Jo, el riu

I. Gel

Sóc un bloc de gel a l'ombra de les grans altures de la muntanya. El seient de la roca és casa meva. Sóc fred i dur, sóc el veritable senyor d'aquestes terres. La roca em respecta, sap que sóc més fort que no pas ella, que sóc jo qui li dóna la seva forma, encara que pugui semblar que és ella la que m'aguanta a mi.
Estic més enllà dels camins, més enllà de les fronteres, més enllà de la vida. Són molt pocs els que arriben fins aquí, fins al territori inabastable del fred on tot s'acaba, i tot comença.
La meva serenor blanca, el meu silenci profund trencat només pel xiuxiueig del vent quan travessa les meves esquerdes, és l'ànima d'aquestes muntanyes. Sóc cristall sòlid, condensat, sóc quietud, silenci i fred, alè de terra erma, llavor d'una vida que no es veu enlloc.
Sóc la matriu del món.


II. Fusió

Surt el sol. Arriba la primavera.
La llum em porta nous projectes. La meva gelor s'afebleix, lentament i sense aturador. La claror blanca i intensa em fa començar a sentir quelcom de nou dins meu: el moviment, el moviment suau i lliure demana un espai a la seva disposició dins la meva substància. La cohesió dels meus cristalls cada vegada és més feble, sento una escalfor desconeguda que em provoca un pessigolleig, un ball molt subtil de la meva estructura.
Les muntanyes comencen a despertar-se, i jo en sóc el primer senyal. La llum em separa de mi mateix, la seva escalfor em desperta noves inquietuds i noves energies. La meva ànsia, el meu amarament de llum, cada vegada és més gran, i tot de sobte… Oh! Quelcom de nou s'ha manifestat, el primer de tots els miracles és un fet, la cadena comença. Ja no estic quiet, estic lliscant.
Ara ja no sóc gel, sóc gota. Me'n vaig d'aquí. Ha arribat l'hora del meu viatge.


III. Rierol

Em separo del gel i començo a lliscar. M'agrada. La terra alta de la muntanya m'acull, i m'obre petits camins inesperats. Sóc aigua freda que comença a explorar la vall, inici d'un viatge llarg i ple de descobriments.
No estic sola. Som moltes les gotetes que comencem a baixar del gran gel, i ens anem ajuntant entre les pedres per fer un petit rierol. Ara ja no sóc només la gota que m'he desenganxat del gel, sóc el petit rierol d'aigua freda que s'endinsa en la vall alta i li dóna una nova dimensió.
Pico la pedra, hi llisco, hi salto pel damunt, jugo amb ella i junts, rierol i pedra, fem el nostre xiuxiueig mai igual del so harmònic de l'aigua pura de la muntanya, la melodia eterna de l'aigua que és la més bella de totes les músiques i que neix aquí dalt, de l'aigua freda que baixa pels gels a la primavera.
I amb la meva arribada el món comença a despertar-se. A la terra hi reneix el color verd, la vida comença a escampar-se de nou. Els animals desperten del seu son o tornen dels seus llargs viatges, i el cant que faig amb la pedra s'acompanya de noves veus, dolços matisos i crits feréstecs que celebren units la seva existència.
La vall s'obre davant meu.


IV. Vall avall

A mesura que vaig baixant per la vall, cada vegada som més. Els meus orígens, allà al gel, són molt llunyans, i ara som moltes gotes d'aigua que venim de blocs de gel diferents, i també n'hi ha moltes que no vénen del gel sinó que han sortit de sota terra o han caigut amb les darreres pluges. Totes juntes som un riu viu, fresc i juganer. Gaudim de la vall, la refresquem i fem que s'ompli de tots els matisos del color verd.
Jo, el riu, sóc totes les gotes, però sóc molt més que la suma de totes les gotes. Arrossego pedretes, terra, petites branques, organismes minúsculs, però sóc molt més que totes aquestes cosetes. Dono beguda als habitants de la vall, però sóc molt més que la font que dóna de beure. Sóc la font de tota la vida. I també sóc la veu de les pedres, que quan jo passo m'utilitzen per proclamar als quatre vents el seu estat d'ànim. Sóc jove, fresc, fort, lleuger, sóc generós i també exigent, respecto i em faig respectar. Em sento segur i serè.
Ploro, ploro de plaer quan em deleixo amb el contacte, amb el frec suau o brusc, dolç o feréstec, de qualsevol punt de mi amb la terra que m'acull i em guia.


V. Salt

Alguna cosa belluga. Hi ha un neguit que s'escampa pel riu. Allà lluny, més avall, se sent una remor estranya. Estic nerviós, per primera vegada des que sóc riu tinc sentiments contradictoris. Voldria aturar-me, no anar cap aquesta cosa que hi ha més endavant i que fa una mica de por, però també tinc molta curiositat per saber què és. Sigui com sigui, no tinc elecció. El pendent se m'enduu avall cap al soroll, cada vegada més proper i que ara ja puc percebre que és de milers i milers de gotes d'aigua xisclant. El meu pas s'accelera, cada vegada hi sóc més a la vora. De sobte, una mica de calma, ara que ja hi sóc tan aprop sembla que m'aturi, potser sí que no hi arribaré… Ai! Un corrent nou i sobtat se m'enduu! Que caaaaaaiiiiiiiicc!!!
Només ha estat un instant, però semblava que fos etern. Quina caiguda! De primer, he pensat que el món s'acabava, però després ha estat divertit, molt divertit. Ara, aquí baix, fem una gran festa. Una festa d'esquitxos, de soroll d'aigua que peta i d'humitat que fa d'aquest petit llogarret al peu del salt una mena de santuari natural, un temple dels déus de l'aigua, una gran ofrena de vida i de plaer, de goig i de pau, de celebració i d'harmonia ancestral. Aviat continuaré el viatge, però romandre uns instants en aquest racó d'esquitxos i de somnis val ben bé la pena.


VI. Més avall

M'he fet gran. Segueixo anant cap avall, però ara la baixada és més lenta, més tranquil·la. No tinc tanta pressa per descobrir nous indrets, tots els que visito m'agraden. La vall s'ha fet ampla, tan ampla que de vegades fins i tot costa de veure on s'acaba. I dins d'aquest espai tan agradable m'hi bellugo amb molta comoditat. Al meu voltant, el color verd també ha canviat, ara és més serè, potser ja no és tan feréstec ni tan primitiu, ara les coses ja no fan olor de nou, sembla que siguin aquí des de fa mil·lennis, immutables.
En aquest país jo sóc el rei. Tot gira al meu voltant. Tota la vida s'alimenta de mi. I tot torna cap a mi. També hi ha altres rius, de tant en tant, que s'acosten cap a mi i, barrejant les nostres aigües, cada vegada en surto més gran. Ara, d'aquests rius, en vénen molts menys que quan era allà dalt a les muntanyes, però els pocs que arriben són més grans, més madurs, em proporcionen un altre tipus de força i de riquesa. Tot és harmònic. Tot està bé.


VII. Meandre

M'he emmotllat del tot a la terra. M'agrada l'espai en què llisco, i en gaudeixo amb calma i estirant-lo tant com puc. Vull estar més temps sobre aquesta terra somorta, sota aquest cel sempre llunyà. Sé que acabaré marxant, i no m'importa, però m'entretinc per aquí encara un xic més. M'estiro, m'invento una giragonsa inacabable, si cal em faig serp o desentumiment de matinada. Puc notar un plaer gairebé sensual tot seguint la meva figura com s'allarga.
M'encanta girar d'aquesta manera. L'esclavitud de la línia recta, d'anar sempre amb les presses per arribar a lloc, no és per a mi, jo sóc el rei de la sinuositat que fa que arribi a qualsevol lloc on vagi de la millor manera possible, i encara a més a més gaudint del trajecte. La terra és ampla, i els camins són sempre inesperats.


VIII. Delta

El viatge que he fet damunt la terra ha durat molt. He estat petit, gran, molt gran, he anat ràpid i lent, he fet salts, he estat mig aturat, he fet giragonses i moltes coses més. El trajecte ha estat molt bonic, i ara noto que el final comença a acostar-se. Què em trobaré? No me'n puc fer cap idea certa, és un autèntic misteri. Tan sols puc veure que m'eixamplo i m'alenteixo, i que moltes coses que he anat collint i portant durant tot aquest viatge m'estan deixant, ja no poden seguir el trajecte amb mi.
La terra que m'acull ara mateix és quelcom més que ella mateixa. És diferent. És una terra que ja no em parla d'ella, ara és una terra que parla de mi. De la meva història. D'aquest viatge que fa temps i temps que dura, i de totes les coses que hi hem anat portant els meus avantpassats i jo. No entenc ben bé com, però aquesta terra també sóc jo, ella és com si jo m'hagués buidat de mi mateix. El meu millor final.
I ara què passa? On sóc? I on és, la terra?


IX. Mar

Ja no tinc principi ni final. Tot ha canviat, ara. Ja no sóc una part del món, tampoc no sóc el centre del món. Ara jo sóc el món. Aquí una gota d'aigua no comença ni s'acaba allà on comença i s'acaba la gota d'aigua. Una onada no comença i s'acaba allà on comença i s'acaba la onada. Jo sóc una gota d'aigua i sóc la onada, tota la onada. Jo sóc una onada i sóc la mar, tota la mar. No tinc principi ni final. Sóc.
Sóc l'infinit, tot ho tinc, ho sóc tot. Sóc la calma més absoluta, i també la més violenta de les agitacions. La transparència més encisadora i també la foscor més sufocant. Un silenci inabastable, la fressa més suau i harmoniosa i també un xivarri feréstec i ensordidor. Puc ser el millor aliat i l'enemic més terrorífic, no conec el bé ni el mal. No tinc límits. I faig que el món no tingui límits. Tot i que de vegades potser no sembli mar, sempre he estat així, i sempre seré així, perquè aquesta és la meva essència. La meva essència infinita.