Germans

"[...] Si us sóc avorrit, no em llegiu."

Dostoievski



Viel M. remou el cafè que té al davant. Es troba a una cafeteria cèntrica de B***, a la taula hi ha un diari obert, només fullejat, que denota cert temps d'espera. En efecte, Viel espera a algú des de fa una estona. No s'estranya de l'impuntualitat de la seva cita. Capta les converses dels altres clients, algunes animades, d'altres avorrides, cap d'elles aconsegueix atreure la seva atenció i, per tant, només es conscient del totum revolutum de veus anònimes. Espera al seu germà, Joel M., cinc anys major que ell, professional de l'esport ja al seus últims dies, per l'edat. S'acaba el cafè i mira l'hora al seu rellotge. Ja porta allà mes de trenta minuts. Sospira. I recorda. Recorda un jardí, el jardí de casa dels pares, allà al poblet de P***, on va passar la seva infància. Te gravat un record en especial. Ell al jardí, els genolls a la gespa verda i mullada, plorant, inconsolable i agafant-se amb els bracets les costelles. Assegut a un banc vell de fusta hi és el seu germà, que se'l mira amb un mig somriure satisfet. "Plora, plora..." L'hi diu. Ell ho fa, plora. Arriba la seva mare que, acostumada a aquestes escenes, agafa d'una orella a en Joel i l'hi crida que "passi cap a casa, que ja s'assabentarà el pare" La mare tracta de calmar els plors, primer infructuosament, desprès amb més èxit. Deixa de plorar al nen, eixugant-se, i s'aixeca del terra moll, encara agafant-se les costelles. Ella l'hi pregunta perquè camina així, amb les mans creuades a l'estomac. Ell diu que l'hi fa mal. S'aixeca la camisa i es veuen marcats els terribles artells del bàrbar Joel. Ella crida i el deixa sol al jardí, s'escolten crits provinents de la casa, tota pintada de blanc, com un trosset de sucre immens. Després, el seu germà surt corre'ns i se'l mira fugaçment, amb una mirada d'odi profund, ell abaixa la vista a la gespa. Finalment la seva mare l'agafa i el porta davant del pare. Ja no recorda més. D'altra banda, Viel es interromput per la pregunta d'una noia, que inquireix sobre el seient buit. Ell respon que espera a algú. La noia es perd entre la munió de gent de la cafeteria. En pocs minuts, una figura alta, robusta, de cabell ros, amb una samarreta arrapada de color blau, va travessant el mar de gent. La seva alçada es inconfusible, es en Joel. Ell el mira, assegut, ja sense cafè que s'ha begut d'una glopada, fa un gest amb la mà per cridar la seva atenció. La torre d'home somriu, deixant veure les perles que te per dents i s'apropa. Alguns dels clients l'han reconegut per la premsa esportiva i se'l miren. Es donen la mà i s'asseu a la cadira buida. Intercanvien frases cordials. Ningú dirien que son germans: ell escarransit i malaltís, sempre dedicat als seus estudis, corbat; ell un Hèrcules, un Adonis del nostre segle, fort i immens. En Joel havia començat a parlar inquirint-l'hi sobre les seves oposicions, que tenien l'objectiu últim en el càrrec de Jutge d'Instrucció. Creia que encara no havia fet l'examen, quan en realitat feia ja una setmana que havia passat el calvari. L'informació no l'hi va sobtar. En Viel afirmava que tenia gairebé la seguretat d'haver brodat la seva actuació front el tribunal. "Esta bé, esta bé..." Deia l'altre, amb indiferència evident. Després va començar a parlar del seu tema predilecte, l'esport -que l'hi reportava una portentosa quantitat de diners- i les dones. Reia i l'hi picava l'ullet. L'altre responia lànguidament. Finalment en Joel l'hi donava un brutal cop al muscle tot dient "Vinga home!!" Havien quedat perquè tenien un sopar familiar, aquella mateixa nit. Feia temps que no es veien, però tots dos romanien igual. En Joel, desprès de les protocol·làries qüestions sobre la carrera del seu germà, com sempre, va recaure en el monòleg auto-admiratiu. En Viel deia que si amb el cap, perdent el fil i reprenent-lo per moments. Va arribar l'hora del sopar. Ell, el gegant, es va alçar donant copets al seu germà i dient "Tu pagues, vaig a agafar un taxi" Ell va callar deixant els diners i seguint entre la gent al gegant. Afora, el tràfic nocturn, amb les seves llums com lluernes de colors i la gent amb abric donaven un aspecte melancòlic a la ciutat. El fred se l'hi ficava dins. En Joel, palplantat, esperava al costat de la porta oberta del taxi, amb un somriure. Ell va avançar, abraçant-se a l'abric pel fred. L'hi va dir "No tens fred?" "No" va respondre l'altre i, quan en Viel s'ajupia per a ficar-se al cotxe aquell l'hi va donar un cop fort al cap rient i exclamant "Vigila amb el sostre!!! Babau!!" Immediatament desprès de l'hilarant broma tots dos ja eren a dins del vehicle camí a casa dels pares, que feia temps es varen traslladar del poble de P*** a un pis benestant de la ciutat.

El sopar va ser força tediós. A banda dels pares i els dos germans hi havia una cosina amb el seu marit. Quan ja eren al segon plat el pare va preguntar a en Viel sobre la data de sortida de les qualificacions de les seves oposicions. Ell va dir que s'esperaven per d'aquí a dues setmanes justes. El pare va assentir satisfet i la mare va somriure. Van continuar parlant, sobre el recent matrimoni de la cosina i, finalment, a instancies d'en Joel, sobre la pertinaç solteria d'en Viel. Finalment, quan la conversa llanguidia, ja als postres, en Joel va treure del calaix les tortures de l'infància al seu "estimat germanet" i reia -la seva ocupació predilecte en qualsevol reunió social era, en última instancia, ridiculitzar al germà- Sobre la solteria, en Viel no va descobrir que ja des de feia mesos havia iniciat una relació amb una noia que va conèixer estudiant. Ella aspirava a un cos funcionarial diferent però ben aviat van fer amistat i, desprès de les primeres trobades, ella va convidar-lo a viure junts. Ell, per tant, sense encara haver-se decidit a fer el pas, vivia entre el seu piset d'estudiant i el d'ella. Tot això ho va mantenir amagat a la seva família, especialment, al seu germà. Si bé ella es mostrava estranyada per aquest "misteri" va decidir no insistir-hi. En Viel es representava escenes desagradables o coses encara pitjors. El sopar va acabar i, després del comiat als pares, en Joel i en Viel marxaven pel carrer. Després d'uns moments de silenci l'esportista va proferir, agafant per el coll al seu germà i parlant-li a la vora "Tu m'amagues alguna cosa..." Ell va intentar desfer-se d'aquella abraçada fraternal però finalment va desistir. Aquell continuava insistint fins a arribar a exasperar a en Viel que, cridant i vermell escarlata va dir "Deixa'm!! Jo no em foto en la teva vida!!" En Joel va apartar el seu braç musculós que semblava una immensa boa al voltant del coll de l'altre i se'l va mirar amb un posat seriós, inusual en ell. En Viel no sabia que dir després d'aquella sortida i també se'l mirava, tocant-se el coll irritat. Per sorpresa d'aquest, l'Ulises digué "Sembla que de vegades m'odies germanet" i, després de llençar aquesta bomba, va donar mitja volta i va marxar capcot. En Viel no sabia que fer, va tenir l'impuls de córrer al seu darrera i cercar la reconciliació, ja s'imaginava una abraçada entre llàgrimes. Ell es disculparia de la seva fredor i l'altre de tants anys d'humiliació que no van acabar amb l'infància i marxarien joiosos. Res d'això va ocórrer. En Viel va girar cua i s'encaminà a casa seva, perdent l'alta figura del germà entre la negror densa de la nit hivernal. Quan ja era davant del portal del seu edifici va decidir anar a visitar a l'Emma -la noia de que em parlat- Deuria ser a casa amb tota probabilitat ja que ella, en principi, no va dir-li que sortís amb ningú aquella nit i l'hi havia desitjat un bon sopar el dia anterior. Va decidir agafar el metro, no obstant i que coneixia el camí cap a casa d'ella a la perfecció: tantes vegades l'havia fet. A aquelles hores el metro tenia un aspecte lúgubre i tètric. Quatre figures estranyes, un borratxo dormint a una bancada i una desagradable sensació de caliu malsà, en contrast amb el fred exterior. Assegut al seient, entre sotracs i sota la llum dels florescents va treure's el telèfon de la butxaca de l'abric i va decidir trucar a l'Emma, només perquè sabés que hi anava. Ella sabia que les estades amb la família el deixaven exhaust i potser ja seria dormint així que millor trucar-la. Quan ja tenia el mòbil a les mans i el tren es parava a una de les paredes precedents al seu destí s'ho va repensar. Va decidir comprar una ampolla de champagne i donar una sorpresa. Alegre amb l'idea, l'efecte del sopar i el comiat amb en Joel es va veure alleugerit. Coneixia una tenda que no tancava per les nits, allà va aconseguir una ampolla decent del daurat líquid i es va encaminar a l'edifici de l'Emma, proper a l'establiment. El pis d'aquesta donava al carrer i, així que ell avançava va veure, primer amb joia i després amb estranyesa, llum al lloc. "Potser esperava a algú... Però m'ho hagués dit..." Es disposava a picar el botó quan, de sobte, la porta del carrer es va obrir i va xocar amb algú, caient-li l'ampolla de champagne al terra, fent una trencadissa i deixant tot el terra humit d'alcohol. En Viel va proferir un "Merda!" I, quan pujava el cap per encarar amb els ulls a l'anònim va quedar glaçat. Va empal·lidir de forma immediata. Era en Joel, tal com l'havia deixat ja feia una bona estona. Ell, que ja l'havia vist en xocar, es mantenia, ocupant amb la seva figura tota la porta, erecte i amb el front frunzit. En Viel va aconseguir, amb esforç, dir "Tu...?" En Joel va fer un gest amb el cap i se'l va mirar i, per últim, per horror d'en Viel, va esbossar un somriure, un somriure insidiós que l'hi va fer venir un calfred. L'homenot va deixar la porta lliure i va marxar carrer amunt sense girar-se. Ell no se'n sabia avenir. "Però que fotia aquest aquí? I perquè m'ha mirat així!!" Va recordar a l'Emma i va alçar el cap, veient com la llum del saló s'havia apagat. Se l'hi van treure les ganes de prémer el boto. Va marxar, amb el pantaló tacat, a casa seva.

Al dia
següent, un dia esplendorós que semblava d'estiu i feia molesta la roba d'hivern, amb un cel blau clar motejat de blanc, en Viel es dirigia de bon matí a veure al seu preparador per a les oposicions. Aquest, un home d'edat, afable i cordial, conegut del seu pare, va acceptar ocupar al fill a la seva oficina, essent convençut de que aquell jove tenaç no tardaria gaire en assolir la seva fita d'introduir-se a la judicatura. L'aspecte d'ell era lamentable, la nit l'havia passat entre malsons horrorosos presidits per la figura d'en Joel, ampolles trencades i parades de metro infectes. Només veure'l, Gregori -el preparador-, que l'esperava per fer l'esmorzar ineludible l'hi va preguntar sobre la seva salut. En Viel va defugir les preguntes amb evasives més o menys convincents i van esmorzar a un luxós restaurant. Van comentar certes noticies de premsa i en Viel es va excusar, dient que certament no es trobava gaire bé i que s'aniria a casa seva. Gregori l'hi va desitjar una prompta recuperació i que esperava veure'l aviat. El jove no va dirigir-se al seu pis, va romandre com ànima penitent per els voltants de la llar de l'Emma, esperant l'hora en que aquesta tornava del seu treball a una gestoria. Quan la va veure enfilar el carrer, ell era assegut a uns bancs del davant del portal de l'edifici, sota l'aixoplug d'un arbre. Ella no va semblar veure'l i, quan es disposava a treure del bosso les claus ell es va dirigir per l'esquena a ella, amb passes vacil·lants. "Emma..." Ella es va esglaiar, caient les claus al terra i va girar el cap. "Oh!! Ets tu!!" Immediatament va arrapar-se al seu coll en una efusiva abraçada. "Clar que soc jo..." Ella, després d'abraçar-lo va obrir les portes, un cop recuperades les claus i el va convidar a pujar. Menjarien allà mateix. Ell es va anar calmant. La casa era impecable, cap indici que alimentés les seves estúpides sospités. Després d'uns riures, uns petons, ja menjant, ell va decidir treure's de dintre allò. "Saps... Ahir em va passar quelcom curiosíssim... -ella va fer cara d'interès mentre engolia un tros de verdura- Doncs mira, quan sortia del sopar amb els pares em vaig acomiadar d'en Joel, ja saps, el meu germà, de forma una mica violenta. Així que, en comptes de tornar a casa meva vaig decidir donar-te una sorpresa -en realitat volia dir "cercar el teu consol"- Quina seria la meva meravella quan, estant just aquí, al portal, disposat a trucar, un home que sortia xoca amb mi i fa caure el champagne que et portava al terra... Miro a l'home i...era en Joel!!!" Ella havia engolit l'últim tros amb visible esforç, com si se l'hi resistís. Només va dir "Que curiós!!" "Si...certament, molt curiós -va respondre ell-" Es va fer el silenci. Ella va dir, finalment, després de donar un glop de vi "No sabia que el teu germà coneixes a algú de per a la vora..." "Jo tampoc..." Ella continuava blanca com el marbre i va excusar-se per anar al lavabo. Ell es va aixecar de taula, deixant el seu plat a mig acabar i va marxar, donant un cop a la porta. Havia de veure a en Joel.

Aquell dia en Joel no era al gimnàs on sabia que es preparava. L'hi van dir que probablement era a casa seva, entre riure's, deixant entreveure certa "aventura agradable" Ell va marxar directe a casa d'ell, a les afores de B***, una casa immensa, ben proveïda que pagava amb el seu sou estratosfèric. Va picar un parell de cops, suant. Ningú va respondre. Quan ja havia desistit, donant l'esquena a les dobles portes de ferro negres, una veu es va escoltar per la porta mig oberta. "Viel!!" Era ell, només amb una camisa i amb calçotets. "Passa home, passa! Quina sorpresa...Tu aquí, només vas venir quan me la vaig comprar i perquè venies amb els pares..." Ell va dubtar, sense dir res, suant de nerviosisme, arremangat i amb l'abric entre els braços. Finalment va introduir-se a la casa. En Joel el va conduir per un jardí fins a un saló molt gran i luxosament proveït. "Asseu-te, deixa l'abric a on vulguis, com si fossis a casa, ara vinc..." I es va perdre per les escales que conduïen al pis superior. Ell va deixar l'abric a un sofà de pell i es va asseure a una cadira, contemplant tot allò amb disgust. Després d'una estona en Joel va baixar, dutxat i perfumat, amb un barnús i, seient al sofà va dir "Home!! Tens mala cara!!" En Viel ja no aguantava, es va aixecar de sobte i, cridant, va començar "Que coi foties!! Que collons!! Que hi feies tu allà!!" "Calmat, calmat, -va dir l'altre, estès tant llarg com era- Visitava a una amiga..." "Oh es clar!!! Ja et conec a tu!! I com es deia aquesta amiga!! Parla!!" "Doncs...-es va aixecar, imponent, entreveient-se els músculs lluents- Emma" Viel, primer, va quedar parat, no esperava sinceritat, sinó mentida. Finalment, un cuc que va començar a créixer des de la nit anterior, va mossegar-li amb avidesa l'anima i es va llençar, embogit, a aquella torre humana, donant cops a tord i a dret, boig d'ira i ràbia.


Després d'aquell infortunat episodi en Viel va acabar a l'hospital, fet un nyap de carn vermellenca. El seu germanet l'hi havia donat una pallissa bestial, trencant-li un braç. Ell, no obstant, tenia la satisfacció masculina, de mico ofès, d'haver-li donat també uns bons cops. Amb el pas dels mesos, i després de l'any, tones de silenci van ser llençades sobre aquella situació i, no només això, sinó sobre en Joel i l'Emma -la seva relació no va durar gaire, d'altre banda-. A les reunions de família, que ara es celebraven per separat, uns cops amb un germà i d'altres amb l'altre no es citaven els respectius noms dels contraris. La ferida d'en Viel no va cicatritzar mai i, només al seu cap malalt, va maquinar una venjança, una venjança maquiavèl·lica i horrible. Però no avancem fets. Les qualificacions de les oposicions van sortir, essent en Viel un dels primers de la llista. En un temps, amb esforç i tenacitat, va assolir el càrrec a que aspirava al Jutjat d'Instrucció número 19 de B*** En ell s'instruïen causes criminals de tot tipus i caire i en Viel destacava per la seva precisió i els seus informes immaculats, joia dels Jutges que després havien de jutjar els casos i rebien aquets. Era apreciat entre els companys i mantenia relació també amb càrrecs de la policia. L'affair de l'Emma es va perdre en el temps, no obstant, en Viel mai va reprendre cap relació seriosa coneguda. Per els volts de Març, transcorreguts cinc anys des d'allò, a en Viel va tocar-li instruir un cas on es mesclava un assassinat i un robatori, un fosc incident ocorregut a una gasolinera, a altes hores de la nit on una jove que treballava en aquell horari va ser morta per dos trets d'una arma de foc. El sospitós, un home de vint-i-set anys amb un currículum llarg de petits delictes, en la majoria furts, es va veure sorprès a la seva cel·la, on hi era en presó preventiva, per l'entrada d'un home vestit impecablement, amb ulleres, que, sense dir res va tancar la porta al seu darrera i es va asseure al petit matalàs al costat d'ell. L'home va pensar immediatament que seria el seu advocat d'ofici però es va estranyar per l' inversemblança de que el visités a la seva cel·la -d'altra banda sense haver estat conduït per cap agent- El nouvingut va creuar les cames i se'l mirava amb un somriure i l'altre no sabia que dir. El que creia el seu advocat finalment va començar a parlar "Escolta...Hum...Antoni no es així? -el detingut va assentir- T'he de dir que la teva situació es força complicada... S'ha trobat l'arma a un descampat a la vora de la gasolinera, amb les teves emprentes en ella. Tens poques oportunitats. Els diners, on sia que els tinguis, eventualment romandran en possessió de la policia -l'altre home començava a enfadar-se visiblement- " "Si!! Ja ho sé tot això!! -va esclatar finalment- Però vostè m'ha de defensar i no enfonsar-me!!" L'altre home continuava impertorbable al llit i se'l mirava per sobre de les ulleres, encara amb un somriure altiu. "Doncs resulta que no soc el teu advocat" Abans de que l'altre esclatés va continuar "Espera Antoni. M'he informat, tens família, es evident que la teva situació econòmica era desesperada... Jo estic aquí com amic. No et puc garantir que no trepitjaràs la presó, però si que la teva família mai passi gana i el teu fill rebi educació. Només necessito un favor teu." El delinqüent no va reaccionar, sorprès per aquella aparició irreal, finalment va asseure's al llit i, amb el cap entre les mans, va començar a plorar. Va notar la mà de l'home a l'esquena i, amb un calfred, se la va treure. "Que vol, faré el que sigui" L'altre va esclatar en un riure fastigós, fins i tot per al criminal, i l'hi va exposar les condicions del "contracte" com ell el definia amb cinisme. Pocs dies després els diners robats van ser trobats a un lloc que no quadrava amb la sordidesa del delicte, cert barri de cases riques a la perifèria de B*** De fet va ser un escàndol. Era la llar d'un conegut esportista nacional vingut a menys, ple de deutes, un tal Joel M. El Jutge que instruïa, Viel M., va cedir el cas a un company, ja que no podia participar-hi per la seva implicació emocional amb l'acusat. Compungit, deia a la premsa que mai hagués esperat allò d' algú de la seva sang, mentre es confirmaven les proves que, de mica en mica, juntament amb l'afirmació rotunda de l'altre acusat de la coautoria del delicte, semblaven condemnar a aquella cel.lebritat a un pou encara més fons i fosc.