Foscor

Què em vas fer, princesa nòrdica? Des d'aleshores navego perdut pels mars de sentiments caducs i forçats, els t'estimo perden el sentit a l'albada dels dies que són setmanes d'il·lusions desesperades, de cors que em busquen i no em troben, de cors que busco i no trobo. Què em vas fer, princesa?, que no trobo l'amor a cap port, i sempre s'aixeca la brisa sobre les veles i m'allunya a alta mar, i la soledat inert em troba, i el sexe no m'omple i l'atractiu de les dones que esperen als ports no arriba a fer-me escoltar el batec de les ales de les papallones a la panxa.
El teu buit segueix al llit quan m'acompanya algú altre, el buit del teu amor que voldria trobar als ulls d'algú altre, aquell sentiment que em feia esclatar, aquell sentiment que em va trencar en mil botxins quan em vas dir adéu. I aquestes nits eternes, quan m'adono que estic salpant d'un altre port mar endins, et cerco als estels del cel carregat de núvols de tempesta i penso que et vaig tenir a les mans altre cop i et vaig deixar marxar. I les nits seguiran eternes i el destí sembla no deixar-me tirar les àncores, em sento destinat a vagar pel mar recordant amors caducs i l'amor de veritat que amb tu vaig sentir. Els ulls se'm perden a l'horitzó, l'horitzó del mar que tinc endavant, un horitzó incert, que em fa por. Per això, a vegades dono la volta, i miro enrera, i pregunto: què em vas fer, princesa?