Cercador
L' arma més poderosa d' aquest món
Un relat de: Carla Moreno Belinchón- Compartir:
Tot començà ja fa gairebé trenta anys. Més ben dit, el meu naixement fou ja fa trenta anys. Perquè la meva vida, com més tard esbrinareu, començà fa ben poc.
Era un càlid 28 d’ Agost i els meus pares portaven ja hores i hores esperant a l’hospital. Les primeres contraccions començaren feia ja més de sis hores, però jo no volia sortir, tenia por a descobrir el món, a abandonar la calidesa de la panxa de la mare i haver d’enfrontar-me tota sola a l’ immensitat del món. Hores i hores passaren fins que, finalment, el meu petit, diminut caparró començà a aparèixer. Quina explosió de felicitat i alegria! El meu pare començà a plorar, l’ infermera m’agafà i m’abraçà i la mare… Ai la mare! La pobre estava exhausta, feta pols, però sabeu què? La vaig mirar als ulls per un instant i en un sol segon, en un sol moment, vaig poder veure en ella el cúmul més gran de joia que mai havia vist. Desprenia tendresa, nerviosisme, alegria, inquietud, satisfacció però, sobretot, desprenia ganes de donar el millor d’ella en aquella nova etapa. Aquell dia va ser el meu naixement, l’inici d’una família, d’un sentiment, d’una unió tan forta que mai res ni ningú podria trencar-la.
Els dies a l’hospital foren avorrits però plens de visites. Jo veia un munt de gent que entrava i sortia, carregats com ximples amb flors i bombons. La mare em sostenia en braços la major part del temps , transmetent-me tota la confiança i tendresa que jo necessitava en aquells moments en què em veia envoltada de complets desconeguts. Jo aleshores no ho sabia, però aquells desconeguts serien les persones que marcarien la meva existència i que, més tard, vaig aprendre que se’ls anomenava família.
Un bon dia, la mare rebé la visita d’un metge i, al cap d’uns hores, el pare i la mare van fer les maletes, m’agafaren, em pujaren a un cotxe, i em portaren a un lloc nou. Era un petit pis, simple però acollidor. Va ser allà on vaig passar el meu primer any. Un any ple de descobertes, d’ experiències, d’emocions.
Quan jo ja començava a habituar-me a aquell pis, a reconèixer tot allò que m’envoltava, els meus pares decidiren canviar de casa. Amb l’ ajut dels meus oncles i el meu avi, vam carregar tots els mobles del pis en una furgoneta i els portàrem a una casa. Els primers dies van ser molt estranys, jo no sabia què feia allà, no sabia per què m’ havien canviat tot allò a que jo m’havia acostumat. No obstant, poc a poc, i amb ajuda dels pares, vaig començar a sentir la nova casa com la meva llar, el lloc on jo creixia com a persona, on anava mica en mica forjant la meva personalitat i on passava el temps amb les persones que coneixia.
Al cap d’un any exactament, una persona que no havia vist mai entrà per la porta. Jo aquella nit havia hagut de quedar-me a dormir a casa els avis ja que els pares havien marxat no sabia on. No em pregunteu què vaig veure en aquella nena,en aquell ésser tan diminut, en aquella cara tan angelical i tendre, però des del primer moment que la vaig veure, alguna cosa dins meu canvià. Ella va ser la primera persona amb qui realment vaig esbrinar el que vol dir estimar de veritat, el que vol dir sentir com amb una simple persona et pots sentir immensament plena. Ella va ser, i encara és, una de les persones que més provoca en mi. Ella és la meva germana. Amb ella mai vaig tenir gelos, jo me l’ estimava més que res en el món i estava desitjant despertar-me cada dia simplement per poder fer-li un petó i comprovar, amb immensa satisfacció, com ella em corresponia amb un gran somriure.
Jo aquell any vaig començar la guarderia i la veritat és que no ho vaig passar bé. Tenia por a ser abandonada, a que un cop els meus pares em deixessin anar la mà no me la tornessin a agafar mai més. Vaig trigar setmanes en acceptar que hi havia d’ anar però, quan ho vaig fer, vaig conèixer molta gent. Vaig aprendre que l’ afecte no només prové de la família i que es pot aprendre de qualsevol persona i en qualsevol situació. Ho busqués o no, va ser una experiència que mai oblidaré. Va ser el primer contacte, la primera vegada, la primera ocasió en què vaig experimentar l’ autonomia.
Quan jo tenia ja quatre anys, una nova sorpresa vingué per part dels meus pares. Jo veia que la mare havia guanyat molta panxa i que estava bastant més cansada però no entenia el per què fins que, un dia, els pares ens van agafar a la meva germana i a mi i ens van explicar que la família tornava a créixer, que a partir d’ara seríem un més. Amb l’arribada del tercer germà la casa s’ omplí d’alegria, vitalitat i entusiasme. Ell era, i encara és, la viva imatge del dinamisme. És el tipus de persona que només amb els seus actes, els seus gestos, les seves paraules et fa sentir viva a tu. El seu somriure? La meva millor medecina en els pitjors moments.
La convivència va ser molt fàcil en tot moment i entre els tres germans creàrem un vincle que fa que, encara que hi hagi baralles i disputes, sempre ens acabem unint, sempre acabem anant tots a una.
I el primer any de col•legi arribà! Jo sempre he estat una noia amb molt entusiasme, amb moltes ganes de conèixer i provar coses noves, de sortir a conèixer món. El meu primer dia jo sentia que em podia menjar el món, que si era suficientment gran com per anar a aquella escola, no hi havia res que no pogués fer. No obstant, els anys a l’ escola foren una cosa totalment diferent al que jo havia experimentat fins aleshores. Vaig començar a sentir-me insegura, a tenir massa en compte l’ opinió dels altres, ja va ser durant aquells anys que vaig començar a donar més importància al que els altres esperaven i opinaven de mi que al que jo volia i sentia. D’alguna manera, vaig començar a amagar tota aquella personalitat que durant tants anys havia estat creant. A mesura que els cursos passaven, em costava molt més fer amigues. D’ una manera inconscient, jo traslladava les meves pròpies inseguretats als altres. Les primeres crítiques, les primeres pors, les primeres inseguretats arribaren. Els cursos de primària anaven passant i jo cada cop em sentia més perduda, sentia que em faltava una identitat, alguna cosa amb què identificar-me, em sentia buida. Durant aquells cursos em va costar molt obrir-me i confiar en la gent i, degut a tots els cops que ho vaig fer i la cosa no va acabar bé, la situació empitjorà. És cert que jo tenia amigues, que mai estava sola i que sempre tenia algú amb qui parlar, però mai acabava de sentir-me jo mateixa, mai vaig arribar a tenir la suficient confiança en mi mateixa per mostrar-me tal i com era, per ser acceptada pel que sóc i no pel que aparento.
Sense gairebé adonar-me’n, vaig acabar sisè i vaig entrar de ple a l’ institut. Tenia moltes ganes de començar-lo; per a mi era una nova oportunitat, un nou món, un nou univers per descobrir. Jo pensava: “si la gent d’ allà no em coneix de res, no perdo res mostrant-me jo mateixa, amb les meves virtuts i els meus defectes”. Però tampoc vaig ser capaç de fer-ho aquest cop. Vaig començar amb moltes ganes, amb molt entusiasme i, sobretot, amb molta esperança. Vaig conèixer un munt de gent, un munt de personetes que, a primera vista, em van semblar tan atemorides i indecises com jo. Vaig apropar-m’hi a totes elles. Tenia clar que si no feia un esforç, no aconseguiria vèncer les meves pors. M’hi vaig esforçar, vaig deixar de banda totes les meves inseguretats i els meus temors i vaig intentar refer aquella persona que els anys de primària havien esmicolat poc a poc. Però tot va ser un fracàs. No era capaç de sentir-me còmoda i segura envoltada de gent. Em bloquejava quan intentava ser jo mateixa, donava tantes voltes al que la resta pensaria de mi que jo sola em vaig crear una barrera, un obstacle que m’impedia ser feliç i gaudir de cada instant de la meva vida. Això no ho he explicat mai a ningú però vaig arribar a agafar por a l’ institut. M’ aixecava al matí i l’ única cosa que desitjava era que el dia s’ acabés. Any rere any, dia rere dia, la meva inseguretat anava creixent. Jo cada cop tenia més por a donar-me a conèixer. No volia mostrar-me jo mateixa per por al que la gent pogués veure en mi.Va arribar un moment en què em vaig començar a fer fàstic, en què vaig sentir que no valia la pena intentar que la gent em conegués, que la gent no es perdia res de l’ altre món.
Va arribar quart d’ ESO i va ser el moment de decidir part del meu futur. Jo estava confosa, no tenia res clar. Si no sabia ni com era, com pretenien que sabés què volia estudiar?
Després de donar-hi moltes, moltes voltes i de passar nits senceres sense dormir pensant en quina opció era la millor, vaig optar per la solució més fàcil: estudiar allò que jo sabia que agradaria a tot el meu entorn. En cap moment se’m va acudir aturar-me i reflexionar sobre el que a mi realment em feia feliç, el que realment a mi m’omplia, el que jo de veritat volia fer. Un cop més, la meva por a sortir de l’ ou, a trencar amb el meu temor a donar-me a conèixer, a simplement ser jo mateixa, em va jugar una mala passada.
Vaig començar primer de batxillerat i cada dia que passava jo era més i més infeliç. Cada cop m’ aïllava més. Cada cop, a poc a poc, i sense saber-ho, m’anava destruint jo mateixa. Perquè jo no ho veia, però els meus somriures eren molt escassos, els meus acudits inexistents, la meva energia i vitalitat s’ anaven esfumant i la brillantor dels meus ulls va desaparèixer completament. M’ atreviria a dir que gairebé vaig deixar d’ existir. Jo respirava, caminava, parlava, estudiava, saltava...sí, però per dins tot era indiferència. La por, el temor i la tristesa van deixar lloc a simple indiferència. Ja simplement no m’ importava el que els altres diguessin de mi. Va arribar un punt en què la meva autoestima va quedar tan tocada que els comentaris negatius, les crítiques, les burles, ja no m’ afectaven de la mateixa manera en què ho feien abans. Jo abans intentava posar tota la meva empenta, decisió, ganes, energia en intentar capgirar tots aquests comentaris o, si més no, en intentar que no m’ afectessin i em perjudiquessin. Doncs bé, fins i tot això havia canviat. Jo ja em creia tots els comentaris. Qualsevol mirada per a mi era un gest de menyspreu, qualsevol frase que no arribava a escoltar era una crítica i qualsevol rialla una burla. Ja gairebé no parlava, no somreia, no opinava, no gaudia. A l’ hora del pati jo sortia amb el grup d’amigues, seiem totes a esmorzar i, mentre elles reien, feien plans, es divertien, parlaven, jo estava completament absent. El meu cos era ella físicament, però la meva ment no.
Naturalment, la meva actitud a casa també va canviar, i els meus pares ho van notar. Van passar hores i hores intentant esbrinar el que em passava, intentant parlar amb mi i que jo els expliqués què havia provocat aquell canvi tan bèstia en mi. Ells sempre em deien que jo havia sigut una noia molt alegre, dinàmica, activa, riallera, en definitiva, que jo sempre havia estat una noia feliç. Tots els seus intents d’ intentar entendre’m, d’intentar ajudar-me, d’ intentar estar al costat d’ una persona que estimes, van ser en va. Jo tampoc sabia què m’ estava passant. Em sentia perduda, jo només veia que tot m’era indiferent, que em passava les tardes tancada a casa, que no tenia ganes de fer res, que fins i tot la meva gran passió, l’ escriptura, havia perdut tot significat i valor. Jo em llevava cada dia amb l’ única preocupació de saber quantes hores quedaven perquè pogués tornar a casa. Els dies anaven passant, és cert, però jo ni me n’ adonava. Tot era monotonia, tot era indiferència, tot era conformisme.
Vaig acabar el primer curs de batxillerat i, els meus pares, que ja estaven els pobres desesperats, van decidir enviar-me a treballar a un casal amb nens dues setmanes. Jo naturalment no m’ hi vaig oposar. Jo no tenia opinió pròpia, havia oblidat el poder de la paraula, el significat d’un sí i d’un no, el valor d’una personalitat i creences pròpies. Tot el que la gent em proposava em semblava bé. I així va ser aquest cop. No em vaig plantejar una segona opció, no em vaig qüestionar si aquella era la millor solució, no em vaig preguntar què era allò que realment jo volia fer. Però sabeu què? Us diré un secret: aquell cop els meus pares la van encertar de ple.
Vaig allunyar-me de tot allò que m’ havia envoltat fins aleshores i que havia provocat tal canvi en mi. Vaig deixar enrere l’ institut, els estudis, els companys, els mestres, la família… I amb ells també es van quedar enrere totes les pors, inseguretats i temors. Perquè el primer dia que vaig arribar a treballar al casal i vaig veure tot aquell grup de nens i nenes que, sí, el primer que van fer va ser examinar-me amb detall, però que tot seguit tots ells em van mostrar el millor dels seus somriures, alguna cosa en mi canvià. Va ser com un acte reflex, com un instint. No em pregunteu com va passar però tot en mi es regirà. El somriure dels nens em va fer recordar la meva infància, la gran quantitat de rialles que els meus pares m’ havien tret, que els meus germans m’ havien provocat i que el meu entorn havia mantingut. Estant amb els nens em vaig sentir renéixer. Vaig recuperar les llargues tardes jugant al parc, veient Blancaneus, rient amb els meus germans o gaudint fent qualsevol cosa. Simplement, i gràcies al casal, vaig recordar el significat de viure, el significat de ser feliç, la importància del somriure i la necessitat de gaudir sense temor. Van ser dues setmanes que van provocar en mi coses inimaginables. Per primer cop, vaig entendre que hi ha una diferència bestial entre viure i gaudir, entre ser i aparentar, entre existir i ser feliç.
I el casal acabà… Vaig tornar a casa i el canvi era evident. Els meus ulls van començar, poc a poc, a recuperar la brillantor que tant s’havia enfosquit, els meus somriures es van començar a fer gairebé diaris, i els meus acudits tornaren a envair les converses. Els meus pares no s’ho creien. Ells havien perdut amb mi una part de la seva esplendor, de la seva vitalitat, de la seva energia i del seu entusiasme. Però tan ràpid com jo vaig anar recuperant el meu esperit, ells també ho van fer.
Des d’aleshores les coses van fer un gir de 180 graus. Vaig començar a actuar per mi mateixa, a tenir una opinió pròpia i a atrevir-me a defensar-la. Vaig canviar de batxillerat, vaig començar a viure un munt d’ experiències noves, vaig conèixer un munt de gent nova. Es podria dir que em vaig redescobrir a mi mateixa. Vaig tornar a esbrinar qui i com era jo, què m’agradava, què no, què em feia feliç i, sobretot, què era important per mi. Les crítiques i els comentaris em seguiren afectant, però no de la mateixa manera que abans. Ja no m’enfonsaven, ja no em feien tancar-me i acovardir-me. La meva seguretat va anar guanyant pes i, amb ella, la meva pròpia personalitat.
I aquesta és una part de la meva història. Ara ja tinc trenta anys i treballo com a mestra. Com heu pogut veure la meva infància i la meva adolescència no van ser fàcils. Un cúmul de circumstàncies em va marcar. Però sabeu què? De tot s’ aprèn. La veritat és que l’he cagat mil cops, he fet mal a persones que m’estimen i que estimo, he anteposat les meves pors i la meva inseguretat a la meva felicitat i a la dels altres, els meus temors molts cops no m’han deixat veure més enllà. Però tot ha canviat. Perquè puc cridar orgullosa i satisfeta que una persona completament formada i feliç existeix. Que de les llàgrimes, les pors, els temors i les inseguretats he passat a somriures, llàgrimes també, energia i vitalitat. És cert que mai res és perfecte però aquí és on recau la bellesa de l’ existència. En aprendre que de tota llàgrima es pot crear un mar de felicitat, que de tot fracàs pot emergir un univers de triomfs i que de tot error es pot desprendre un món d’ encerts. No ha estat fàcil, us ho asseguro, ha calgut molt esforç, ajuda, paciència i constància però a dia d’ avui aquella nena petita, insegura i amb el cap baix pot afirmar amb fermesa que està orgullosa de tenir la família que té, d’ estar envoltada de la gent que ho està, d’ haver aprofitat tota oportunitat que la vida li ha brindat per ser feliç i, sobretot, està totalment orgullosa de poder ser ella mateixa i de poder proclamar als quatre vents que ara, més que mai, sap el que és la felicitat. La vida està plena d’alts i baixos, de bons i mals moments, de llàgrimes i somriures però tot és qüestió de tenir el vehicle perfecte per recórrer aquesta muntanya russa, el millor mocador on eixugar-te les llàgrimes i el millor matalàs per esmorteir les caigudes. Creieu-me, la vida és meravellosa, atreviu-vos a viure-la.
I aquí acaba el meu relat. Com al principi us he dit, el meu naixement va ser fa trenta anys però la meva vida començà no fa gaire. Un nou camí, un nou rumb, una nova direcció i un món sencer per descobrir. Alegria, confiança, amor, amistat i felicitat, la mescla perfecta per emprendre aquest camí.
Era un càlid 28 d’ Agost i els meus pares portaven ja hores i hores esperant a l’hospital. Les primeres contraccions començaren feia ja més de sis hores, però jo no volia sortir, tenia por a descobrir el món, a abandonar la calidesa de la panxa de la mare i haver d’enfrontar-me tota sola a l’ immensitat del món. Hores i hores passaren fins que, finalment, el meu petit, diminut caparró començà a aparèixer. Quina explosió de felicitat i alegria! El meu pare començà a plorar, l’ infermera m’agafà i m’abraçà i la mare… Ai la mare! La pobre estava exhausta, feta pols, però sabeu què? La vaig mirar als ulls per un instant i en un sol segon, en un sol moment, vaig poder veure en ella el cúmul més gran de joia que mai havia vist. Desprenia tendresa, nerviosisme, alegria, inquietud, satisfacció però, sobretot, desprenia ganes de donar el millor d’ella en aquella nova etapa. Aquell dia va ser el meu naixement, l’inici d’una família, d’un sentiment, d’una unió tan forta que mai res ni ningú podria trencar-la.
Els dies a l’hospital foren avorrits però plens de visites. Jo veia un munt de gent que entrava i sortia, carregats com ximples amb flors i bombons. La mare em sostenia en braços la major part del temps , transmetent-me tota la confiança i tendresa que jo necessitava en aquells moments en què em veia envoltada de complets desconeguts. Jo aleshores no ho sabia, però aquells desconeguts serien les persones que marcarien la meva existència i que, més tard, vaig aprendre que se’ls anomenava família.
Un bon dia, la mare rebé la visita d’un metge i, al cap d’uns hores, el pare i la mare van fer les maletes, m’agafaren, em pujaren a un cotxe, i em portaren a un lloc nou. Era un petit pis, simple però acollidor. Va ser allà on vaig passar el meu primer any. Un any ple de descobertes, d’ experiències, d’emocions.
Quan jo ja començava a habituar-me a aquell pis, a reconèixer tot allò que m’envoltava, els meus pares decidiren canviar de casa. Amb l’ ajut dels meus oncles i el meu avi, vam carregar tots els mobles del pis en una furgoneta i els portàrem a una casa. Els primers dies van ser molt estranys, jo no sabia què feia allà, no sabia per què m’ havien canviat tot allò a que jo m’havia acostumat. No obstant, poc a poc, i amb ajuda dels pares, vaig començar a sentir la nova casa com la meva llar, el lloc on jo creixia com a persona, on anava mica en mica forjant la meva personalitat i on passava el temps amb les persones que coneixia.
Al cap d’un any exactament, una persona que no havia vist mai entrà per la porta. Jo aquella nit havia hagut de quedar-me a dormir a casa els avis ja que els pares havien marxat no sabia on. No em pregunteu què vaig veure en aquella nena,en aquell ésser tan diminut, en aquella cara tan angelical i tendre, però des del primer moment que la vaig veure, alguna cosa dins meu canvià. Ella va ser la primera persona amb qui realment vaig esbrinar el que vol dir estimar de veritat, el que vol dir sentir com amb una simple persona et pots sentir immensament plena. Ella va ser, i encara és, una de les persones que més provoca en mi. Ella és la meva germana. Amb ella mai vaig tenir gelos, jo me l’ estimava més que res en el món i estava desitjant despertar-me cada dia simplement per poder fer-li un petó i comprovar, amb immensa satisfacció, com ella em corresponia amb un gran somriure.
Jo aquell any vaig començar la guarderia i la veritat és que no ho vaig passar bé. Tenia por a ser abandonada, a que un cop els meus pares em deixessin anar la mà no me la tornessin a agafar mai més. Vaig trigar setmanes en acceptar que hi havia d’ anar però, quan ho vaig fer, vaig conèixer molta gent. Vaig aprendre que l’ afecte no només prové de la família i que es pot aprendre de qualsevol persona i en qualsevol situació. Ho busqués o no, va ser una experiència que mai oblidaré. Va ser el primer contacte, la primera vegada, la primera ocasió en què vaig experimentar l’ autonomia.
Quan jo tenia ja quatre anys, una nova sorpresa vingué per part dels meus pares. Jo veia que la mare havia guanyat molta panxa i que estava bastant més cansada però no entenia el per què fins que, un dia, els pares ens van agafar a la meva germana i a mi i ens van explicar que la família tornava a créixer, que a partir d’ara seríem un més. Amb l’arribada del tercer germà la casa s’ omplí d’alegria, vitalitat i entusiasme. Ell era, i encara és, la viva imatge del dinamisme. És el tipus de persona que només amb els seus actes, els seus gestos, les seves paraules et fa sentir viva a tu. El seu somriure? La meva millor medecina en els pitjors moments.
La convivència va ser molt fàcil en tot moment i entre els tres germans creàrem un vincle que fa que, encara que hi hagi baralles i disputes, sempre ens acabem unint, sempre acabem anant tots a una.
I el primer any de col•legi arribà! Jo sempre he estat una noia amb molt entusiasme, amb moltes ganes de conèixer i provar coses noves, de sortir a conèixer món. El meu primer dia jo sentia que em podia menjar el món, que si era suficientment gran com per anar a aquella escola, no hi havia res que no pogués fer. No obstant, els anys a l’ escola foren una cosa totalment diferent al que jo havia experimentat fins aleshores. Vaig començar a sentir-me insegura, a tenir massa en compte l’ opinió dels altres, ja va ser durant aquells anys que vaig començar a donar més importància al que els altres esperaven i opinaven de mi que al que jo volia i sentia. D’alguna manera, vaig començar a amagar tota aquella personalitat que durant tants anys havia estat creant. A mesura que els cursos passaven, em costava molt més fer amigues. D’ una manera inconscient, jo traslladava les meves pròpies inseguretats als altres. Les primeres crítiques, les primeres pors, les primeres inseguretats arribaren. Els cursos de primària anaven passant i jo cada cop em sentia més perduda, sentia que em faltava una identitat, alguna cosa amb què identificar-me, em sentia buida. Durant aquells cursos em va costar molt obrir-me i confiar en la gent i, degut a tots els cops que ho vaig fer i la cosa no va acabar bé, la situació empitjorà. És cert que jo tenia amigues, que mai estava sola i que sempre tenia algú amb qui parlar, però mai acabava de sentir-me jo mateixa, mai vaig arribar a tenir la suficient confiança en mi mateixa per mostrar-me tal i com era, per ser acceptada pel que sóc i no pel que aparento.
Sense gairebé adonar-me’n, vaig acabar sisè i vaig entrar de ple a l’ institut. Tenia moltes ganes de començar-lo; per a mi era una nova oportunitat, un nou món, un nou univers per descobrir. Jo pensava: “si la gent d’ allà no em coneix de res, no perdo res mostrant-me jo mateixa, amb les meves virtuts i els meus defectes”. Però tampoc vaig ser capaç de fer-ho aquest cop. Vaig començar amb moltes ganes, amb molt entusiasme i, sobretot, amb molta esperança. Vaig conèixer un munt de gent, un munt de personetes que, a primera vista, em van semblar tan atemorides i indecises com jo. Vaig apropar-m’hi a totes elles. Tenia clar que si no feia un esforç, no aconseguiria vèncer les meves pors. M’hi vaig esforçar, vaig deixar de banda totes les meves inseguretats i els meus temors i vaig intentar refer aquella persona que els anys de primària havien esmicolat poc a poc. Però tot va ser un fracàs. No era capaç de sentir-me còmoda i segura envoltada de gent. Em bloquejava quan intentava ser jo mateixa, donava tantes voltes al que la resta pensaria de mi que jo sola em vaig crear una barrera, un obstacle que m’impedia ser feliç i gaudir de cada instant de la meva vida. Això no ho he explicat mai a ningú però vaig arribar a agafar por a l’ institut. M’ aixecava al matí i l’ única cosa que desitjava era que el dia s’ acabés. Any rere any, dia rere dia, la meva inseguretat anava creixent. Jo cada cop tenia més por a donar-me a conèixer. No volia mostrar-me jo mateixa per por al que la gent pogués veure en mi.Va arribar un moment en què em vaig començar a fer fàstic, en què vaig sentir que no valia la pena intentar que la gent em conegués, que la gent no es perdia res de l’ altre món.
Va arribar quart d’ ESO i va ser el moment de decidir part del meu futur. Jo estava confosa, no tenia res clar. Si no sabia ni com era, com pretenien que sabés què volia estudiar?
Després de donar-hi moltes, moltes voltes i de passar nits senceres sense dormir pensant en quina opció era la millor, vaig optar per la solució més fàcil: estudiar allò que jo sabia que agradaria a tot el meu entorn. En cap moment se’m va acudir aturar-me i reflexionar sobre el que a mi realment em feia feliç, el que realment a mi m’omplia, el que jo de veritat volia fer. Un cop més, la meva por a sortir de l’ ou, a trencar amb el meu temor a donar-me a conèixer, a simplement ser jo mateixa, em va jugar una mala passada.
Vaig començar primer de batxillerat i cada dia que passava jo era més i més infeliç. Cada cop m’ aïllava més. Cada cop, a poc a poc, i sense saber-ho, m’anava destruint jo mateixa. Perquè jo no ho veia, però els meus somriures eren molt escassos, els meus acudits inexistents, la meva energia i vitalitat s’ anaven esfumant i la brillantor dels meus ulls va desaparèixer completament. M’ atreviria a dir que gairebé vaig deixar d’ existir. Jo respirava, caminava, parlava, estudiava, saltava...sí, però per dins tot era indiferència. La por, el temor i la tristesa van deixar lloc a simple indiferència. Ja simplement no m’ importava el que els altres diguessin de mi. Va arribar un punt en què la meva autoestima va quedar tan tocada que els comentaris negatius, les crítiques, les burles, ja no m’ afectaven de la mateixa manera en què ho feien abans. Jo abans intentava posar tota la meva empenta, decisió, ganes, energia en intentar capgirar tots aquests comentaris o, si més no, en intentar que no m’ afectessin i em perjudiquessin. Doncs bé, fins i tot això havia canviat. Jo ja em creia tots els comentaris. Qualsevol mirada per a mi era un gest de menyspreu, qualsevol frase que no arribava a escoltar era una crítica i qualsevol rialla una burla. Ja gairebé no parlava, no somreia, no opinava, no gaudia. A l’ hora del pati jo sortia amb el grup d’amigues, seiem totes a esmorzar i, mentre elles reien, feien plans, es divertien, parlaven, jo estava completament absent. El meu cos era ella físicament, però la meva ment no.
Naturalment, la meva actitud a casa també va canviar, i els meus pares ho van notar. Van passar hores i hores intentant esbrinar el que em passava, intentant parlar amb mi i que jo els expliqués què havia provocat aquell canvi tan bèstia en mi. Ells sempre em deien que jo havia sigut una noia molt alegre, dinàmica, activa, riallera, en definitiva, que jo sempre havia estat una noia feliç. Tots els seus intents d’ intentar entendre’m, d’intentar ajudar-me, d’ intentar estar al costat d’ una persona que estimes, van ser en va. Jo tampoc sabia què m’ estava passant. Em sentia perduda, jo només veia que tot m’era indiferent, que em passava les tardes tancada a casa, que no tenia ganes de fer res, que fins i tot la meva gran passió, l’ escriptura, havia perdut tot significat i valor. Jo em llevava cada dia amb l’ única preocupació de saber quantes hores quedaven perquè pogués tornar a casa. Els dies anaven passant, és cert, però jo ni me n’ adonava. Tot era monotonia, tot era indiferència, tot era conformisme.
Vaig acabar el primer curs de batxillerat i, els meus pares, que ja estaven els pobres desesperats, van decidir enviar-me a treballar a un casal amb nens dues setmanes. Jo naturalment no m’ hi vaig oposar. Jo no tenia opinió pròpia, havia oblidat el poder de la paraula, el significat d’un sí i d’un no, el valor d’una personalitat i creences pròpies. Tot el que la gent em proposava em semblava bé. I així va ser aquest cop. No em vaig plantejar una segona opció, no em vaig qüestionar si aquella era la millor solució, no em vaig preguntar què era allò que realment jo volia fer. Però sabeu què? Us diré un secret: aquell cop els meus pares la van encertar de ple.
Vaig allunyar-me de tot allò que m’ havia envoltat fins aleshores i que havia provocat tal canvi en mi. Vaig deixar enrere l’ institut, els estudis, els companys, els mestres, la família… I amb ells també es van quedar enrere totes les pors, inseguretats i temors. Perquè el primer dia que vaig arribar a treballar al casal i vaig veure tot aquell grup de nens i nenes que, sí, el primer que van fer va ser examinar-me amb detall, però que tot seguit tots ells em van mostrar el millor dels seus somriures, alguna cosa en mi canvià. Va ser com un acte reflex, com un instint. No em pregunteu com va passar però tot en mi es regirà. El somriure dels nens em va fer recordar la meva infància, la gran quantitat de rialles que els meus pares m’ havien tret, que els meus germans m’ havien provocat i que el meu entorn havia mantingut. Estant amb els nens em vaig sentir renéixer. Vaig recuperar les llargues tardes jugant al parc, veient Blancaneus, rient amb els meus germans o gaudint fent qualsevol cosa. Simplement, i gràcies al casal, vaig recordar el significat de viure, el significat de ser feliç, la importància del somriure i la necessitat de gaudir sense temor. Van ser dues setmanes que van provocar en mi coses inimaginables. Per primer cop, vaig entendre que hi ha una diferència bestial entre viure i gaudir, entre ser i aparentar, entre existir i ser feliç.
I el casal acabà… Vaig tornar a casa i el canvi era evident. Els meus ulls van començar, poc a poc, a recuperar la brillantor que tant s’havia enfosquit, els meus somriures es van començar a fer gairebé diaris, i els meus acudits tornaren a envair les converses. Els meus pares no s’ho creien. Ells havien perdut amb mi una part de la seva esplendor, de la seva vitalitat, de la seva energia i del seu entusiasme. Però tan ràpid com jo vaig anar recuperant el meu esperit, ells també ho van fer.
Des d’aleshores les coses van fer un gir de 180 graus. Vaig començar a actuar per mi mateixa, a tenir una opinió pròpia i a atrevir-me a defensar-la. Vaig canviar de batxillerat, vaig començar a viure un munt d’ experiències noves, vaig conèixer un munt de gent nova. Es podria dir que em vaig redescobrir a mi mateixa. Vaig tornar a esbrinar qui i com era jo, què m’agradava, què no, què em feia feliç i, sobretot, què era important per mi. Les crítiques i els comentaris em seguiren afectant, però no de la mateixa manera que abans. Ja no m’enfonsaven, ja no em feien tancar-me i acovardir-me. La meva seguretat va anar guanyant pes i, amb ella, la meva pròpia personalitat.
I aquesta és una part de la meva història. Ara ja tinc trenta anys i treballo com a mestra. Com heu pogut veure la meva infància i la meva adolescència no van ser fàcils. Un cúmul de circumstàncies em va marcar. Però sabeu què? De tot s’ aprèn. La veritat és que l’he cagat mil cops, he fet mal a persones que m’estimen i que estimo, he anteposat les meves pors i la meva inseguretat a la meva felicitat i a la dels altres, els meus temors molts cops no m’han deixat veure més enllà. Però tot ha canviat. Perquè puc cridar orgullosa i satisfeta que una persona completament formada i feliç existeix. Que de les llàgrimes, les pors, els temors i les inseguretats he passat a somriures, llàgrimes també, energia i vitalitat. És cert que mai res és perfecte però aquí és on recau la bellesa de l’ existència. En aprendre que de tota llàgrima es pot crear un mar de felicitat, que de tot fracàs pot emergir un univers de triomfs i que de tot error es pot desprendre un món d’ encerts. No ha estat fàcil, us ho asseguro, ha calgut molt esforç, ajuda, paciència i constància però a dia d’ avui aquella nena petita, insegura i amb el cap baix pot afirmar amb fermesa que està orgullosa de tenir la família que té, d’ estar envoltada de la gent que ho està, d’ haver aprofitat tota oportunitat que la vida li ha brindat per ser feliç i, sobretot, està totalment orgullosa de poder ser ella mateixa i de poder proclamar als quatre vents que ara, més que mai, sap el que és la felicitat. La vida està plena d’alts i baixos, de bons i mals moments, de llàgrimes i somriures però tot és qüestió de tenir el vehicle perfecte per recórrer aquesta muntanya russa, el millor mocador on eixugar-te les llàgrimes i el millor matalàs per esmorteir les caigudes. Creieu-me, la vida és meravellosa, atreviu-vos a viure-la.
I aquí acaba el meu relat. Com al principi us he dit, el meu naixement va ser fa trenta anys però la meva vida començà no fa gaire. Un nou camí, un nou rumb, una nova direcció i un món sencer per descobrir. Alegria, confiança, amor, amistat i felicitat, la mescla perfecta per emprendre aquest camí.