I tu què mires?

Que avorrit era mirar-se les coses amb tercera persona. Em vaig preguntar, mentres anava observant la gent del meu voltant, com em podia sentir tant sola i a l'hora estar envoltanda de mil de mil·lions de persones.
Vaig donar un cop d'ull al meu costat esquerre i després al meu costat dret fins que dues noies em van aclaparar l'atenció. Una era alta, rossa, amb el cos proporcionat, tota ella esbelta i esportista, portava uns texans arrapats i una jaqueta de pell. L'altra en canvi, era baixeta i més abiat rodoneta, morena i amb la mirada perduda a l'horitzó mentres que l'altre l'obserbava molt atentament.
De cop, la rossa es va girar, i se la va quedar mirant fixament, li va fer un lleuger somriure i va tornar a desviar la mirada. No entenia res. Qui eren? Per què es miraven amb aquella enyorança? Per què s'arrencaven les paraules amb la mirada?
La noia morena, va caminar silenciosament cap a la màquina de refrescos que hi habia uns dos metres de mi. Un calfred em va recòrrer el cos. La rossa, anava tot darrera seu.
-No te'n vagis...
Vaig sentir que li deia una a l'altre, amb un fil de veu, entre plorós i desesparat, una veu tendre i sincera.
La morena es va girar, i va mossegar-se el llavi, mentres s'aguantava les llàgrimes.
-No em diguis això, no m'ho posis tant difícil.
Va girar-li la cara amb un gest brusc i sec, mentres la rossa li posava la mà a l'espatlla.
-Siusplau, no ho facis
Li va dir molt fluixet, com un suspir, com un crit ofegat que li sortia de dintre.
-Diga'm, que necesites? Què vols? Acceptació? És això? És per els meus pares? És per la gent del carrer? És per mi? Per nosaltres...?
Va preguntar, ara més insistent i amb la mà a la cara, tot aguantan-se-la. La morena es va girar. Se la va quedar mirant, mentres inconsienment li queia una llàgrima per la galta. Li va agafar la cara, i li va aixecar.
-T'estimo.
Li va dir molt dolçament, tant que fins i tot vaig pensar que se li desfeien les paraules a la boca com núvols de sucre enmig de la pluja.
La rossa va aixecar el rostre trist i melancònic de cop, i la va mirar amb ràbia.
-Per al menys saps què vol dir estimar? Eh? Diga'm tot el que vulguis, menys que m'estimes i després t'haig de dir adéu mentres veig que els somriures dels matins se m'envan per aquella estúpida escala mecànica!
Va cridar amb fúria però a l'hora, amb amor, amb un gran amor que intentava amagar pujant el tó de les paraules. Em vaig conmoure, quan d'amor hi habia en aquelles paraules, en aquella persona abandonada, en aquell somriure fríbol que ara li estava llençant l'altra.
-Saps perfectament per què me'n vaig, ho faig per nosaltres.
Va dir la morena mentres li agafava la mà. Jo no entenia res, sols veia l'amor i la melanconía de les paraules. La rossa, va fer-se enrere, i amb una mirada d'odi li va dir:
-De veritat vols fer algo per mi? Deixa-ho estar tot! Demostra'm per un moment el significat de les teves paraules.
Li va llençar una tendra ganyota mentres l'acariciava dels cabells i li deia a cau d'orella
-No et preucupis, tindràs una vida millor, per molt que ara ho vegis així, estaràs millor, podràs portar una vida normal, casar-te i tenir fills, no és el que volies?
La rossa va somriure-li sarcàsticament, mentres li anaven relliscan incontrolablament les llàgrimes. La morena va acostar-se a ella i li va aixugar amb el dit polze, tot reseguin els pòmuls de la seva cara, mentres li anava diguent a l'orella que es tranquilitzes i l'altra, inconcienment, l'obeiïa.
Fins ara no m'habia adonat de la perfecció del cos de la noia rossa, d'uns vint i pico d'anys i d'una ballessa viva i activa, i al seu costat la singularitat de la morena, bufona, amb una cara demacrada per les nombrosses llàgrimes i el seu cos rodonet però delicat.
Vaig continuar fixant-me en el rostre de la morena, que tenia un aire pesat i trist, però en veure-li els ulls vermells i humits, automàticament, vaig notar com el front se m'arrugava. L'amor..., vaig pensar.Vaig tornar a posar la meva atenció sobre el duet extrany que m'habia acaplarat no tant sols la curiositat sinó que també la fibra sensible.
Aquest cop, però, estaven callades i distants.
-Per què?
Li va dir la rossa amb un tó distant a la veu, com si parlés amb el vent.
-No te n'adones? Amb mi mai podràs portar la vida que sempre habies somiat, tenir un marit, una filla i un gos, una gran casa i fer-li petons per el carrer sense que ningú digui: ecs! Ho faig per tu Carla, i només per tu.
Va dir la morena mentres se la mirava amb cara de súplica. Per tu, li va tornar a dir més fluixet i menys insistent.
-D'acord, pot ser...Pot ser la vaig cagar, diguen-te tot això però, som com som, i no hauriem de fugir del que som, què et penses, que pujan en aquest avió serà tot difrent? Podrem ignorar la nostra naturalesa i viure com una família feliç, mentres el nostra cor ens crida que vol parar-se!
I en dir aquestes paraules se'n va anar, va fer quatre passes, es va girar, se la va mirar, i instintivament va dir-li:
-Veste'n! Veste'n ben lluny, total, ho fas per el meu bé no?
La morena va aixecar la mirada cap a ella, dolguda i molt abatuda per les paraules de la rossa, que ara ja podia anomanar-la Carla, de cop la Carla es va aturar, i li va dir:
-T'estimo, i ho cridaria tantes vegades, ho escriure tants cops, com calgués perquè el món s'adonés d'això, T'ESTIMO! I no m'avergonyeixo de fer-ho...
Aquest cop, deia les paraules cridant, com una invitació, allò era com una invitació al qual la Morena habia d'accedir. De cop, aquesta, va acostar-se cap a ella i va dir:
-És massa tard, massa tard perquè el món ens escolti.
Aquest rotund no, va travassar-li a la cara de la Carla tot fen-li una ferida visible, la morena va assentir amb el cap, i va fer mitja volta mentres anava sanglotant les paraules; ho sento, ho faig per tu...
-Passatgers del vol IBERIA Barcelona-Madrid amb el vol 45, estigeu apunt, l'avió s'enlairarà d'aquí cinc minuts.
Va dir una robótica veu des de l'interfon.
El pas de la morena vacil·lava, i era insegur, es va aturar abans de pujar les escales mecàniques i li va fer una última mirada.
La rossa li va girar la cara i li va dir:
-Veste'n! Emportat els tres anys que hem passat juntes! Emportate'ls ben lluny! Però que no tornin mai més, Em sens? MAI MÉS!
Amb una ràbia infinita, mentres s'abatia en els seus plors i l'altre, girava el cap moix i entrava en aquell avió per aquelles estúpides escales.
De cop, em vaig tornar a sentir sola i més sensible que mai, sentada en els vells seients de la sala d'espera, mentres esparava amb poc entusiasme a la meva cosina de Madrid.
La Carla va passar per el meu costat, me la vaig mirar, tenir el rostre demacrat i vermellós, com un dia de tempesta.
-I tu, què mires?
Em va cridar amb una arrogància propia del moment.
I va passar de mi, tot deixant enrere aquella sala d'espera, l'avió, la màquina de refrescos, l'invisible, fins ara, espectadora, i les estúpides escales mecàniques.
Mai m'hauria pensat que en un aeroport, habés pogut presenciar una història tant real i tant trista. Tot és questió d'aturar-te, i observar el teu voltant, aquella gent que, et fan sentir tant sola. I jo que pensava que les històries d'amor sempre eren boniques i plenes de joia...
Qui va dir que les històries d'amor tenien sexe?
Qui va dir que totes eren boniques?
La realitat, és com una bufetada, a vegades massa intensa per poder expresar-ho amb paraules, d'altres, massa incontenible per quebre-hi en un llibre, i l'amor, l'amor és com aquella odiosa paraula que tothom intenta descriure amb petons, carícies i paraules però que en realitat és un sentiment que si és de veritat, mai tens prou cor per contenir-lo tot, però fins i tot a vegades l'has de reprimir, i guardar-lo tot en el més profund dels forats que t'han deixat, en el buit que et fas per no triar el camí correcte, per deixar anar alló que més t'importa i posar-hi límits als teus sentiments, quan, de fet, els límits els tries tu.