Filòsof

La barra era el seu hàbitat natural. El bar era l’aula magna desde on impartia classe cada tarda. El seu tamboret favorit era l’estrada desde on excitava les ments afamades dels seus alumnes. El seu gintònic de Larios en got de tub era el bàlsam que l’inspirava a l’hora de formular noves teories sobre el perquè de tot plegat. El diari esportiu era l’obra mestra de la literatura universal sobre la qual girava la tertúlia del vespre. El barman (el rector) li cedia tot el protagonisme car reconeixia l’eloqüència del nostre personatge: el filòsof de barra. Era al bar on el filòsof s’alliberava, on les seves idees fluïen com rius de magma, arrasant qualsevol pensament contraposat. La seva retòrica volcànica erupcionava cada dia a partir de les 6pm. Fins a aquella hora, només es podia permetre petites fumarades amb els companys de feina. A la fàbrica no hi havia massa temps per xerrar, ni massa deixebles disposats a escoltar veritats. Era al bar, 6pm, on cada dia el filòsof engrandia la seva llegenda, i mostrava el món real als il•lusos clients de l’establiment.

En una sola tarda el filòsof podia transmutar-se en president del govern, entrenador de l’equip de futbol local, conseller d’economia, pilot de fórmula 1, expert en informàtica, alcalde, assessor de la UE en conflictes bèl•lics internacionals, meteoròleg amb un 100% d’encert en les previsions, sommelier, sexòleg i especialista en psicologia i comportament de la dona, comandant en cap de l’estat major, màster en localització de les millors ofertes comercials, GPS humà per definir sempre els millors trajectes per carretera, caçador/criador/ensinistrador caní, metge especialista en totes les especialitats, analista polític, seleccionador nacional (de qualsevol esport), xef, crític d’art i cinema, historiador, empresari, sindicalista, cantant, torero o catedràtic.

No us deixeu enganyar per la seva veu trencada, permanentment interrompuda per greus estossecs i sonors escuraments de gola. De la seva boca emanava la veritat oculta, a més d’un dens alè a tapes refregides. Que no us despisti l’ escuradents que permanentment balla entre els seus llavis ressecs. El filòsof sempre llegeix entre línies, sempre va més enllà del discurs oficial. Mentre els seus col•legues de bar compren allò que escolten sense posar-ho en dubte, ell ho qüestiona tot. En tota notícia troba connexions ocultes, xarxes paral•leles, interessos foscos, lligams inesperats, nexes impossibles. En tot triomfador hi veu ombres enterrades, i en tot perdedor conxorxes per dur-lo al fons del pou.

La seva clarividència augmenta exponencialment segons el nombre de gintònics ingerits. Desprès del segon la vehemència amb que defensa els seus raonaments augmenta, i s’acosta perillosament a la línia de la violència desprès del quart. Però desprès del cinquè el filòsof es comença a apagar, vençut per la ignorància congènita dels seus deixebles i la manca d’interès per conèixer la veritat que els rodeja. Els insulta, molest pel seu conformisme i la superficialitat del seu pensament. Paga de mala gana les consumicions, convençut que el Larios que li ha posat avui el cambrer era de garrafa. Surt del bar i ja és negre nit. Alça la vista i contempla un cel estrellat. Una llàgrima rodola cansadament per la seva galta. Es pregunta com seria el món si tothom pogués veure la realitat que ell veu. Amb dificultats posa la clau al pany de casa, la foscor i el silenci el colpegen un cop més. Sense obrir els llums arriba al dormitori i s’estira al llit sense treure’s la roba. Fa cinc anys que la dona el va deixar, ella tampoc era capaç de veure la veritat.