Identitat catalana

La jove rondava per la plaça del poble avorrida, sense saber què fer o amb què distreure's.
En una cantonada, enmig d'una paret impecablement blanca, acabada de pintar, va veure la llum.
Un cartell restava, una mica tort, penjat al bell mur.
-Oh! Un concert de grups de música Catalans!
-Més de set hores seguides de música!
-I per tan sols deu euros!
Júlia, emocionada, va arrencar a córrer direcció cap a casa seva i, com que no hi va trobar ningú, va apressar-se a agafar el telèfon i a trucar a tots els seus amics i amigues per convidar-los al magnífic concert.
L'únic problema que va trobar de moment.. que es feia a Barcelona!
Des del petit poble, amagat darrera Lleida, els possibles clients del concert haurien de buscar un mitjà de transport i un xofer.

El dia següent es reuniren davant el cartell tots aquells als quals els deixaven anar a la "trobada Catalanista".
A mesura que les hores passaven, la gent amb possibilitats d'assistir-hi disminuïa.
La Júlia, cada cop més desesperada, amb gran temor de no poder arribar acompanyada el dissabte a la nit al concert, insistí als seus pares sobre que els fes de taxistes i, aquests, assentiren, d'aquesta manera creia que més persones podrien anar-hi, ja que no havien de molestar els seus pares amb el tema del transport.

Finalment, després d'una setmana de xerrameca i discussions entre els bons amics, només una persona, la Laura, pogué i volgué acompanyar la noia al concert.
Van tenir certs problemes amb la compra de les entrades però, a la fi, les tingueren a la mà i arribà el gran dia.
Els pares de la noia es buscaren coses per fer en aquella enorme ciutat i, per aquest motiu, les van deixar a la Plaça Espanya, amb les indicacions correctes per agafar un autobús i arribar al Palau St. Jordi.
Es podia veure en els seus rostres l'espant que els va causar trobar, escrit en un gran rètol:
"Parada d'autobús anul·lada"

Donaren tombs i tombs per la colossal plaça i finalment es decidiren a preguntar a algú cap a quina direcció era el Palau.
No s'atreviren... la majoria de persones eren turistes i, a excepció de que parlaven altres idiomes, segurament no haurien sabut indicar-los-hi el lloc del seu destí.
Per sort, una d'elles va recordar-se de que duia un mapa i el va treure.
Després de, aproximadament, mitja hora, es situaren en aquell grandiós mapa i emprengueren el seu camí.
Descobriren que la parada d'autobús en que havien de pujar estava anul·lada perquè tot el carrer que en sortia estava tallat.
Tragueren de nou el mapa e inventaren una nova ruta per arribar al palau St. Jordi sense haver de travessar el carrer que estava tallat (el més directe), ja que no es podia fer res per intentar passar-hi a través.
Les dues joves donaren tota la volta al maleït carrer i es posaren, costa amunt, a caminar de valent.
Pel camí van trobar coses d'allò més fascinants... Una sabata esportiva feta de cartró d'uns 5m. d'alçada, un grup de joves (que després trobaren al concert) tocant el tambor, el qual estava ple d'adhesius amb l'estelada i amb el gat de CAT (Catalunya, evidentment) i cantant himnes nacionals...

Varen veure dos o tres rètols indicant-los-hi la direcció i el sentit en que es trobava el palau però, després d'un quart d'hora de caminar sense trobar cap cartell més, deduïren que ja se l'havien passat.
Giraren cua, sense saber del cert si allò que feien era el correcte o no, i emprengueren de nou la marxa del seu pas.

Trobaren, per fi, l'entrada al meravellós palau St. Jordi, per qual acabaven de passar per davant però no se n'havien ni adonat, i hi entraren.
Passejaren una estona pels bells i extensos jardins, que eren decorats amb grans fonts de les que brollava una aigua cristal·lina, i amb bonica gespa, més suau que el pelatge d'un gat.
Sonava una musica relaxant, que s'espargia arreu dels jardins i tranquil·litzava a tothom que la sentia.
L'aire era pur, possiblement era una de les zones on menys contaminat estava l'aire en tot Barcelona però, a la vegada, hi havia aquell clima Mediterrani, amb aire procedent del mar, que era de molt bon respirar.

S'assentaren davant l'entrada que et conduïa a la part interior del palau St. Jordi, on ja s'havia format una llarga fila i , a la fi, va arribar l'esperat moment... Les portes s'obrien!
Els vigilants demanaven l'entrada a tothom que entrava mentre unes amables noies et repartien tot tipus de papers publicitaris i adhesius.

Ens va fascinar la grandària de l'edifici i la capacitat que allò devia tenir, tot i que en aquell moment no hi havia gaire gent encara.
El que més sorprengué les noies va ser, a part del bé que actuen els grups catalans, el fet de trobar, al bell mig de Barcelona, tants i tantes joves que, encara avui dia, parlen català.
Tothom sap que la majoria de gent d'una ciutat com aquesta parla en castellà a les seves cases, i gran part de l'altra l'utilitza amb els amics o als establiments on va a comprar diàriament.

-El concert va ser un èxit total, vam conèixer un munt de gent que parlava la nostra llengua correctament, el català, i ens vam fer mol amigues d'ells. No necessàriament havíem d'endur-nos a mig poble per passar-nos-ho bé. 7 hores de música en dos escenaris diferents va ser suficient.
Aquest concert va nàixer amb la finalitat de reivindicar la vigència de la música en català des de la rumba catalana, el rock, el pop i cançons d'autor i populars al Palau Sant Jordi de Barcelona, i si no volem que el català, que com a llengua reafirma la nacionalitat de Catalunya, la nostra pàtria, perdi identitat l'hem de guarir més que mai. La gent que va assistir al concert unia les seves idees, els valors i les actituds dels joves catalans i, a diferencia d'altres macroconcerts, no hi va haver cap tipus d'incidència -Declara una de les protagonistes d'aquesta història.- Em sembla que n'hem fet un bon profit.

El tema mes important, aquell dia, va ser parlar català i guarir la nostra identitat com a poble. Esperem que tots els dies prenguem tanta importància al nostre idioma com aquest dia de Sant Jordi, en el qual no hi va haver drac però hi va haver concert.