Gaikokujin? Gaijin!

Els carrers d'Edo a 1853, capital del Shogunat de Tokugawa, bullen amb l'afluència de pescadors i mariners de vaixells comerciants. Son pocs els estrangers, els gaikokujin, eminentment escocesos i holandesos que comercien a petita escala entre les escletxes del País Tancat i que destaquen entre la munió de cossos dels carrers com ossos polars al desert. A les cases dels nobles es parla del perill que la gent blanca porta a la tradició i la moral, de la corrupció estrangera. Però avui no hi ha temps ni per a converses entre te ni per a lamentacions sobre la pèrdua dels valors Tokugawa. Quelcom acumula gent al port d'Edo, munions i munions s'apleguen, parlen, criden, dirigeixen incrèdules mirades i exclamacions a l'horitzó marítim. Una figura colossal avança, una massa negra i ominosa que de sobte es divideix en tot de figures més petites, com un eixam d'abelles gegantines. Es tracta del Comodor Perry i la seva esquadra de vaixells de guerra americans. El nerviosisme entre els espectadors és creixent. Alguns mai havien vist aquelles immenses màquines, aquells monstres de ferralla gegants que es mantenien flotant ominosos, presagiant desgracies desconegudes. El temps va anar passant i es varen formar cercles de gent asseguda, expectant, parlant, comentant i sempre dirigint mirades temoroses cap al mar.

Dos vaixells pesquers, cap a la tarda, dirigits per joves arrauxats, van decidir apropar-se als monstres. Parlaven entre ells animadament, nerviosos i excitats, fins que van callar bocabadats per l'espectacle. El vaixell que encapçalava a la resta era una construcció allargada, ciclòpia, feta de fusta amb un casc de metall negre com el carbó. Unes lletres desconegudes per als joves indicaven "USS Mississippi", alguns d'ells les pronunciaven amb malaptesa, fluixet, com si fos una maledicció. Es tractava d'un vaixell mixta de vent i vapor, un híbrid poderós armat d'immensos canons Paixhans, colossals canons d'artilleria semblants als utilitzats a la Guerra Civil americana. La resta de vaixells no eren menys imponents, eren com les cries d'un drac, igualment ferotges, però sense tantes urpes. Ja tocant la nit, les llums d'oli van donar un color tètric al port d'Edo, on encara continuaven congregades les munions del matí. Uns crits es varen escoltar: els pescadors tornaven de la seva expedició. Venien pàl·lids, silenciosos i tristos, com si tornessin d'un altre món. Van ser abordats per munts de curiosos i varen tractar de representar l'irrepresentable amb paraules i gestos.

A la llunyania, les llums de la tripulació dels vaixells americans semblaven focs fatus fantasmals. Alguns curiosos varen marxar, d'altres van quedar-se a dormir al port, principalment pescadors i treballadors que varen trobar paralitzada la seva activitat. A l'alba, tot va ocórrer sobtadament: sorolls brutals varen emergir de l'incipient grisor del matí, il·luminant-ho tot. Eren els canons disparant. Tot de caps varen aixecar-se del seu son inquiet i varen contemplar amb por les explosions. "Les drassanes! El magatzem del mercat!! La llotja de peix! " En segons eren nomes grans incendis. La gent cridava, maleïa, insultava, s'amagava, corria no se sap cap a on. Les tropes imperials, impotents, s'ho miraven des de terra. Japó era forçat a obrir-se al mercat americà, o perir.

No obstant, la restauració Meiji no arribaria fins a tretze anys després i en el ínterim les velles tradicions s'aferraven a una realitat que s'ensorrava als seus peus. Ens trobem a Akihabara, carrer d'artesans i comerciants que encara deixa veure, cada cop menys, cues recollides de samurais i katanes enfundades, relíquies de temps que moren dessagnats, els samurais es convertien en els nous directors generals, ministres i secretaris. Només uns pocs s'aferraven a l'espasa, i eren mirats com rareses, com anacronismes amb cames. A un d'aquets seguim: immaculat kimono d'amples mànigues blau; les dues preceptives espases, katana i wakizashi; amples pantalons hakama; sabates de palla... Roba de civil que, en segons, preceptivament arromangats, deixaven veure al guerrer. Per sorpresa nostra, el samurai s'endinsa a l'Edo modern, a l'Edo que deixa veure pantalons, jaquetes i gorros occidentals, cigarretes, whisky, poker, whist... Els occidentals es mesclen amb els natius que imiten les costums dels dominadors, es parla de negoci i d'indústria, de ferrocarrils, de telègrafs, de vapor. Ja ha quedat oblidada l'ofensa del bombardeig de Perry, tot son somriures, deferències amb els gaikokujin.

Els caps es giren, les converses s'aturen, els ulls repassen de dalt a baix a aquella relíquia que camina i que mira amb altivesa i menyspreu. No obstant, un grup d'homes tanca el pas al samurai: és un cercle de joves empresaris que afalaguen a un representant d'una empresa americana, un home alt i ros que riu mentre fuma un cigar amb delectança. Tot son somriures per al gaikokujin, propostes d'anar a tal restaurant, a tal casa de geishes per a provar l'exotisme de la dona japonesa, a tal casino, a tal teatre Bunraku. El cercle d'emprenedors no s'ha adonat de que barren el pas a la figura blava, fins que tot d'una el jove americà el veu, l'assenyala i s'apropa amb passes decidides a ell tot dient "Un samurai! Quina deferència per part seva senyor Kenshin-san, la de portar-me a una relíquia com aquesta per a contemplar!". Kenshin-san, comerciant japonès que ha aconseguit portar al jove americà per fomentar l'inversió americana, es mira amb recel al samurai, sobretot a les seves espases i s'apropa fent-se lloc i agafant per un braç al curiós occidental "Andrew-san, millor que marxem...". L'altiu empresari riu i emet una fumarada de cigar a la cara del samurai "Però que dius? Deixa'm parlar amb aquest noble guerrer...molt exòtic!! A la meva visita a Africà em varen presentar a tot un guerrer zulu, amb llança i tot, i una pell de lleó a la espatlla!". Kenshin-san va agafar amb renovada força a l'americà "Insisteixo, em de marxar...immediatament". El samurai, que fins era s'havia mantingut com una estàtua, impertèrrit a l'impertinència de l'occidental, va parlar directament amb Kenshin-san "Controli al seu gos occidental, o hauré de tallar-li les seves pudentes mans.". L'americà, que no entenia gaire de japonès, va preguntar que havia dit "Que ha dit? Que ha dit? Una lloança? Digui-l'hi que ens faci una demostració amb l'espasa, com en la meva visita a....". De mica en mica es va fer un cercle ampli al voltant de les tres figures, els dos empresaris i el samurai. La majoria s'ho mirava tot amb un somriure, d'altres amb el front frunzit. El samurai no es dignava a parlar directament amb l'americà, així que parlava a Kenshin-san " Ara tot és Gaikokujin això, Gaikokujin allò, Gaijin! Desagradable gos brut!! Bàrbar!!". La mà del guerrer va dirigir-se a la katana i Kenshin-san, en veure el moviment, va apartar-se uns metres deixant a l'empresari encara mirant-se, com qui es mira a un animal exòtic, al samurai. "Miri Kenshin-san!! Em fa cas, ens mostrarà la seva destresa amb l'espasa!!". En tres segons l'americà restava al terra desmaiat, i sense braç esquerra -mà del qual sostenia encara el cigar- entre un llac de sang. En poca estona, soldats armats amb fusells van caçar a la relíquia, que va ser condemnada a la forca, prèviament a ser desposseïda de la seva cua i les seves espases. El progrés no es pot aturar.