It's not time to make a change... o, potser, sí?

Quan saltava del llit només tenia un pensament: espavilar-se ben aviat. Res li resultava estimulant fins que no dominava la situació. La major part de les tasques més anodines li quedaven fora de control. Millor no preparar el cafè fins uns minuts més tard. Hi havia una gran probabilitat de que es conjuguessin tres factors que podrien fer obrir la porta del seu mal humor més matiner. Tots tres relacionats amb l'equilibri i el pols de la mà dreta: vessar l'aigua al carregar la cafetera elèctrica, escampar el cafè mòlt per damunt del marbre de la cuina en el moment precís de carregar la mida del mànec i, per acabar, en posar el sucre, un moviment incontrolat que fes xocar la cullereta amb la vora de la tassa. Aleshores, si els tres esdeveniments es conjunyien en un sol dia, a part d'una bona sopa de cafè, sucre i aigua, se li formava, entre cella i cella, un núvol gris capaç de deixar caure un bon xàfec en qualsevol moment.

Vivia sol, però. El xàfec millor deixar-lo per a ocasions més solemnes, amb més públic. No volia permetre's el luxe de gastar una energia que, sens dubte, li faria falta més endavant, sense precisar. Ell sabia que res és casualitat, per tant el desencadenant de qualsevol circumstància li era propi. Si el núvol no s'obria a la primera i tenia temps de reflexionar un parell de segons, la situació es normalitzava. Si no, ja hi tornàvem a ser!

No vull oblidar-me dels primers passos que, des de abans de la preparació de la tassa de cafè, conduirien en Víctor a buscar el metro per a arribar a la feina. La primera gran aventura consistia en anar a preparar una altra tassa i, casualment, també amb l'objectiu de no vessar ni una sola gota. Al principi, gens fàcil. Amb el temps i fent servir una intel·ligència que fins i tot a ell li va semblar digna d'elogi, va descobrir que, asseure's, li proporcionava més comoditat i menys esquitxades. Va concloure que, a casa, sempre ho faria d'aquesta manera.

Aquelles rutines prenien un color diferent segons l'època de l'any. Negres a l'hivern i blau cel a la primavera. Grogues a l'estiu, i d'un color indefinit, a la tardor. Podríem dir-ne, ocre. No sé si ocre... Millor gris-terra.

En Víctor es deixava portar per la llum. Vivia plenament la claredat del sol, com si fos la llàntia de la vida. A mida que avançaven els mesos cap a èpoques més càlides, gaudia visceralment, a l'hora d'aixecar-se, quan distingia a través de les escletxes de la persiana, un cert grau de complicitat lumínica ambiental. Tots a l'hora. Com a la majoria d'animals, aixecar-se amb la llum del sol, li suposava un autèntic delit que, a mida que avançaven els mesos i el dia s'alçava més tard, es tornava melangia per la pèrdua d'uns drets adquirits a força d'il·lusió i de jornades d'acalorament. La data cim era el 21 de juny. Aquell dia tan llarg, pel davant i pel darrere, tot un goig! Una contínua presència girava al voltant d'aquesta data.

- Encara falten quatre setmanes pel 21 de juny! I ja tenim aquesta llum tan clara que tot ho omple!

Moltes vegades, en Víctor, se sorprenia fent uns càlculs mentals que el deixaven, sovint, preocupat. Estudiava ben bé la llum del dia, l'hora que es ponia el sol, l'hora que sortia, les hores de llum... Tot seguit reflexionava sobre la data exacta d'aquell dia.

- Avui estem a 27 de maig.

Calculava quants dies faltaven pel 21 de juny: vint-i-cinc. Es traslladava 25 dies més enllà de l'inici de l'estiu, al 16 de juliol. Aleshores se li obria davant d'ell tot un ventall de 50 dies en els quals les hores de llum es perllongarien encara més que el propi dia en el qual feia el càlcul. Se li obria el cor.

Això mateix, però, es convertia en motiu de certa tristor quan ho calculava setmanes abans del 21 de desembre, el dia més curt de l'any, i es feia conscient que quedaven un bon grapat de dies en els quals la claror aniria minvant progressivament, sense remei. Ah, la llum del sol!

Al cap d'uns minuts, el desig es complia. La poca-traça inicial es transformava en una rutina ineludible, inacabable, essencial, fins i tot, creativa. Els sentits començaven a respondre. El cervell es feia amo i senyor del temps i de l'espai. Controlava els minuts necessaris per a realitzar qualsevol de les tasques pendents. Ja ni un xoc més amb aquella cadira que sobresortia uns centímetres ni amb el pom de la porta de la cuina. El braç, a l'altura del colze, respirava profundament i sospirava en sentir-se alliberat d'aquelles fortuïtes trobades de primera hora.

Tot començava a estar preparat.