HI CONFIO

Un relat de: Concurs de Microrelats Arc a la Ràdio
A dia d’avui sé que és l’home de la meva vida, i crec que jo el seu, però això no ho sabia llavors. En aquell moment només sabia que jo era qui guiava la relació, qui controlava la disbauxa diària i qui li exigia fidelitat, tot i que jo no la portava a la pràctica. El que va començar com un flirteig, va anar més enllà, i la velocitat de tanta connexió va donar els seus fruits: la consolidació de quelcom. La definició de què érem era abstracta fins que va deixar de ser-ho. Va ser llavors quan vaig conèixer a la persona que hi havia darrera d’un cos robust i petitó. “Ostres, ets molt baix.”; se’m va escapar amb veu alta el què li deia de pensament el primer dia que vam quedar al ben mig d’una plaça. Ara recordo aquella anècdota amb nostàlgia i gairebé em poso a plorar. Suposo que encara no estic bé del tot.

Després d’ell no hi hagut ningú com ell. El problema és que em va trencar el cor quan pensava que no es podia ser més feliç. No és tan fàcil deixar-ho tot per algú, fer les maletes, marxar a un altre país i seguir-lo com si no hagués passat res. De vegades em culpo per no haver sigut prou madur i haver-me tirat a la piscina a veure què podia passar. Després penso que no és just que d’un dia per l’altre t’obrin la porta de casa amb llàgrimes als ulls, et diguin que t’estimen molt, però que ja han pres la decisió de marxar. Aquelles paraules em van destrossar el somriure i van esfumar molts somnis de futur, però el pitjor va ser desitjar amb totes les forces no tornar, mai més, a obrir el cor a ningú per evitar un calvari semblant.

No vull pensar que vaig perdre una oportunitat, sinó que simplement no havia de ser –això és l’únic que em calma el neguit. Però no puc evitar idealitzar aquells tres anys i col·locar-lo a dalt d’un pedestal. Sé que he de mirar endavant i sé que si no ho faig em tornaré boig, tot i així, tinc l’esperança que un dia trencarà el pacte acordat i em trucarà, ja que jo no ho faré. A partir de llavors... chi lo sa.

Kids

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: