Futur proper...

Dins de les profunditats d'un somni d'allò més enrevessat sento en la llunyania del món real el so estrident del despertador. Un magnific dia comença, un dia més, a les set del dematí del mes de Març, en aquesta meravellós món. I es que al encendre el televisor recordo on soc, em situo i l'ombra dels somnis es dissol en el meu cafè amb llet. La guspira de l'automatisme de la rutina s'ha encès i com cada dia de la meva vida e de seguir endavant i ser capaç de sentir la força del temps en el que vivim. La subjectivitat de les noticies es meravellosament tranquil·litzadora, pots estar en el cert de que aquella noticia ha passat per mil i un departament per presentar-te-la amb la millor cara. Saps del cert que podràs llegir allò que desitges, o això es el que ens fan creure. I es que a vegades penso que jo no soc d'aquí, no entenc per que no em conformo davant de les raonables justificacions dels nostres caps i polítics davant de les situacions que haurien de provocar-nos una lleugera preocupació. A vegades no entenc per que no soc feliç, si en aquest país tothom ho es. Com diu la televisió tenim de tot, són els dirigents actuals els que més estabilitat han donat a la nostra terra, tenim llibertat per a quasi tot, menys per a una cosa... per pensar. Peró sembla que això no es important per a les persones, ¿per que hauríem de poder pensar i comunicar lliurament el que opinéssim si els nostres dirigents ens lliuren de qualsevol problema o preocupació? Per que haurien de pensar si aparentment no tenim res que reclamar? Potser es veritat que ens donen el que desitgem, potser es cert que tenim el que anhelem, segurament serà veritat que hem aconseguit allò pel que els nostres avis van lluitar. O potser no...
En realitat això es igual, no transcendeix més enllà de les meves cavil·lacions i es del cert que a ningú li interessa.
Ara no m'agradaria que penséssiu que soc una persona estranya, ufana o delictiva. La veritat es que aparentment soc un dirigit d'allò més corrent. Treballo com a cantable financer en una multinacional, abraço els principis col·lectius amb amb resignada acceptació devota, el meu objectiu es la màxima rendibilitat, estalviant les coses supèrflues, es a dir: emocions innecessàries, pensaments i reflexions que no tinguin com a ultim fi millorar la productivitat o qualsevol altre cosa que directa o indirectament no tingui una finalitat que defengui aquest principis. I es que això es el mínim que s'espera de mi, son les bases del nou sentit comú per esser mínimament acceptat, per que no et denunciïn i t'acabin diagnosticant una desviació mental. Peró furtivament la meva consciencia elabora sigil·lóses conclusions fruit del meu tarannà analitzador i reflexiu, i aleshores me n'adono que no m'agrada la meva feina, que les series televisives que segueixo amb febril addicció no m'aporten res, només pretenen que al senetir-mi reflectit sentí que la meva vida té més raó de esser, que els concursos estúpids i mancats de transfons tenen com a únic objectiu fer-me creure que tinc un mínim poder de decisió, i que els icones culturals que defenso amb certa convicció, l'únic que pretén es treure protagonisme a la cultura.
I es que en veritat tot es una farsa, tot esta minuciosament dissenyat per que algú acabi pensant en això, i no dubtis que sortiré reflectit en una enquesta o un estudi de mercat. Jo i altres persones al món amb les mateixes inquietuds som una petita variable que saben que no els causara problemes, per que a la mínima que el nostre comportament deixi de esser raonable, el mateix sistema ens exclourà. El resultat de les eleccions a ningú li importa, és més, algun dia deixarem d'anar a votar, per que en el fons tothom sap que sempre governen els mateixos dirigents, i gracies aquest no ens hem de preocupar de res, només acatar i obeir, res mes. Potser es cert, i aquest es el millor model de societat humana al que podem aspirar... Però jo se una cosa, quelcom que em fa diferent dels demés, i encara que actuí igual que ells, que caigui en la mateixa trampa, que temí les mateixes conseqüències i que en realitat no sigui capaç de defendre la meva veritat en públic, soc conscient del que em succeeix, soc capaç de raonar i adonar-me'n de per que visc la meva vida d'una certa manera.