Herències

"LEAR
Molt bé. La teva franquesa sigui la teva dot,
doncs, per la sacre claror del sol,
per els ritus d'Hécate i la nit
i tota l'influencia dels astres
que regeixen la nostra vida i la nostra mort,
renego del teu afecte patern,
parentesc i consanguinitat,
i des d'ara et jutjo estranya
al meu esser i al meu sentir. El barbar escita,
o aquell que sacia la seva fam devorant
a la seva progènie, trobarà en el meu cor
tanta concòrdia, llàstima i consol
com tu, filla meva que fores. "

-William Shakespeare



Qualsevol ciutadà de la ciutat de T*** que fos inquirit sobre la família Gavany hagués respòs al moment omplint de lloances a la mateixa i, els menys, parlant d'afers foscos, opulència i avarícia -probablement meres fabulacions dels conciutadans envejosos- Família nombrosa, presidida per dos venerables ancians propietaris d'una casa, antic monestir romànic restaurat, joia de la comarca: ampul·losa, impressionant e incomparable amb qualsevol llar o edifici a kilòmetres, oberta a visites un dia de cada més on el personal de servei de la família tornava la seva cura als visitants. Composada per tres naus, la principal on residien els Gavany i les altres dues respectivament destinades al servei i a un museu sorgit dels capritxos artístics del patriarca. Si per fora induïa a imaginar com a necessaris habitants monjos o altres persones relacionades amb la professió de la Fe, una mirada més incisiva que captés el luxe, la falta de restriccions en l'estètica i el rebuig de l'austeritat en l'immens jardí que l'envoltava canviaria aquesta primera i errònia impressió.

Aquesta fortalesa, aquest monument a la devoció reconvertit en símbol de riquesa, romania en les mans de Guifré i Júlia Gavany, parella en la senectut que ostentava una riquesa coneguda a nivell nacional. Els pares del senyor Guifré acumularen fortuna al llarg dels anys de creixença econòmica catalana, concretament en el sector de la producció tèxtil. Així que la davallada va amenaçar les inversions del pare d'en Guifré, aquest va retirar-se a temps i va invertir selectivament a nous sectors ampliant el seu patrimoni. Per tant, Guifré fora l'hereu d'aquell cavaller i, havent rebut una educació fundada en la disciplina més estricta, va continuar prosperant fins a superar al pare. Júlia Gavany, jove exquisida en el temps en que ell la va conèixer, de família petitburgesa amb pretensions, es convertí en esposa abans d'arribar a l'edat en que el 2 es substituït per el 3 en les desenes. Ella sempre es va mantenir al costat del seu marit amb una devoció gairebé exagerada, figura alta i esvelta, d'un ros clar i unes faccions perfectes, llavis prims i vermells per natura, ombra delicada d'en Guifré. Ja a la senectut conservava tota aquella bellesa que semblava revifar-se depenent dels dies, el seu cabell conservava el color ros matisat per el blanc i el seu aspecte general continuava impressionant a qualsevol que tingués l'honor de contemplar-la. Pel que fa a Guifré, tractava a la seva dona amb tendre afecte i admiració profunda, retornant-li la resignada devoció rebuda al llarg dels anys. En els temps del matrimoni ell era un jove impetuós i d'ambicions sens límit, qualitats cultivades per el pare, de cabell llarg i negre, al costat de la seva muller semblaven una imatge d'un altre món. Si la seva deessa no havia embellit, la mà del temps havia desfigurat a Guifré amb acarnissament, venjant-se potser per ser privat de desmillorar a la seva dona: res quedava del seu cabell herculi excepte una calvície total e inclement, res de la seva noble pell excepte cruels arrugues, res dels seus ulls vius, ara apagats i sempre tristos. No obstant, el senyor Guifré hagués acceptat la més grotesca lletgesa a canvi de que l'alliberessin del càncer de pulmó. Vella dita popular es que la Malaltia i la Mort no coneix d'estrats socials i aquest era un cas dolorosament real. Anys de tabac reclamaven la seva collita i ni els millors metges -o els mes ben pagats- pogueren fer res, la data estava prevista: tres mesos. La reclusió va seguir a la condemna del metge, el primer pis de la nau principal, destinada a residencia del matrimoni, va ser habilitada per al malalt i d'allà estava disposat a no sortir, excepte en processió al cementiri. La senyora Júlia era part de l'habitació del malalt, atenent a totes les seves necessitats i capricis, com la millor infermera.

A aquest cau de decadència i estancament es dirigien ara mateix diversos vehicles luxosos -excepte un d'ells que contrastava per la seva humilitat- No eren menys que els futurs hereus de Guifré, els fills. Guifré i Júlia Gavany tingueren quatre fills, tres barons i una femella, distanciats mínimament en les seves edats: Teresa Gavany; Martí, Jofre i Esteve Gavany. Dos d'ells acompanyats de les seves parelles, la resta sols. Els cotxes foren aparcats a un pàrking privat, atesos per el personal adequat, i els seus posseïdors ja es trobaven als peus de les escales de pedra que dirigien a les dues grans portes de fusta que ja obrien dos pulcres homes de negre que donaven la benvinguda a la prole. Cap d'ells havia visitat al seu pare des del dia en que el metge va sentenciar la vida d'aquest, i aquest fet va propiciar aquesta mateixa visita. Novament, cap d'ells va parlar amb el moribund, tots escoltaren a l'altra banda del telèfon la dolça i resignada veu de la seva mare que informava sobre el pacient i es veia complaguda per la futura visita dels fills. En cadascun dels quatre caps l'imatge del pare adquiria deformacions diverses però que compartien la fredor i l'altivesa, la falta de paraules afectuoses, la relegació de l'educació a professionals, l'ominosa i sempre present Fortuna... D'ells, Jofre Gavany era el que visitava puntualment al seu pare ja que era l'encarregat dels seus negocis i el que amb tota seguretat "carregaria" amb la responsabilitat de substituir a aquest al cap dels mateixos. La qüestió no era, evidentment, parlada obertament i Jofre només ho va fer amb la seva encantadora esposa: l'herència era immensa i la part més important de la mateixa hauria de recaure, inevitablement, sobre aquell que s'encarregués dels negocis, per tant, d'ell, i la resta hauria de callar. Només un dels caps d'aquesta hidra fictícia, dels fills, que ara eren preparats per a pujar a les estances paternes, no pensava en diners, i corresponia a Teresa Gavany. Precisament la propietària de l'humil cotxe, professora d'escola primària que des de la seva adolescència va renegar de l'ambient al que el seu bressol l'abocava, no teixia imatges de futur magnificent, sinó que mirava amb cert menyspreu als seus germans, coneixent els seus comportaments, no gaire més evidents que dels nens amb que tractava a diari: sota tots aquells somriures cordials l'avidesa del voltor presidia cada acció i res semblant a l'Afecte i l'Amor creixia. Tampoc la movien a ella aquets dos sentiments: l'indiferència envers al seu pare, figura sempre absent excepte en puntuals sopars i menjars ostentosos privats de qualsevol familiaritat havien glaçat el seu cor; només guardava estimació per a la seva mare, recordant-la com a una figura amable de la seva infància i adolescència, que va semblar acceptar i comprendre la decisió de retirar-se d'aquell món brillant i buit. La resta de germans, els dos barons, Esteve i Martí Gavany, van acceptar el privilegiat destí amb més o menys agraïment o consciencia, tots dos assoliren posicions benestants, relacionades més o menys amb els negocis paterns, i en el cor d'ambdós va créixer certa enveja biliosa contra el sempre servicial -en vers al pare- i futur successor, Jofre. Eren alhora individus sortits del mateix motllo, esculpits per el mateix artista, amb les mateixes aspiracions i els mateixos gustos, que sempre que es reunien tractaven per tots els mitjans d'aparentar una evident diferencia de caràcters, lluita que només confirmava la seva igualtat.

Així les veus del grup ressonaven en aquelles parets fredes, i varen adoptar un to de biblioteca per la solemnitat del lloc. El rebedor, immens i amb una petita oficina per a l'administrador de la finca -absent en aquells dies-, conservava dues columnes originals de la nau. Finalment les converses es van esgotar, Jofre i Esteve Gavany van recórrer a les seves parelles per trencar el silenci i aquestes es saludaren cordialment amb els respectius petons. Teresa s'ho mirava tot des d'una cadira, intentant imaginar al seu pare, el seu estat, la seva actitud en front la mort, que diria... I la seva mare, que durant tots aquells dies havia estat al costat d'aquell home que caminava cap a l'altre mon. Finalment unes veus provinents del pis d'adalt -al que s'accedia per dues escales a dreta i esquerra- van precedir l'aparició de Julia Gavany, de pulcre i elegant negre, sense maquillar, imatge de devoció, i un dels servents -el cuiner- que rebia ordres per al sopar familiar d'aquella nit. En veure a la mare tots els fills deixaren el que feien i amb somriures es disposaren a ser els primers en abraçar a la matriarca, el primer en apropar-se fou Jofre que va deixar a la seva dona amb la paraula a la boca, no obstant, la cara de Júlia Gavany no s'il·luminà fins a veure a Teresa i fou cap a aquesta a la que dirigí la primera abraçada. Teresa no va poder contenir unes llàgrimes on es mesclava l'alegria i la tristor, amargues, però es va refer i va lloar la bellesa de la seva mare. La resta de germans no deixaren que les confidències entre filla i mare continuessin i reclamaren les seves atencions, es presentaren les esposes de Jofre i Esteve, dos nines delicades i superficials. Jofre es va atrevir a passar un braç sobre l'esquena de la mare i tots van avançar cap al saló, que ja era preparat per al sopar i que es situava a la mateixa planta. Els servents acomodaren a cadascun dels germans i esposes, s'encarregaren dels seus abrics i la família ja era al saló, magnífic, presidit per una llarga taula només utilitzada fins a la meitat -que en temps fora emprada per
els sopars de negocis- Fastuositat i barroquisme a tort i a dret, sis quadres magnífics a banda i banda van atreure l'atenció de Teresa que els contemplava. Un cop la mare va desfer-se de la resta de fills va abraçar per darrera a la seva filla i aquesta l'hi va inquirir sobre els quadres, que no havia tingut l'oportunitat de veure fins ara. Ella va abaixar els ulls i una ombra va cobrir-li el rostre dient "Un últim capritx..." Teresa va abraçar a la mare, va preguntar per l'estat del pare "No para de tossir, només em parla a mi amb un filet de veu i ja sembla més un mort que un viu, ja sembla un espectre..." La mare va esclatar en plors, tants dies tancada a aquella fortalesa amb aquell home, essent les seves mans i la seva veu, la seva consciencia, l'havien destrossat. La filla la va abraçar fortament, la resta de fills es va aixecar i es va apropar però la mare va fer un gest amb la mà a fi de que s'aturessin. Va recuperar el seu posat de control, la seva altivesa, mentre una llàgrima, com una perla caient d'una estàtua grega, acariciava la seva galta. No obstant no va deixar d'abraçar a la seva filla. Quan els fills retornaren a les seves posicions a taula, la mare va agafar a Teresa per la cintura i l'hi va dir a l'orella si volia pujar a veure al seu pare, que dintre d'una estona baixaria a presidir la taula. A Teresa Gavany se l'hi va fer un nus a la gola només d'imaginar aquella figura tètrica entre llençols... Però veient els ulls implorants de la seva mare va aplanar-se. Sense gaire explicació, i sota els ulls irritats de la resta de barons que veien en aquell acte una predilecció no justificada, van pujar lentament per les escales al pis superior. L'eco de les passes augmentava el nerviosisme de la Teresa i la foscor que tot ho presidia. Quan ja van aturar-se a la porta de l'habitació del patriarca la mare es va avançar per comprovar l'estat del malalt, que s'estava vestint des de feia una hora amb ajuda del seu servent personal. Va tornar a sortir i l'hi va dir que podia passar. Ella va seguir a la seva mare i, després de creuar una avantcambra on seia el servent -un vellet d'aspecte afable i resignat- va penetrar en els dominis de la Malaltia. L'habitació de matrimoni, no gaire gran en comparació amb la resta d'estances, gaudia d'una avantatge evident: si bé la carcassa de l'edifici s'havia mantingut intacte es va fer una excepció en aquella habitació, sobretot en previsió de futures malalties i estances llargues en la cambra, així, una immensa finestra de vidre doble s'estenia per tot el que seria la paret; des d'allà, Guifré Gavany podia contemplar els jardins de la seva propietat com un Rei antic contemplava el seu territori. El dia era fosc, encapotat, amenaçant pluja, i la visió d'aquella Natura revoltada va sobtar a Teresa. Tot i això la seva mirada es va parar en la figura que seia en una bora del llit, encara desfet. Tot i els sentiments descrits en vers al pare la filla no va poder reprimir una llàgrima i un crit ofegat: era un esquelet raquític, ofensiu per a la Vida, la seva calvície acreixia l'impressió cadavèrica del rostre i aquells ulls. Oh aquells ulls!!! Semblaven mirar l'Infern!!! Un tossir lleu semblava tallar cadascuna de les seves respiracions i la mare de la Teresa es va apropar a aquella horrible figura -per a més agreujant vestida de negre- i, acariciant-lo tendrament va parlar-li a l'orella, probablement comunicant-li la presencia de la filla. Teresa es va apropar tímidament i instintivament es va ajupir per posar els seus llavis a una galta del seu pare. Ell no va semblar reaccionar, semblava encara rumiar sobre les paraules de la seva esposa. No rebent resposta Júlia es va endur a la seva filla a un racó comunicant-li que reaccionava per moments, per moments semblava lúcid i per moments en aquell estat, com si ja la seva ànima hagués marxat deixant aquell pobre cos al darrera. Mentre això l'hi deia, una veu estrident, aspre i malsonant va trencar el silenci d'aquella carcassa "Filla meva! La rebel!! Sempre càndida, sempre bona...apropat a aquest fantasma" Teresa es va esglaiar però es va apropar, més moguda per la compassió. Essent al costat del seu pare va rebre una sentencia en extrem estranya i inquietant. "El vi, no tastis el vi" Després de dir això va tornar al seu estat catatònic. Una mirada interrogadora a la seva mare no va rebre resposta, no entenent aquesta tampoc el sentit d'aquelles paraules. Teresa va descartar-les com la follia d'un home a les portes de la Mort, ment del qual fou sotmesa per el sofriment continu. Donant un altre peto va marxar seguint a la seva mare cap al salo que, en entrar elles dos, es va quedar en silenci. Teresa es va asseure a la corresponent cadira i la seva mare va tornar a marxar, preparant al pare per al descens a la planta inferior. Els germans van inquirir a Teresa sobre l'estat del pare, ella els hi va fer un resum objectiu i tots van emetre les corresponents frases de llàstima entre mirades incòmodes.

L'espera de l'arribada de Guifré Gavany es va fer feixuga, i una tensió creixent va omplir l'ambient del salo, on lluïa la plata dels coberts i s'havien repartit ja els plats per sigil·losos servents. Finalment un soroll lleu va començar a créixer paulatinament, a mesura que l'esquelet descendia les escales de les seves cambres, del braç de la seva dona. L'aparició va desmerèixer la descripció de la Teresa. Els germans es van mirar, preguntant-se mudament si aquell era realment el seu pare. Jofre es va aixecar immediatament i, tot rient va abraçar al seu pare que semblava poder trencar-se allà mateix. L'hi deia hipòcritament que el veia molt millor i l'hi picava l'ull. El pare no reaccionava, estava en un dels seus estats ultraterrenals i mirava al buit. Júlia Gavany va reprendre al seu fill, prevenint-lo sobre les fortes impressions que no havia de rebre en el seu estat. Jofre, encara somrient, va tornar al seu lloc, enrogint. Esteve i Martí Gavany van limitar-se a saludar al seu pare fent un indici d'aixecar-se. Les esposes mantenien un somriure, no sabent com reaccionar front aquella visió fantasmagòrica. Teresa fou l'única que va ajudar a la seva mare a situar al seu pare a la cadira. Un cop tots situats, els plats van començar a omplir-se de delicioses viandes i la major part del sopar va desenvolupar-se en un silenci només destorbat per el soroll dels coberts contra la porcellana i momentanis ennuegaments de Guifré Gavany, que només va tastar una mísera porció dels seus plats, ocupat com era tossint de forma constant. El seu aspecte allà, entre el menjar, era encara més tètric, les seves faccions enfosquides, els seus ulls enfonsats, feien impossible als comensals menjar de gust. Els tres germans mascles van intentar iniciar converses per apaivagar l'ambient de funeral avançat fins que un incident va trencar la calmada tensió: la dona d'Esteve Gavany, ballarina professional, semblava estar hipnotitzada per aquell vell decrèpit i mig mort, mai havia contemplat res semblant en el seu ambient on el dolor i la lletgesa eren prohibides. La dama menjava sense apartar els ulls d'aquell cos inert que rebia amb dificultat les cullerades de la seva dona i esclatava en compulsius estadis de tos. En un moment va veure com el vell rebutjava engolir i retornava al seu plat el glopet de brou, ella va cridar un "Ecs! Quin fàstic!" I tots els caps es van girar cap a ella. El seu marit la mirava sever i finalment la va agafar del braç fortament i se la va endur a fora per parlar amb ella. A banda d'aquest incident, aquell estrany sopar va arribar a les postres sense més incidències però al cap de Teresa Gavany continuava donant voltes la críptica frase del seu pare "El vi, no tastis el vi" Llavors va mirar al voltant, a la taula, i va veure els gots de vi: alguns omplerts, d'altres a mig omplir, d'altres només amb el pòsit. Ella, inconscientment i per costum, no en va prendre. La seva mare tampoc, i el seu pare ni pensar-ho. No l'hi va donar més importància a aquella declaració d'un foll a la bora de l'abisme.

Quan el saló ja era net de les restes de menjar, i cap dels fills gosant fumar davant del seu pare, es va servir cafè en les diverses formes elegides per cadascun. Teresa, la més propera a la porta, s'havia fixat amb estranyesa que, excepte dos cambrers que s'havien encarregat de recollir els coberts l'edifici semblava buit, fred, mort. D'altra banda va semblar-li escoltar veus a l'entrada i la porta del carrer tancant-se. En un moment concret la mare va aixecar-se, potser per cercar a algun servent, i va sortir del salo. Júlia Gavany va tornar amb una cara descomposta i el front frunzit. Davant de la pregunta de Teresa ella va respondre que no trobava a cap servent, els germans es van mirar estranyats i es van aixecar, oferint ajuda. Esteve i Jofre van encarregar-se de, seguint les instruccions de la seva mare, visitar la nau dels servents i Martí va ser l'encarregat de cercar per el jardí. Així, al saló van quedar les dones, les dues esposes, Teresa i Júlia Gavany, rodejant al patriarca en declivi. "Fa fred" va dir Teresa mentre es fregava els braços amb les mans. La seva mare va respondre que precisament per allò havia anat a cercar als servents però que no va trobar a ningú, ni tant sols a l'ajudant de cambra del seu pare -el vell afable que Teresa va veure abans- Les quatre dones romanien en silenci, Teresa mig abraçada a la seva mare, les dues esposes una al costat de l'altre, indiferenciables, incomodes al costat d'aquell cos assegut que mirava al no-res. Teresa va sentir una mà freda, glaçada, de gel, que l'hi agafava el braç. Es va esglaiar dirigint la mirada cap al seu pare que ara la mirava als ulls i començava a plorar. El vell va caure de la cadira i era de genolls, les dues esposes es van apartar espantades, la dona va abraonar-se al seu marit intentant incorporar-lo i ell per últim va prorrompre en un terrible discurs entretallat per la tos d'uns pulmons corromputs " Filla! Teresa! Tu i només tu pots ser la me
va hereva! Tu, que em vas rebutjar, tu que no em vas tractar com a ídol al que venerar, com un esser aliè, amb falses lloances! Estimada filla, vessa'm una última vegada! El vi, no has tastat el vi!!" Després de prorrompre en aquest rampell semblava exhaust. Filla i mare romanien també a terra abraçant-lo però, Teresa, es va apartar amb un gest d'alarma i terror, aixecant-se i mirant als seus pares "Pare, diguem...Pare que has fet!!" Guifré Gavany plorava al pit de la seva dona, Teresa Gavany va córrer cap a les naus dels servents, en cerca dels seus dos germans. La nau era igualment gran, amb habitacions que només eren abandonades els caps de setmana per els seus inquilins, semblava un petit hotel. Les portes de fusta il·luminades per unes tènues llums que tenia al davant l'hi van fer venir esgarrifances i va cridar el nom dels seus germans no rebent resposta. Tindria que obrir les portes, una per una, i l'horrible monstre del seu cap, aquella terrible intuïció, aquella menció al vi... Les habitacions dels servents romanien en una foscor intensa i va tenir que endinsar-se en cada una d'elles en cerca de les llums. Totes eren pulcres i fredament arreglades. No sabia el que cercava, no ho volia saber. L'angoixa era brutal, cada porta que obria semblava amagar un horror còsmic i impossible d'encarar. Finalment, en una de les habitacions, mentre avançava a palpentes cercant les llums, va topar amb els peus amb alguna cosa: blanda, carnosa, tendre, freda... Va recular. Agafant forces de la desesperació, cercant per fi l'horrible confirmació de la seva primera presumpció va aconseguir superar l'obstacle indefinit. La llum, inclement, va mostrar els cossos dels seus germans de bocaterrosa: un havia caigut sobre les cames de l'altre i ella no va trobar forces d'ajupir-se a comprovar si encara vivien. Tornant, dessolada, amb passes lentes, al saló, entre aquells passatges opressius, una nova visió corglaçant l'esperava: junt a l'estàtica imatge dels seus pares plorant i fosos en una abraçada s'estenien al terra les dues esposes, com nines de porcellana trencades, mortes "Que has fet..." Repetia amb un fil de veu i, exhausta, va caure també ella al terra marmori. "El vi, no tastis el vi" "El vi, no tastis el vi" "El vi, no tastis el vi" Un eco infinit carregat de mort i Teresa Gavany era única hereva de Guifré Gavany.