Fragilitat hormonal

Que fràgil és tot. Però que fràgil. I tot és amor. Que fràgil és l'amor. Per què se'm neguen els ulls només de pensar-hi? Pensar que algun dia aquest amor es pot trencar. Trencar com una copa de cristall quan es renta sense parar-hi atenció, rellisca entre les mans i cau dins de la pica feta bocins. Pensar que algun dia ja no sentiré el que sento ara. Pensar que algun dia ell ja no sentirà el que crec que sent ara. I és que estem tan a gust junts. Quan hem acabat de fer l'amor, extasiats i feliços, molt contents, ens abracem els nostres cossos nus, suats, i gaudim de l'estona, deixem passar el temps, amb la ment en blanc, desitjant que no soni el despertador, desitjant que no es facin les tantes de la nit, desitjant que el temps es pari o es faci infinit. I no demanem res més. Senzillament gaudir d'aquest moment. Se'm tornen a negar els ulls quan penso que potser algun dia no n'hi haurà prou en això. Pensar que algun dia ja no en tindrem prou en fer l'amor i tenir-nos l'un a l'altre. Pensar que realment potser només farem l'amor com a autòmats, perquè ja n'estarem acostumats. I no vull. No vull un amor mecanitzat; ni tampoc vull un amor racional. Vull un amor passional, amb il·lusió, un amor adolescent de quan encara ningú t'ha fet mal, un amor triat, escollit i correspost. I ara és així, però se'm neguen els ulls quan penso que un dia pot ser que no ho sigui.