Jack The Ripper

És un mati gris, humit i plujós que fa que la vestimenta negra dels bobbies que caminen com formigues al formiguer al voltant d' Scotland Yard sembli colorit. L'antiga residencia del rei d'Escòcia bull d'activitat a totes hores i criminals i captors s'abracen en un marejant totum revolutum. A les oficines superiors, l'inspector Edmund Reid descansa l'esquena a la cadira del seu despatx mentre fuma una cigarreta i contempla el fil de fum ascendint cap al sostre. La taula de l'escriptori és plena a vessar de documents que s'amunteguen en muntanyes de major o menor alçada. Uns cops a la porta destorben el devenir de pensaments de l'home que diu "Endavant..." amb poc entusiasme. El soroll d'unes botes acompanya la figura entrant: un home vell, de barba profusa i blanca, amb jaqueta militar plena de condecoracions, botes eqüestres, guants i fuet de muntar a cavall. En veure al visitant l'inspector s'aixeca i atansa una mà de benvinguda que no rep una encaixada de resposta. El vell s'asseu i es mira a Edmund greument. L'inspector sospira i torna a la seva cadira. "Sir Charles Warren, què puc fer per vostè..." El vell havia esperat a que l'inspector digués qualsevol cosa per desencadenar la seva diatriba furibunda: "Què puc fer!! Què puc fer!! Per exemple, podria començar per engarjolar a aquest indesitjable boig que camina per les nits a Whitechapel degollant a prostitutes!! Què puc fer!! -a mesura que parlava l'ancià s'anava aixecant i agafava amb més força el fuet- Per exemple, tapar la boca de la maleïda premsa reformista amb resultats visibles, silenciar la seva constant remor de fons sobre la necessitat de reformes socials als barris pobres!! Què puc fer!! Evitar la mala imatge de Londres a Europa, que s'ha convertit en una espècie de circ macabre per a la premsa internacional i que dona excuses a les potencies competidores per menysprear-nos!! Què pu..." La incontenible reganyina va ser aturada per l'entrada al despatx de l'inspector d'un policia que, en veure qui era el visitant va adoptar una postura marcial. Tant l'inspector com Sir Charles se'l miraven, i l'home va parlar "Ehem...senyor Edmund...vull dir, inspector...Ens han remés una nova carta...aquest cop crec que si mereix la seva atenció....". Com de tots es conegut, l'odi entre superiors i subordinats mai es destrueix, sinó que es transfereix i s'escampa com un colorant a l'aigua. És per aquesta raó que l'inspector Edmund va canalitzar la recent frustració en el policia acabat d'entrar "Oficial Mullighan... Li he dit taxativament que prescindeixi de molestar-me amb cartes i missives d'estúpids i ociosos que reclamen ser Jack l'Esbudellador... o és que vostés, els irlandesos, només entenen les ordres quan les proclama un sacerdot de Roma??". El policia va enrojolar en escoltar les paraules i, traient forces va respondre "Senyor, amb el degut respecte, insisteixo en que hauria de llegir personalment aquesta missiva...". Amb exasperació l'inspector va fer un gest amb la mà que volia dir que l'hi portés la maleïda carta. Mentre el policia tornava Sir Charles, ja més calmat, va parlar "M'alegra veure, sir Edmund, que manté la disciplina amb aquests immigrants...aprofitaré per veure aquesta carta personalment com a representant de les Cambres...". L'inspector va arrufar el nas "Sir Charles...l'hi asseguro que serà una altre broma macabra d'algun imbecil... els diaris en van plens d'aquestes suposades cartes d'assassí...si fos per aquestes cartes podria proclamar que la meitat de Londres és Jack l'Esbudellador..." "Ah!! Senyor Edmund...potser no va tant desencaminat...els diàries lliberals afirmen que el veritable culpable dels delictes d'aquelles dones desgraciades és el Govern i la Corona per permetre una estructura social decadent i miserable, olla que fa bullir el crim... Déu hagués fulminat aquell maleït Gutenberg en néixer...l'impremta farà caure la monarquia...recordi el que dic". El policia ja tornava amb una capseta folrada de cuir i una fulla que va deixar davant de l'inspector. Aquest es va mirar la caixa i després va dirigir una mirada interrogativa a l'oficial. "Senyor...quan la llegeixi ho entendrà...". Abans de començar a llegir Sir Charles va pregar-li que ho fes en veu alta, deia així:

"Des de l'Infern
Senhor,
Li envio la meitaD del ronYÓ agafat d'una dona y conservat per a vostè. L'altre part la vaig freTgir i menjar, era molt bona. Potser envio el sagnant gGHanivet que el va treure si em deixa una miKa de temps...

Signat
Agafam si pots"

Immediatament la mà de l'inspector es va dirigir a la capseta folrada de cuir, que va obrir, deixant veure, entre un líquid obscur que feia fortor a alcohol, un tros de quelcom carnós. Sir Charles va emetre un xiscle de repugnància, va llençar la cadira en aixecar-se de sobte i va donar dues passes enrere xocant amb el policia d'esquena. "Tapi això per Déu!!!". L'inspector Edmund, en veure la reacció va sentir cert plaer en torturar al seu superior així que va aprofitar l'avinentesa per dir "Sir Charles, necessito inspeccionar aquest òrgan així que l'hi recomano que aplaci la seva visita per un altre dia...". L'home no va esperar i va marxar d'immediat amb un mocador al nas. Edmund va emetre una rialla trapella. "Bé, agent Mulligham, he de reconèixer que el giny dels impostors comença a millorar... Han preguntat al forense si es tracta d'un veritable ronyó humà?" El policia, encara esparverat per veure a Sir Charles fugir, va dir-li que, en efecte, es tractava d'un òrgan humà. "Mmmh.... Per la meva part no em crec que aquesta carta sia escrita per el veritable assassí... L'ortografia i la grafia denoten que ha estat un altre vulgar imitador...i pel que fa al fetge...vull dir al ronyó..." El policia va decidir intervenir "Senyor, crec que seria útil publicar la carta a diversos diaris, a fi de reclamar a la ciutadania que denunciïn a qualsevol que utilitzi aquesta grafia... En definitiva, tot i que no és tractés de l'autèntic assassí, el fetge humà el faria sospitós d'un crim...". L'inspector es va mirar amb certa sorpresa a l'oficial irlandès "Mulligham...del cert que va millorant... faci el possible per dur a terme la seva proposta amb el meu consentiment...". L'oficial va fer un gest marcial i satisfet va iniciar el camí cap a la porta "Mulligham!!" "Si senyor?" "Enduguis aquest...el que sigui, d'aquí..." "Es clar, es clar...." L'home va sortir amb la caixeta i va tancar la porta al seu darrera. L'inspector Edmund Reid va tornar a encendre una cigarreta i es va mirar la carta amb deteniment. Llavors va tenir una idea. Va aixecar-se i va remenar entre les piles de fulls traient finalment una fulla que va situar al costat de la nova i macabre missiva. Era una carta remesa a un diari després d'un dels assassinats que ja es començaven a conèixer com "Els Cinc Canònics", es a dir, els cinc assassinats que per el seu sadisme (mutilacions, degollament de la víctima, extracció d'òrgans) es relacionaven per la policia amb el modus operandi del mateix individu i es distingien dels d'imitadors. La va llegir interiorment.

"Estimat cap,
No deixo d'escoltar que la policia m'ha agafat però no ho faran encara. Ric de valent quan fan declaracions de l'estil "som en el camí correcte". M'estic quedant sense putes però no pararé fins que no en quedi cap. Gran treball l'últim, realment bo. No l'hi vaig donar temps a cridar a la dama. M'encanta el meu treball. Escoltareu de mi ben aviat amb els meus petits jocs. Vaig guardar una mica de la substancia vermella de l'últim treball per a escriure aquesta carta però es va posar dura com pega. Espero que la tinta vermella faci l'efecte. En el pròxim treball traure les orelles de les dames i les enviaré a la policia només per divertir-me. El meu ganivet és tant afilat que vull posar-me a treballar ara mateix. Bona sort.
Seu sincerament,
Jack l'Esbudellador
PS. Disculpi'm per utilitzar el nom de treball. Diuen ara que soc un doctor...JA!"
En acabar de llegir la carta l'inspector va dir en veu alta, però per a si mateix "Quants maleïts malalts caben en una ciutat com aquesta... Mai suficients sembla...". Tothom els hi reclamava algú a qui dur a la forca, des dels desgraciats a l'East End que volien redimir les seves frustracions en una execució pública fins als parlamentaris de les Cambres dels que Sir Charles n'era portaveu, que volien evitar que la frustració de les masses populars es dirigís cap a Westminster i Buckingham Palace... Hi havia assassinats gairebé a diari a Londres. El que va commoure i cridar l'atenció era la brutalitat sadista dels crims. L'inspector havia guardat aquella carta com a l'única que podia (i només era una possibilitat) haver sorgit de la ploma del veritable assassí. La raó era la part referent a "el pròxim treball traure les orelles de les dames"... L'última víctima considerada de Jack l'Esbudellador havia estat trobada sense orella. Recordava de memòria l'informe policial, ja que havia estat el més acurat i versemblant, amb el suport de diversos testimonis:
Catherine Eddowes, honrada amb ser l'última dels Cinc Canònics, va ser detinguda per dos policies després de delectar a una selecta audiència amb la seva imitació d'un carro de bombers -amb ruixat...d' "aigua", inclòs- Com suggeria el seu estat als dos bobbies, la dona es trobava afectada per l'ingesta d'alcohol així que la van ficar a la garjola per evitar desordre públic. Un cop el seu estat va millorar, es a dir, un cop ja no va voler imitar cap objecte inanimat ni ruixar als vianants amb miccions, els policies la van deixar en llibertat. Era als volts de l'una de la nit i la dona va decidir creuar per Mitre Square de camí al seu bordell a Whitechapel. Cinc jueus van veure en la mateixa plaça, a la mateixa hora a un home i una dona conversant i deduint que es tractava d'individus poc desitjables van seguir el seu camí. Amb poc marge de dubte l'assassí era l'home vist de lluny per els cinc jueus, un home alt i amb barret de copa, potser capa fins i tot. El cos fora trobat
al matí següent per un funcionari de correus que aquell matí va desitjar no haver esmorzat. El coll havia estat tallat, l'abdomen obert per una forta i profunda incisió. El ronyó dret i l'úter extrets. Llavors, aquesta era la major aproximació a l'assassí, el testimoni de cinc jueus i la detenció de la víctima hores abans, i la solitària figura de negre amb barret. Només un fantasma fins ara. L'absència de ronyó i la carta rebuda eren desconcertants però, no obstant, les particularitats de l'assassinat de Catherine Eddowes havien sortit a tota la premsa cosa que el feia sospitar d'un nou "graciós". Es clar, el fet de que algú decideixi imitar a un assassí i enviar un tros de ronyó ja eren de per si raons suficient com per a ser detingut... Així que la proposta de Mulligham no faria mal, no més mal, com a mínim. Cansat de rumiar, l'inspector Edmund Reid va decidir donar una volta i inspirar els salutífers aires de la ciutat, per la qual cosa va agafar el seu abric i gorro i va encendre una nova cigarreta. A la concorreguda sortida d'Scotland Yard, un home se'l va apropar amb una petita llibreta a les mans i el va abordar "Inspector, inspector!" "Oh no, la condemnada premsa -va pensar aquest-" L'home s'havia interposat en el camí d'Edmund així que aquest, sospirant, va esperar a rebre les preguntes "Inspector, per al Daily Telegraph, diuen que han rebut una nova carta de Jack l'Esbudellador que publicaran aviat a la premsa... Quina es la seva opinió respecte l'autoria de la missiva?" "Bé, la meva opinió és que, sens dubte, la carta ha estat escrita per un esser humà..." L'inspector va riure en veure que, de fet, el periodista escrivia el que acabava de dir. "Inspector, tenen algú sospitós a aquestes alçades, amb més de quinze víctimes de l'infame Jack?" "Doncs, per començar, la Policia només reconeix, i amb reserves, l'autoria de cinc assassinats per l'individu batejat amb el nom de Jack..." "Això vol dir que tenen a un sospitós?" Exasperat, l'inspector va decidir tallar la conversa. "Doncs si, tenim un sospitós" Els ulls del periodista es van il·luminar i la seva ploma era llesta i preparada. "El veritable nom de Jack l'Esbudellador és Londres" El periodista va escriure les paraules i va deixar passar a l'inspector encara donant voltes al que acabava de dir. Ja a uns metres, Edmund Reid va escoltar com el periodista l'hi deia "Londres? I quin cognom?". L'inspector va esclatar a riure, va riure fins a plorar.