Història circular

Abocada davant del precipici, les ones salvatges, brunes, voleiaven mentre les onades picaven una vegada i una altra contra el penya-segat. Respirava el salnitre amb força -qui hagués dit que fins aleshores no hagués estat mai viva- i el vent, de cara, esvaïa qualsevol rastre de pensament, deixant-li tan sols el flaire de la necessitat. El necessitava i ho sabia, no podia fer res, cap més opció que aferrar-se a aquella sensació de tranquil·litat i dependència, cap més opció que resar en veu baixa que l'estimés, amb els ulls negres clavats a la mar.

Com un autòmata executant el codi binari que repeteix un i altre cop, va començar a escriure. S'havia recollit el cabell i assegut, encara més a la vora de l'abisme, amb el blau intens clavats al seus ulls negres, molt més profunds que l'infinit marí. Treure el quadern i el portamines era un acte reflex, inevitable, inconscient, que traduïa tot el que ella no entenia a frases comprensibles, a emocions palpables, i aquella vegada va omplir la pàgina groguenca de "je t'aime"s tranformats en deu mil gargots, d'infinites maneres, infinites cançons, infinits versos ja escrits abans, infinites paraules que cridaven ben fort la seva addicció a les pàgines -groguenques- en blanc. Sempre li havia cotat entendre's sense haver-se escrit abans, el seu quadern s'havia convertit en la seva única veritat. De tant en tant, però, obria indiscriminadament el quadern i es detenia en les paraules velles, a vegades buit i d'altres immensitat desbordaven aquelles fulles, i ja no s'hi trobava. En aquelles paraules no trobava res del que tenia. De sobte, el remor de la mar, llunyana, s'enduia tot allò cap a l'horitzó. Lluny. Cada cop estaven més lluny, ella i les seves memòries; els ensumava, de fins sentia el seu xiuxiueig, però al final no eren més que records ofegats, creia recordar que s'hi amagaven somriures, abraçades, felicitats d'altres dies que ara no sabia on eren.

Va tancar el quadern -s'havia convertit en un arma punyent- i l'àncora del passat l'arrossegava ferint la seva pell fins dessagnar-se de tristor i de plor. No li agradava planyir-se del que tenia, ni del que havia viscut, però un forat negre li destrossava l'ànima, a grans queixalades, deixant-li l'empremta de les runes dels temps que no han de tornar. El cel, que havia deixat enrere la posta rogenca sobre el mar, s'enfosquia al mateix ritme en que la tristesa, la buidor i el desconsol l'assetjaven.

Sense pensar-s'ho dos cops, va pujar al cotxe i va marxar. Se'n tornava a la ciutat gris, però no podia ser pitjor que el negre -de l'abisme, del mar, del cel-. Tot d'una es va adonar que no li quedava res en aquesta vida. Res seu. A al seva capseta de tresors només guardava dependències, als fulls groguencs i al seu somriure. Què se n'havia fet d'ella. Va ajustar el retrovisor i s'hi va mirar, amb por, tremolant, per si un cas no s'hi trobava. La por a ser més d'ell que seva l'enrabiava. L'enrabiava perdre el control del que sentia, del que volia, del que pensava, el que creia, del que vivia. Poc a poc es deixava de compadir i el començava a odiar. Sabia que allò no era més que un exponencial negatiu de la seva necessitat, que aquell odi es nodria d'apreci, de desig, d'estima i de somnis no complerts. O potser no, pot ser estava totalment equivocada i un dia es llevaria pensant que allò no era odi, o que l'odi no era allò que ella creia, o que l'odi no existeix i que allò que la gent anomenava odi no era més que dolor, o maldat, o ves a saber què, però sempre deixava els dilemes pel dia següent. Quan l'odiava no podia fer més que odiar-se a ella mateixa. Si l'odiava a ell ho odiava tot. I no li agradava, "odiar" és un verb que detestava.

Havia arribat a casa qual les llàgrimes li començaven a brollar, sense fer soroll, amb delicadesa; es va desplomar al sofà i va abraçar fort el coixí. Tant d'odi, tant d'amor, tant dolor, tant... tot! Quan l'única que volia era que... ell l'estimés. Era l'únic i ho era tot.

Mentre s'eixugava les llàgrimes va encendre la caixa tonta, decidint no patir per una estoneta aquesta malaltia d'estar viu. Tot just, al telenotícies, anunciaven la trista mort d'una excursionista de divuit anys ofegada en un pou. Va apagar el televisor, va agafar una llibreta nova, de pàgines blanques i polides, i va deixar d'escriure la que, havia decidit, era la història de la noia de trenes panotxes del telenotícies. Aquest cop va agafar la ploma, en comptes del porta-mines, i va començar a escriure:

"Havia mirat al fons del pou, dos cops. Va ser el segon cop, el primer no havia vist més que la foscor immensa del no-res, quan va veure els seus ulls, els d'ell, mirant des del fons. El necessitava. L'estimava, el volia, però sobretot, el necessitava..."