Sr. Jutge, estimo la presó - Èxit/Fracàs

Sr. Jutge,
Estimo la presó. Ja fa uns quants anys. Sí, com ho llegeix. Vostè encara és jove, però estic convençut que companys seus amb més anys d'experiència hauran sentit a parlar de casos semblants.
La presó és la meva vida. Són més de trenta anys! Oi que m'entén? És el meu ambient. Allà ho controlo tot. Ho domino. Sóc algú! A fora no sóc ningú, i... és difícil sobreviure. Tot són maldecaps: si vols viure com una persona honrada has de treballar per una misèria, suposant que algú de la meva edat i amb les meves referències en trobi. Si vols viure com un delinqüent... que li haig d'explicar: ja no vaig tant lleuger com abans; a l'última estrebada de bossa la senyora em va empaitar, em va fotre un jec i em va tenir a terra amb el braç retorçat fins que van venir els municipals; ja no puc enfilar-me ni a les finestres del primer pis sense perill de relliscar i trencar-me algun ós; i no parlem dels segurates, que ja n'hi ha a qualsevol lloc que hi hagi una mica de caler i cada dia em fa més por que m'engeguin un tret.
Potser tenia raó el jutge de vigilància penitenciaria quan va dir que ja estava rehabilitat i potser també va aplicar bé la llei en reduir-me la pena per bona conducta; però jo li vaig dir que volia continuar a la presó, li ho vaig demanar, li ho vaig suplicar! Va riure!
Estimo la presó! No puc viure sense ella! Oi que m'entén?
Senyor jutge, quan llegeixi aquesta carta estarà fent l'aixecament del cadàver del seu col·lega de vigilància penitenciària que em va condemnar a la llibertat. Com pot veure no ha patit gens.
Jo sóc el que estava a la porta del jutjat quan vostè en sortia per venir a fer l'aixecament i li ha dit "fins ara". Encara hi sóc. L'espero a la porta del jutjat. Amb les proves. Naturalment.