Imaginàvem

Imagino que imagines encara tot el que imaginàvem. Cada nit, quan m'estiro, hi torno. Penso en tu i en què deus estar fent, que típic, penso. Em sorprèn encara pensar en tu. Realment el que em sorprèn és que encara, sense saber-ho, siguis tu qui dirigeix la meva vida cap a un lloc o cap a l'altre. I no és que em sorprengui, és que em puteja. M'agradaria dir-te que marxessis de la meva vida. M'agradaria dir-te que ja no penso en tu. M'agradaria dir-te que els teus records són uns records més. Inclòs segur que m'agradaria dir-te que t'odio.

I passa el temps i sembla que les coses tornin al seu lloc. És com si mai haguessis existit. Però cau la nit i imagino tot el que imaginàvem. I vaig més enllà i imagino que imagines tot el que imaginàvem. I l'endemà em tornarà a fer ràbia haver perdut el temps pensant en tu. Però ara, aquí amagada, confesso que m'agrada. I et recordo innocent al meu costat. Parlant, parlant, parlant. I rient, de tant en tant almenys. Passo de recordar-te a enyorar-te. Les imatges es difonen poc a poc i deixo d'imaginar per passar a desitjar. Quan em cau la primera llàgrima m'odio a mi mateixa. M'odio per tornar a estar pensant en tu, perquè em tornes a fer plorar, sense saber-ho. M'odio per voler-te dir tantes coses i no ser-ne capaç, per tenir la necessitat d'abraçar-te ni que sigui un cop. M'odio per estimar-te d'aquesta manera, sense saber-ho.

I surt el sol i em fa ràbia haver passat la nit pensant en tu. I és ara quan m'agradaria dir-te que t'odio amb totes les meves forces. Deixaré d'imaginar que imagines tot el que imaginàvem. I t'odio. Avui t'odio amb totes les meves forces, nit inclosa. I demà et seguiré odiant, i passat i l'altre fins que arribi el dia que em llevi i t'estimi. T'estimi per damunt de totes les pors, els rancors i els odis. I, a més, t'ho digui.