impotència

Em sentia sola, desprotegida, inútil, dèbil. Després de dir-me el que la teva ment borratxa pensava de mi, després de fer-me tanes bufetades que el cansament no podia amb tu, després d'insultar-me fins a quedar-te descansat, després de treure'm tota la roba, esparracant-la, fent-la trossos amb unes tisores i tancar-me dins d'una habitació amb només una tovallola per resguardar-me del fred, al matí següent vas venir amb un ram de flors i fent-me petons a la galta dient-me: "et necessito per viure". Però, tu creus, realment que jo puc viure amb una persona que quan l'alcohol s'apodera de la seva ment em deixa pels terres, psicològicament i físicament i l'endemà em vens dient-me que no pots viure sense mi? Realment ho penses? Doncs aquí et quedes, sol, jo me'n vaig, no t'estimo, puc viure sola i millor. No et necessito, perquè només em portes desgràcies a la meva vida. Penso que mereixo alguna cosa millor que el teu alè pudent de l'alcohol i el teu pessimisme i indiferència envers a mi. Et quedes aquí, no em veuràs mai més, penso anar-me'n, ara mateix, no vull ni la meva roba, te la pots quedar i trosseja-la quan la teva ment estigui inundada de cervesa i vi barat. No vull cap record d'aquesta casa, de la nostra relació, d'aquest infern ni de tu. T'odio, em sents? T'odio!

- Què fas, desperta?
- T'esperava.
- Ja. Segur que tu també has sortit, sense el meu permís!
- No em cridis, i no és veritat.
- Jo faig el que em dona la gana, tu no m'has de dir res sobre com t'he de parlar ni què he de fer.
- Me n'aniré d'aquí.
- Si te'n vas, et buscaré, i seràs pell, tan tu com la teva família.

Jo no mereixo això, o si? Què he fet malament? On he fallat? A més de matar-me a mi es capaç de matar a la meva família. No puc marxar, millor que calli i aguanti. Potser, algun dia, la seva actitud canviarà...