Instants

Obro els ulls; són les vuit del matí d'un dia més sense res d'especial, un dia corrent, monòton, com qualsevol altre. Això solia pensar abans, això passejava pels meus pensaments fins cert dia. Si t'he de dir la veritat, jo no creia en aquestes tonteries que s'expliquen, en les fantasies increïbles de que el món gira al voltant d'aquella persona i que tot et recorda a ell. No, són simples ximpleries que es rumoregen i s'escampen però que no tenen fonaments. Com un simple ser humà pot arribar a ser amo de quelcom infinit com és el meu pensament? Impossible, vaja - em repetia per dins. Però no n'era conscient, no me'n adonava. Has tingut mai la sensació de que passa alguna cosa i tothom t'ho confirma però tu segueixes negant-ho i fent com si res? Doncs això mateix em passava a mi.

Però, ara... després de girar la clau dins el mateix pany de sempre, obrir aquella porta que és la mateixa de fa deu anys, tinc una sensació diferent, que m'ha costat d'assimilar. És nostàlgia això que sento? Realment, que és? Qué em passa al estar en aquest portal?
Són preguntes que freqüentegen dins la meva ment. I poc a poc me n'adono del que em passa, m'invaeixen mil i un records. Records d'estiu, de les llargues estones que passàvem tots dos junts en aquell portal, on els retrovaments eren l'alegria del dia, i els comiats eren eterns. En aquell portal deixàvem fluïr la nostra passió, encara recordo amb claredat aquell primer petó, el més tendre de tots, el que per sempre deixarà la seva imatge gravada dins el meu cap.
Segueixo avançant... em sona el mòbil. Seràs tu? - em pregunto amb neguit. Per mala sort meva, tan sols es un missatge de publicitat. Però que estic fent? Que em passa pel cap? Espera, un moment... quin és el motiu pel qual tot el que penso, faig o dic està relacionat amb tu? M'estic obsessionant.
Mentre camino pel carrer em vénen a la memòria tota una colla de moments, instants passats al teu costat. Somric. Saps... ara que passo pels carrers per on sovint passejàvem, agafats de la ma, encara tinc més ganes de veure't, d'estar aquí mateix però amb tu.
Estic començant a pensar que això que sento no és un disvarat, que té el seu sentit. O més ben dit, el sentit li dones tu. Jo em creia totalment incapaç de passar-me hores i hores pensant en algú, no em creia capaç de poder estimar com t'estimo a tu. Ara començo a entendre a qué es referia la gent quan parlava de centralitzar el món en aquella persona, la persona que et treu el somriure més sincer que els teus llavis són capaços de fer. Amor? Ni en el meu millor somni hagués imaginat que aquesta paraula resumiria a la perfecció el que tenim entre els dos.
No tinc ni la més mínima idea de com t'ho has fet per embadalir-me com ho fas amb cada paraula que pronuncien els teus llavis, aquells llavis que em tornen boja cada cop que els veig. Els mateixos amb els que somiava per les nits i que tanta satisfacció em produeix de tocar-los.
I aquella mirada bruna que sovint quedava fixa en mi aquells dies assolellats d'estiu, mentre jo m'estirava sobre la toballola mullada d'aigua salada del mar. Però sens dubte del que més m'agrada de tu és el teu somriure, ja que m'il·lumina el dia i em dona forces per seguir endevant dia a dia al teu costat.
Sense adonar-me'n, ja sóc al passeig. En aquell banc on sèiem a veure la vida passar, on conversàvem sobre el tot i el res, i on em fonia amb cada abraçada que em feies mentre em xiuxiuejàves fluix, molt fluix a cau d'orella el "t'estimo" més sincer que mai em diran.