Joies de la literatura freak

Aquest darrer Sant Jordi ha aparegut la segona edició d'El viatge de l'ayahuasca, d'Eugeni Casellas. Es el primer títol de la col·lecció Joies de la literatura freak, que acaba de llençar la petita editorial ABCultura. Aquesta és una col·lecció certament innovadora que pretén atraure públic jove i de mitjana edat cap a petites rareses freakies, paraula tan de moda els últims anys, que poc es valoraran pel seu estil literari, sinó per ser autèntiques extravagàncies sense sentit, escrites generalment per autors desconeguts. L'editor, amb valentia i una gran càrrega d'ironia, vol entrar al món dels llibres mediàtics portant aquest concepte al límit.
El llibre que ens ocupa, doncs, és el paradigma del que serà la col·lecció. Per posar-vos en context és necessari que fem cinc cèntims de les circumstàncies insòlites que van dur a la seva creació i de la personalitat única del seu autor.
Eugeni Casellas i Sastre, del que mai s'ha tingut certesa de la seva mort, va néixer el 1930 a Barcelona. Fill del funcionari de la generalitat Josep Casellas i Argemí, la família sencera es va exiliar a Mèxic el 1939 a bord del vaixell Sinaia, juntament amb centenars de republicans catalans i espanyols. Després la seva vida es desenvolupa amb aparent normalitat, dins del cercle d'immigrants republicans catalans a Mèxic. L'únic que se'n destaca és que, ja d'adult, no es dedica a cap professió ni a cap tasca formativa. Amb una vida, doncs, a expenses de la renda familiar, amb tot el temps lliure, cap a finals de la dècada dels 50 s'interessa per la psicologia i la psiquiatria, particularment en les experiències d'alteració de la consciència. Se sap que va entrar en contacte amb els doctors Leary i Alpert, professors de psicologia de la universitat de Harvard que en aquells anys duien a terme investigacions sobre les propietats del LSD.
Després d'una probable experiència amb cactus mexicans, Casellas s'interessa per l'ayahuasca, una planta amazònica amb un fort poder al·lucinogen que utilitzen diverses tribus que viuen a la selva fronterera entre Brasil i Perú.
Així que Casellas es planta a Brasil sense gaires referències i emprèn un viatge de dos anys i mig, per la selva amazònica, on aconsegueix entrar en contacte amb una tribu, establir-s'hi i després experimentar l'ayahuasca. La nit de Nadal de 1963 reapareix teatralment a ciutat de Mèxic, a casa dels seus pares.
A la seva tornada, Casellas ha deixat de mostrar interès per la psique humana i únicament està molt interessat, per no dir il·lusionat, en escriure un llibre (el que tenim a les mans) relatant la seva experiència. Davant la seva insistència, la seva família aconsegueix influir una petita editorial amb l'ajuda de l'Orfeó Català de Mèxic per a que en publiqui varis centenars d'exemplars, però l'editorial, quan s'adona del seu contingut, en suspèn l'edició. En aquest moment ja se'n han editat unes desenes d'exemplars i acaben tots guillotinats o regalats a l'entorn de la família Casellas. En una segona fase, a causa de l'escàndol que provoca entre els seus escassos lectors, els llibres regalats acaben llençats. En aquestes circumstàncies és obvi que l'èxit i la repercussió del llibre són nuls, però si el llegiu, podreu imaginar-vos les raons que van motivar-ho. D'aquesta primera edició només se'n han conservat dos exemplars, records de la família Casellas-Sastre.
Un any més tard de la seva arribada, decebut pel resultat de la seva obra i avorrit de la vida a Mèxic, Casellas anuncia que marxa altra vegada a l'Amazones i que aquesta vegada no tornarà. No se'n ha sabut mai més res.
Quan ens vam imaginar quin podria ser el contingut del llibre ens vam pensar que havia de ser molt interessant. Un viatge a la selva verge amazònica, en aquella època, havia de ser el que hom pensa que és una aventura "de debò", a l'alçada de les del doctor Livingston o els exploradors pioners de l'Àrtic. Però no hi hem trobat pas ni els costums dels indígenes, ni lluites per la supervivència, ni descripcions dels paisatges, ni detalls de la flora ni de la fauna. Com si escrivís un dietari, Casellas descriu amb precisió malaltissa tots aquells detalls de la vida quotidiana que, per educació, dins la nostra cultura, acostumem a obviar. Al llarg de la novel·la, o el que és el mateix, del viatge, fa un seguiment regular i detallat de la densitat i colors de la seva orina (per fer-vos una idea, els colors passen pel groc, taronja, blanc, vermell, violeta i verd), i les formes i colors les seves deposicions (en descriu fins a cinc categories diferents, amb diferents subvarietats). Dedica un parell de capítols a la freqüència, evolució temporal i varietat dels seus mocs (verds, marrons, secs, humits, amb sang, en fi...). Fa descripcions minucioses dels seus vòmits (segurament va patir alguna intoxicació). Cada dia compta i classifica els seus pets per criteris més o menys curiosos com la pudor, el soroll, el pes (també ens hem fixat en els noms de les categories: de tap de xampany, de "metralleta", de vent, de malalt). En diversos moments de la jornada para atenció a la seva pròpia olor corporal, la descriu de forma semblant a com es descriuen els vins (però no us penseu: olor de mango, de palmera, de patata, d'aigua bruta de fang calcari, de chile, de llaunes de conserva, de sal marina, de formatge d'ovella), usa una varietat insospitada d'adjectius que posen en relleu característiques que no havíem imaginat, i descobreix a més que va canviant a mesura que el viatge avança (la seva teoria és que el seu cos tendeix a tenir l'olor de la terra que trepitja). I quan és el moment, no pot evitar examinar amb detall el seu esperma. No anomena ni descriu mai cap persona, tot i que intervenen en la història, però amb prou feines es pot endevinar de quins individus està parlant.
Encara que la descripció del seu viatge es centra en la part escatològica, sembla que Casellas realment dirigí l'atenció cap a altres àmbits que sí que ens podríem esperar. S'establí un temps en una comunitat i en formà part activament, cosa que es dóna a entendre en el capítol on descriu, amb el mateix punt de vista que el que hem anat llegint fins al moment, les relacions sexuals que manté amb una adolescent amb qui l'han fet aparellar, un relat violent, cru i amb una actitud una mica cruel.
El llibre fa un canvi important en els últims capítols. Els dedica a l'altre viatge, la descripció detallada de diverses visions que experimenta gràcies a l'ayahuasca. Com que no tenen sentit ni interpretació, valdria la pena deixar el llibre definitivament aquí si no fos per l'extraordinària riquesa de llenguatge, tan rica com la quantitat i detalls de les escenes relatades, i totalment inesperada donada la poca formació lingüística i literària que Casellas havia rebut. La família ho atribueix als efectes de les drogues que seguia prenent a la seva tornada a Mèxic.
Per acabar de fer el llibre atractiu, especialment ara als ulls del lector actual, Casellas va voler incloure al final del llibre, tant sí com no, algunes fotos del viatge a Teotihuacan que féu deu anys abans amb els seus dos germans. No us perdeu les seves ulleres rodones de cul de got, el seu jersei de ratlles blanques i vermelles i l'estrambòtica gorra amb borla.
Per a satisfer la curiositat dels qui s'interessin per la figura única d'Eugeni Casellas, la família explica que, mesos després de la seva marxa, va fer esforços per trobar-lo, que van durar fins el 1976, any en què els últims membres de la família que quedaven a Mèxic van decidir tornar a Catalunya. Tret d'alguns indicis bastant creïbles, d'entre els anys 69-70, no n'ha quedat cap més rastre.
Passats alguns anys, les noves generacions de la família Casellas han recuperat l'interès pel parent desaparegut i han pensat que en la nostra època el llibre interessaria al gran públic, encara que per motius ben diferents dels que tenia l'autor quan es va publicar per primera vegada. Tots els fets que es relaten es creuen reals, ja que Casellas sempre ho va assegurar així. Una oportunitat que l'editorial ABCultura està decidida a aprofitar.