L L A R

Una llum m'enlluerna. Només hi veig en blanc. És una brillantor que no em deixa veure on sóc. Tampoc on vaig. Però segueixo endavant. Sé que davant meu hi ha el que busco. No sé que és, però se que m'hi sentiré a gust. De sobte la llum s'apaga, i aconsegueixo veure on trepitgen els meus peus. Tot és humit. Fa fred, però m'hi sento bé. Camino per aquí, salto més enllà, i de sobte, ho veig tot molt clar. Aquest és el meu lloc. És tal com vull que sigui. Hi ha tot el que necessito ara mateix. I allà, seguint tot recte, està el meu tro. Camino a poc a poc. La bellesa del moment no necessita velocitat. Gaudeixo cada passa com si fos la darrera. Quan arribo, m'assec al lloc que em pertany. Continua fent fred, però jo estic bé. Arbres a cada racó celebren la tardor. Les fulles des del terra s'acomiaden dels arbres. Les clarianes es deixen entreveure enmig de les branques i em saluden. Però això no és per sempre. El moment de glòria acaba, i he de tornar a la realitat. M'aixeco amb desgana, i començo a caminar. Passes petites. Avanço lentament. Endarrereixo al màxim el moment. La nostàlgia arriba abans d'abandonar aquell lloc tan fantàstic. No veig res. La llum m'enlluerna altra volta. No veig el camí que deixo enredera. Però sé que des de fora és més bonic. Tan, que sembla una utopia. Però jo sé que existeix. M'allunyo cantant una vella cançó dels 80. Conec la bellesa, i ella em coneix a mi. Li vaig demanar permís per entrar, i ella em va dir que ja era a dins. És el meu paradís. Els sentiments afloren. Aquesta és la meva llar.