Històries per fer plorar

Histories per fer plorar

Capítol 1

Hi ha persones que tot els hi ve de cara, que neixen amb la flor al cul , i altres que son uns desgraciats. Jo vaig néixer en plena guerra civil, i als 4 o 5 mesos ja tenia alguna cosa semblant a una pulmonia, i com a les hores no hi havia els remeis de avui en dia, podeu contar com en deuria sortir, doncs va ser que amb quedaran "secuelas" per tota la vida, o sigui que jo sempre he estat constipat ; el que mes, es pot dir, que la meva professió és estar constipat.
Les primeres paraules que vaig pronunciar van ser BOOM BOOM ,en contes de dir MAMA, dons a casa nostre de Les Franqueses, era la única música que es respirava.
I la mare en preguntava "que fan els avions nen" i jo li deia Boom,Boom.
Primer varen venir els Rojos i ens varen requisar el cotxe per fer la guerra.
Després els avions de Mussolini, i de Hitler, sota el comandament del nostre inoblidable Franco, ens van arrasar la casa, juntament amb totes les cases arrenglerades al costat de la Estació del tren.
Val a dir, que en ple mercat de Granollers, varen morir varies centenars de persones per les bombes, de nuestro glorioso Salvador.
Dons nosaltres ens quedarem sense res, o sigui, amb ma al darrera i l'altre al davant.
Jo em vaig criar , encara per sort, a casa dels avis i oncles, en una Masia, pro sense el calor del pares, dons la mare era a Barcelona a vendre aviram i el pare a la guerra, que per cert no va tirar ni un sol tret, dons ja hi havia la retirada ; i va anar molt tard, perquè ell formava part del equip de govern dels Republicans.
Ens varem amagar l'any 39 a Barcelona, dons al poble corria perill de mort.
I vingueren les farinetes, constipats, sense la llar de foc de la nostre Masia, i desprès va venir el col-legi, que el meu pare, va escollir els Maristes perquè els altres gratuïts, eren tan plens, que vesaven per la porta. I els amics li deien, com es que portes el teu fill a un col·legit religiós pagant, si tu ets ateu?
Dons allà en varen portar, en mig de pecadors, perquè allà no es parlava de res mes que de pecats, i es va establir una guerra, entre els pensaments del pare, i els que ens machacaren aquells Hermanos.
I jo vaig patir molt, perquè a les nits tenia mal sons, i fins i tot febre, de la por del Infern, vaig patir mes, que en totes les pel·lícules negres juntes.
Inclús de mes gran, vaig estar reclòs un mes al llit, que els metges encara es l'hora de saber que en passava.
Axó si en venien a veure a casa els hermanos, a fer-me companyia, que consistia a posar-se a resar la Bíblia, i la única conversa era , buenos dias, i este con dios .
Tot plegat que aquells anys en marcaren tota la vida.
Desprès treballava en un taller, que el amo era amic del meu pare, i li deien pel barri "El Samaler, perquè a totes se les follava, i tenia una filla que anava molt calenta, i quant jo treballava dret, llimant i ajustant una matriu, ella s'ha- marrenvava, i clar la llima es t'orsava, i el membre me s'aixecava.... per sort, el pare anava i venia passadís amunt, passadís avall, sense parar, i a llavors no podíem fer res mes .
Però al sortir, havent plegat, anàvem a peixejar pel carrer amunt i avall, que es l'únic que es podia a llavors. No com ara que es moreixent al teu davant, i quant veus, les minifaldilles tens de girar el cap, i mirar de no caure de la emoció, al reves de abans, que nomes podies mirar la les cares.
El company de feina, sempre sen mofava de ella, i em deia, perquè no sortiu un dia, i ho passeu be, de una punyetera vegada.
I un dia varem anar al cine, a veure Trapecio, recordo com si fos ara, que el traspassar la Gran Via, per esquivar els cotxes, li vaig agafar la ma, i va ser una sorpresa per mi.
La pel·lícula, només la vaig veure començar. Doncs primer les tentatives, desprès les carícies i rebudes de bon grat en la foscor, fou l' única cosa que recordo, doncs només aquestes cosses, es podien fer al cinema, i molt a poc a poc anàrem fent feina, no cal dir, que encara no se, quina cara feia el trapezista.
Un altre dia varem anar a ballar, que es la meva passió, i quant varem seure, ella em va agafar la ma, i jo burro de mi, li vaig esquivar, i enretirar. El meu inconscient pensava, que aquella noia no era correcte.
I ara ve el drama, dons en assabentar-se el pare de tot allò, amb digué, que de aquesta noia res, que no ho beus, que es la filla d'en Samaler, i que tot el barri ho sap.
A les hores el drama fou profund, dons ella em telefonava, a l'hora de dinar, cada dia, o gairebé, i llavors si mi posava, no sabia que dir, i si feia veure que no ho sentia, l'estrès era masa, i no dinaba, perquè per a mi no eren consentits el seus parés, i crec que ens estimabem. Allo va ser una gran tortura.
Al cap de 20 anys em va semblar veurela una nit als Galeries Preciados, menjança una pasta pel carrer, i era com prima, vella, lletja i amb vaig quedar corprès.
Des de aquell desengany sempre veia, dones per tot arreu, i sempre tenia de mirar pel darrera, els seients de un cine, o un teatre.
I això, pensareu, això no es res ? dons per mi es un patir horrorós, que es desencadenar en malaltia.

CAPÍTOL DOS

Desprès si afegí el servei militar, dons allà et preparen per matar, i el meu col·legi amb varen instruir per no Mataràs, i el capellà del quarter, ens fotia unes arengues que allò treia foc, jo no ho podia resistir, i suava i tremolava, em posava malalt, fins que un dia, vaig enchanpar un altre mossèn i amb va dir, mira l'Ejertit es per defensar el poble, i per això, es pot declarar una guerra legal, en legitima defensa.
Total que entre pitos i flautes, m'ha agafà uns dolors de ventre, que no podia ni caminar, ni anar amb el cotxe del pare. Decidirem anar al Hospital Militar, i allà de moment amb dir que no tenia res, i desprès s'han quedaren tot un mes sense fotrà res. conclusió que era Extres, o quatre, o cinc.
Era tant l'ofec i la claustrofòbia, que sentia allà dins, que pensava en fogar-me, com a les presons, i així ho vaig fer, descobrir una valla petita en un extrem del terreny, i mig amagat, que es podia saltar, bastant be.
A llavors em posar la roba, i feia fred, desprès el pijama a sobre, o sigui que ningú se ne adonar.
Vaig agafar el transport públic, i em presentar a casa, la sorpresa dels pares, va ser forte, i el que mes en va agradar ; No ho diríeu pas mai..., dons fou escoltar les veus entranyables de Radio Barcelona.

CAPÍTOL TRES

Al nàixer el primer fill tot va anar molt be, però el segon, quant va néixer ja va fer sofrir molt a la mare, i desprès el metge al veure'l, va dir, dons mira aquet ens ha sortit una mica defectuós, les cames i quedares no belluguen normals.
Al cap de sis mesos, l'ofec no el deixava mamar la llet, i el no poder alimentar-se, la meva Sogra quant el va veure, digué el nen es mora¡¡
I correm hi tots, a la clínica Teknon , allà me li daren tots els antibiòtics que existien, i els que no existien ; el cas es sen sortí de aquella , però tota la vida ha estat am pulmonies, i cures de cavall, fins que el final el deixaren sord, i el pixo, fou que el germà, am la mateixa "pócima" també es cada sord, la ultima vegada de aquest estralls, fou quant els hi varen treure les vegetacions del nas, i el Dr. .............si es pot dir Dr. , per assegurar-se la possible infecció li donaren el FARMAPEN, i quant li barem pregunta que havia passat, no va sortir del despatx. I la infermera ens va dir, que li han donat? , i al veure la capsa va dir, dons no cal preguntar, res mes, això produeix la sordesa.
Ara aquest metge, com li dol el cort, es dedica a ajudar els pobres Sords, que ni ha a mils, dons quant un medicament, es nou no sa sap els efectes secundaris. I amb aquet, no es van esperar prou, per saber-ho.
O no era la moda.
El cas es que altres metges, sabien el que podia passar, i no es van arriscar. Amb tot aquet horror, a casa nostre no i havia vida, es convertir en un martiri constant, que encara ens dura ara, la mare quant portava el nen al llit, hi anava parlant pel camí , i quant tancava la llum, i li deia bona nit, el fill no contestava.
Ell ja havia après a llegir els llavis, per saber la nostre parla, sense que ningú li ensenyés .
La mare cada dia, al anar dormir, podia comprovar, que ell no hi sentia, i el plor era constant cada dia, i així mols dies, mesos, fins que arribar un dia, que va dir prou. I no va plorar mes.
Jo quant vaig saber, que era sord, perquè, no ens hem podíem fer càrrec, que això podes ser ; perquè jo picava a sobre la taula, am un cop de ma fort, i el nen es girava, i es que ho notava per la vibració del terra, però jo deia es que ell hi sent i a mes parla? , perquè ell es quedar sord, quant ja cantava el "Vamos a la cama" de la tele; i encara tenia record del passat.
Dons jo el primer vaig fer, desprès que el Dr. Perelló, ens ho demostres, va ser corre cap a comprar uns Audiòfons, i allí en van dir que ell sentiria sorolls.... Però no per això, podria sentir normal, ni parlar.
Desprès ells mateixos em van dir, que un inventor de França, havia inventat un aparell que feia miracles, i jo sense pensar-ho dues vegades, vaig corre on el podria trobar, i així va començar a escoltar, i ell, què es molt intel·ligent, ha pogut estudia i fer la carrera d'enginyer, i ens ha donat una neta preciosa.
Pro el germà........ ens ha portat pel camí de la amargura, sempre mirant que feia, sempre amb febre, no va parlar, fins els deu anys, i desprès de gastar molts diners en professors a casa, va arribar a llegir i parlar un 50 per cent, pro molt malament, has de ser un expert, per poder-lo entendre.
I també mira molt els llavis.
I es tan alt i gros, que si et foc un cop de puny, quedes ben servit, a nosaltres si el renyem, no ho podem fer-ho, perquè et tomba o et pega, jo ja fa anys vaig telefonar al taller, on fa beure que treballa, i els hi vaig dir, que el meu fill amb pagava, i si ho podia dir a la policia. Ella em contestar, a ¿habido sangre? Pues no haran nada.