncs, m'assec davant d'una cinta teletransportadora i contemplo com centenars de milers d'escuradents creuen els meus ulls. Des del primer fins el que fa 323.724 o bé 323.727, depenent del dia. L'únic que haig de fer és destriar-ne els que tinguin impureses, és a dir, estelles que sobresurtin o puntes inacabades, però, de fet, ja fa temps que no cal que ho faci. Des que van canviar la màquina d'esmolar escuradents, de defectuosos cap ni un, ara tots són perfectes! Els primers dies, quan vaig veure que el contenidor d'escuradents defectuosos restava buit, vaig amoïnar-me moltíssim. Però no vaig voler consentir que aquella maquinota sense sentiments acabés amb la meva feina. Preocupat com estava vaig pensar i pensar fins que vaig trobar-hi una solució: endur-me els escuradents fets servir de casa i col·locar-los al recipient dels defectuosos.
Fins ara aquest truc ha funcionat prou bé però ara la qüestió és que m'avorreixo tant que envejo les ostres i tot, elles sí que s'entretenen: que si puja la marea, que si baixa, que si hi ha temporal de llevant ara de tramuntana . Quin món més interessant. En canvi, jo ja ho he provat tot: comptar els escuradents de dos en dos, de tres en tres, de cinc en cinc, en català, aranès, anglès, francès, nosequès i fins i tot en xinès! Però ja no se m'acut res més que em mantingui el cap una mica cap amunt, no tinc idees, tot són escuradents que em ronden pel cap. A la feina: escuradents, al sopar: escuradents, a la nevera: escuradents. Fins i tot em fa l'efecte que, a hores d'ara, no em podria casar amb ningú que no fos escuradentoide.
De sobte, entre l'escudella d'escuradents que d'estona ençà ha inundat la meva testa, apareix quelcom rosa. Rosa? Si en ma vida no he vist un escuradents rosa, i mira que es pot ben dir que sóc un expert en escuredentologia. Què pot ésser?
Vejam.... -Aixeco el cap d'un bot- Ah, és clar, ja ho tinc: la bicicleta rosa!
Per primer cop trenco la línia que uneix els meus ulls amb la desfilada d'escuradents blancs i, sense dir ni ase ni bèstia, toco el dos. Cuito a arribar al lloc on l'he vista aquest matí... Hi és! M'hi enfilo, m'escapoleixo corrents de l'aparcament i m'esmunyo entre un bosc de pins bellament desendreçats.
Al cap d'una estona de molt pedalar m'adono que quelcom m'estreny el coll. M'hi fixo i em trobo la corbata- que n'és de lletja- penso. En desfaig el nus i la llenço enrere. Tot seguit, m'adono que les claus del cotxe m'han caigut i em disposo a girar cua quan, tot d'una, penso: què coi! I reprenc la marxa amb l'agradable grinyol de la meva bicicleta rosa, la simfonia del qual, ara és agradable de debò.