Ja no quedem per escoltar un nou disc

On se n’ha anat aquell vell costum de quedar per escoltar un nou disc? Formava part d’aquelles tardes d’hivern amb bufandes de ganxet que arribaven fins als peus. Dels diumenges d’anoracs, de nassos rojos i mans gelades. Eren els caps de setmana que ens asseiem als bancs del poble i menjàvem llaminadures, que reptàvem els carrers a veure qui guanyava al fred i la boira. Les hores eren massa llargues i es feia fosc ràpid: aleshores ens refugiàvem a casa. Damunt del llit deixàvem que el temps passés. Érem massa nenes per voler solucionar el món, ens entreteníem jugant a endevinar el futur, a imaginar-nos al cap de deu anys. Ningú en sortia victoriós d’aquest joc, era massa aviat. Cantàvem i, de vegades, ballàvem damunt del llit. El temps empeny ara els dies a una velocitat rabiosa, vertiginosa, i trec pols a aquells records que s’han quedat amuntegats a la memòria. Em pregunto què dirien de nosaltres aquelles nenes de mirada il•lusionada i posat ingenu. Com reaccionarien. Si som com els hi hauria agradat ser. Si entendrien que el temps ens hagi canviat. Si els hi agradaria. Si ens ho perdonarien. I em poso un disc i l’assaboreixo, com en els vells temps.