Forasters

Vivien en una ciutat, petita, freda i acollidora, que estimaven els dos, tot i que els dos hi eren forasters. Els dos eren callats i introvertits. Es veien un parell de vegades a la setmana i normalment se saludaven i intercanviaven un parell de frases, més aviat per cortesia que no pas per interès. Era perquè els dos parlaven una llengua que no parlava ningú més en aquella ciutat.
No sabien res l’un de l’altre, o gairebé res, fins un dia quan van coincidir en una gran companyia de gent. Cap dels dos hi pertanyia, i van passar tota la nit xerrant fora del cercle... i les frases de comiat eren llargues perquè un d’ells en pocs dies marxava.
La casualitat va voler que coincidissin els últims dies. Van fer un tomb per la ciutat, van descobrir que tenien la mateixa edat... i una vegada al bar, per equivocació, van intercanviar els mòbils perquè els aparells eren iguals, o igual d’estranys, de la mateixa marca prehistòrica que ja no es venia.
La nit que marxava era freda i humida, com totes les nits en aquella ciutat. Estava esperant l’autobús tot acomiadant-se dels amics. Va sonar el mòbil. Li va dir que estava a prop de l’estació i també volia dir-li adéu. El comiat era trist, com tots els comiats: amb molta gent, bones paraules, abraçades i alguna que altra última foto. Es van dir adéu desitjant bona sort l’un a l’altre.
Durant el viatge no dormia. Tampoc no plorava, com l’amiga asseguda al costat. Estava hipnotitzada per la boira i els llums de l’autopista gelada, la mirada perduda entre el vidre de la finestra i l’asfalt... Va treure el mòbil de la butxaca, i sense perdre de vista el paisatge, va teclejar: “Gràcies per venir. M’era important”. Va vacil·lar uns segons i va prémer el botó verd. “Tens un missatge nou” - va mostrar el mòbil - bessó. - “De res. Ja ens veurem!” – va ser la resposta.
Allà, a l'altra punta del món, el cel del final de gener era gris, com sempre, i a casa feia fred, com a qualsevol casa abandonada durant un temps llarg. Quan va obrir l’ordinador, va trobar la bandereta del correu electrònic. “Com ha anat el viatge? Avui el dia s’ha despertat molt fred però amb un sol espatarrant. Espero que m’escriguis: així seguim parlant la llengua que no parla ningú més al voltant. Ens veiem aviat!”.
Va somriure.

De vegades, quan mirava el mòbil i recordava el seu bessó, li venien ganes que el bessó també se’n recordés.