Glaç als xiprers (Equívocs)

Malgrat que és fosc i el silenci es fa ensordidor, avança. Es guia per l'escassa llum de la lluna que els xiprers de l'entrada del cementiri són capaços de reflectir després que les últimes gelades els hagin cobert d'un traïdor color blanc. La freda brisa l'atordeix mentre sembla xiuxiuejar-li el camí a ran d'orella. Avança, poc a poc, en una barreja de temor i de prudència. Se sap el camí gairebé de memòria. Com en anteriors ocasions, com més a la vora està de la tomba més se li entumeixen els muscles i amb més dificultats camina. Quan ja és gairebé al davant, s'atura, i amb molt de compte, amb els ulls negats de llàgrimes, la visió tèrbola, deixa un grapat de flors. El dolor l'aclapara, la tristor s'apodera d'ell. El cos roman, però l'esperit no; l'esperit és lluny. L'esperit ha marxat. Resta palplantat, abocat al record, a l'amor, a l'estima d'aquell qui jeu enterrat.
De sobte, sent un calfred, nota una mà sobre la seva espatlla. Es contrau. Mou poc a poc el cap en la direcció en què ha notat la mà, però ja no hi troba res. Es gira. No hi ha ningú.
A la llunyania, en una altra de les tombes li sembla veure la silueta d'una persona, s'hi apropa. Quant més s'apropa, millor creu distingir-la, més li costa empassar, més se li encongeix el cor. Se li fa un nus a l'estómac. L'altra persona sembla no adonar-se de la seva presència.
Quan està just darrere seu li posa una mà sobre l'espatlla; al mateix temps mira la làpida de la tomba que la persona està observant. Hi llegeix el seu propi nom. La persona es gira. Ell ha desaparegut.