Ja no em pot passar res més pitjor

Ja no em pot passar res més pitjor.
Aquesta frase que tot sovint ens repetim, efectivament, no és certa.
Sempre hi ha alguna cosa que, per molt malament que et vagin les coses, sortirà pitjor del que t'esperaves.

Era un dijous fred, trist i gris. El dia al institut s'havia fet llarg i feixuc. Era setmana d'exàmens i les tardes eren passades entre lletres i números. Al sortir de casa es va posar a ploure just quan vaig veure que no portava el paraigües ni les claus. Vaig arribar-me fins al centre del poble a peu, xopa i tremolant. Vaig comprar el material que em feia falta per a fer el treball i, plovent encara, vaig tornar cap a casa. Un cop vaig arribar vaig posar-me a la dutxa però, evidentment, l'aigua calenta es va acabar mentre jo era dins aquella gàbia. Corrents, vaig sortir i al intentar agafar el barnús vaig veure que no es trobava allà. Sortí cap al corredor nua i vaig agafar la primera tovallola que vaig trobar a l'armari i, finalment, em vaig vestir. Vaig pensar que seria hora de posar-me a fer el treball però, al obrir la bossa, vaig trobar-me amb quatre cartolines de paper mig desfetes i inutilitzables a causa de la intensa pluja que els havia caigut a sobre. Vaig mirar el rellotge, marcava les quatre. Decidí que estaria bé posar-me a estudiar, ja que últimament els resultats dels exàmens no eren gaire afalagadors. Després de veure que no tenia la llibreta dins la motxilla i no poder imaginar-me cap altra cosa pitjor que em pogués passar en aquell dia tan desastrós, sí, va passar: va trucar-me ma mare per dir-me que el meu pare rondava pel barri amb cotxe. VAIG ACABAR DE DESESPERAR-ME. Immediatament, va sonar el timbre. Nerviosa, vaig obrir. Efectivament, el meu pare va aparèixer per la porta. Imponent i serio com sempre. Feia anys que no li veia un somriure a la cara. Amb aquella jaqueta blava i la samarreta estreta que encara el feia semblar més gros. Els pantalons rutinaris, bruts i mig esparracats d'enganxar-se'ls amb la porta del camió al baixar d'aquella andròmina que feia servir de casa que, de fet, passava més dies allà dins que a casa quan encara vivíem junts. Aquella olor a ranci va impregnar les parets produint-me una sensació molt desagradable que em va ser impossible dissimular-la al rostre. No va dir res. Els segons de silenci (que van semblar minuts eterns) en els que amb la seva mirada ho deia tot, van omplir el rebedor de tensió. Finalment va dir: què, nena?. Les típiques paraules que deia sempre esperant a que jo tragués un tema de conversació fixant-se en cada frase que sortia de la meva boca per deixar anar la seva opinió en contra: mai veia el lloc positiu de les coses. La seva veu rugosa i greu produïa un rebombori dins el meu cap. Realment aquell personatge era del tot desagradable. Va obrir la boca per dir-me, només, que estava fart del meu comportament i que, si no arreglàvem les coses, tot faria un canvi dràstic. Com és de suposar, no vaig demanar-li en què consistia aquest canvi. Va dir que demà ens volia veure a ma germana i a mi a casa els avis, que era important i que, sobretot, no vingués ma mare. Un petit corrent va travessar tot el meu cos. No volia imaginar-me altre vegada la mateixa situació. Sentiment de vergonya, pena, ràbia, por, desconsol... una barreja de sentiment que mai havia arribat a pensar que un ésser humà pogués sentir de cop. Desconsol per veure els meus avis plorant al sentir les meves paraules de menyspreu vers el meu pare i les seves paraules rugoses com pedres es clavaven sobre meu. Ràbia per no poder aixecar-me i marxar d'aquell pis que, de cop, s'havia convertit en l'infern. Però, sobretot, impotència. Impotència per no poder dir-li tot el que penso, tot el que m'agradaria que sentís i assimilés d'una puta vegada que m'ignori, que em deixi en pau, que no vull saber-ne res, que estic farta de sentir sempre la mateixa història quan menys la necessito. Simplement que em deixi ser completament feliç.