Fill

"Si, aquesta era Katiusha."

Tolstoi

El Jutge del Jutjat Penal de G*** Ernest C., home de recursos i prestigi, es disposava a creuar les portes dobles del centre on la Justícia era aplicada amb rigor i equitat. Parlem d'un home al cim, ratllant la seixantena i amb molts anys d'exercici, un currículum impecable i participacions en diversos llibres doctrinals: la seva eminència era inqüestionable. Era respectat i temut, els seus vincles socials de pes i influents, en esferes polítiques i econòmiques. Sempre que lluïa la seva calba pol·lïda els funcionaris abaixaven el cap deferencialment preparant un salut que provoqués bona impressió a l'il·lustríssim. Ell mirava altivament amb un mig somriure i avançava per les sales deixant al darrere silenci i admiració muda. Evidentment tot no eren flors i violes, les enveges sempre estaven amagades a cada ombra. S'encarregava de la sala penal, on arribaven els mes mesquins i greus delictes per a ser deliberats. Aquell mateix dia, quan entrava al seu despatx lluent de peces de fusta va trobar preparada la documentació de la vista del dia. Es va asseure, deixant la seva gavardina a una cadira, posant-se les ulleres -que només emprava per a llegir- va començar a llegir i així, absorbit durant unes dues hores, va conèixer a que s'enfrontava. Era certament un cas d'una horripilancia poc freqüent, fins i tot per als seus anys d'experiència. Un doble assassinat d'una parella que semblava estar motivat per el robatori. L'assassí, un home de trenta anys, havia entrat a una mansió de cert barri ric creient trobar-la buida, quan, el marit de la parella va aixecar-se alarmat per els sorolls al pis inferior i va baixar armat d'un pal de golf. Allà va trobar en ple delicte a l'home, l'atacà però aquell, fent mostres d'una força violenta i boja, va aconseguir sotmetre al seu agressor i el va escanyar brutalment amb les seves mans, deixant el cos estès sobre la catifa. En aquest moment, pressa d'un nerviosisme extrem ratllant la bogeria, va pujar al primer pis escoltant un crit, el de la dona, la segona víctima, que va ser trobada igualment escanyada al llit, entre llençols. L'home va sortir de la casa i va vagabundejar en un estat semi-inconscient per els carrers del voltant, contrastant el seu aspecte amb la del lloc, pulcre i respectable. Algun veí va trucar a la policia espantat per aquell rodamón de cabell llarg i barba mal cuidada, d'aspecte ferotge, que caminava lentament absort en qui sap quins pensaments i que en moments romania parat al vell mig del carrer contemplant-se les mans i xiuxiuejant quelcom al buit. La policia el va traslladar a la comissaria mentre s'investigava sobre la seva identitat quan es va rebre l'alerta del doble assassinat -que va descobrir la senyora de la neteja arribant per el matí- Fent mostra de la seva eficiència i incisiva ment els agents van fer recaure l'autoria en aquell home temible que, per sort, encara tenien als calabossos, trobat en sospitosa proximitat al lloc dels fets. Si bé l'home va mostrar un silenci insistent front les preguntes de les autoritats finalment va començar a confessar, en veu fluixa i freda, el delicte. Deia que havia observat les costums dels habitants del lloc i no esperava que aquell dia estiguessin allà. I era cert, la parella fenescuda tenia per costum sortir els caps de setmana a una caseta rural que posseïen a A*** on practicaven l'esquí. No obstant i fatídicament, aquell precís cap de setmana van romandre a la llar, trobant la seva perdició. Excepte la confessió res més va sorgir del cercle dels dents d'aquell home. Restava a la seva cel·la durant hores abstret, assegut al llit i mirant la paret plena de pintades o marques de preterits habitants. Un dia es va presentar a la presó on va ser traslladat en espera del judici una dona d'aspecte miserable i que movia a la compassió dels funcionaris. La senyora, d'uns cinquanta anys, de cabells esclarissats i mal cuidats, amb profundes ulleres que l'hi posaven més anys a sobre, afirmava ser la mare de l'home. Quan la van portar a la cel·la, un cop confirmada l'identitat, va caure de genolls plorant i així, reptant, va abraçar-se entre els barrots a l'home mut que també va prorrompre en plors i pregava el perdo. Passats uns moments la dona s'aixecà i va deixar a l'assassí amb llàgrimes als ulls, cridant-la, i va demanar que la portessin a veure a l'advocat del seu fill. Fent gal·la d'una força que denotava una vida plena de tràngols va parlar fredament amb el jurista exposant-l'hi la mísera vida de mare i fill: el pare la va abandonar abans de que el fill neixes i ella, sola al món, va haver de carregar amb una vida plena d'esforços i sense cap retribució. El fill va caure a la delinqüència de baixa estofa, només donant disgustos a la mare i, finalment, amb vint-i-cinc anys va abandonar a la seva mare vagant per el país cometent petits delictes i desapareixent tant bon punt com la martiritzada mare el localitzava. Sobre el pare mantenia un silenci total. Deia que no va tractar de cercar-lo i que l'odiava profundament, sentiment natural i just. L'advocat, un jove llicenciat, es va commoure per l'historia i va decidir tractar de fer entendre al seu defensat que havia d'expressar tot aquella tragèdia al judici per rebaixar la duresa de la condemna. L'home, en principi no va entendre a que es referia, tant normal l'hi semblava el seu procedir delictiu i la seva vida fosca. Finalment, entre mare i advocat van aconseguir que l'assassí aprengués un discurs duríssim i brutal, que ell no comprenia.

En aquest situació, l'il·lustre jutge Ernest C. es disposava a enfrontant-se amb tota la rigorositat de la llei a aquell "monstre social" tal com ja el definia mentalment. Va saludar als companys, intercanviaren anècdotes i comentaris sobre el cas present, i ell va preguntar si efectivament aquella mare amb coratge homèric era a la sala. L'hi van informar que efectivament i era, just a la primera fila, i observava al fill amb una tristesa profunda. El fiscal, conegut d'Ernest, no havia preparat gaire l'acusació, essent tant clar el cas, havent-se descobert gracies a la policia científica les emprentes de les mans d'aquell abominable esser en els delicats colls de les dues víctimes i, sobretot, tenint la confessió del mateix autor. La culpabilitat era provada i ara tot es reduïa a atenuar la pena, tasca del defensor. La gent es disposava a entrar a la sala setena. Hi havia força públic, essent un cas que havia adquirit per la cruesa certa fama nacional, sobretot gracies a l'inestimable premsa groga. Fins i tot els insaciables mitjans cercaven com voltors declaracions a fora del recinte. Les dues fileres de bancs eren gairebé plenes i fiscalia i defensa ja es trobaven a banda i banda de la sala, els jutges no havien entrat, l'acusat jeia amb el cap entre les mans, els cabells negres i llargs caient a banda i banda i tapant el rostre, al banc dels acusats i només semblava reaccionar quan el seu advocat, tocant-li el muscle, l'hi deia quelcom. La gent intercanviava amb veuetes paraules d'expectació: a la primera filera de bancs es podia contemplar una dona gran, d'aspecte descarnat, amb un vestit negre i un bosso entre les mans que agafava amb força i que concentrava la vista en l'assassí: era la mare del desgraciat. A l'avantsala els jutges, ja amb les togues negres, discutien animadament fins que van anar entrant i prenent possessió, deixant passar al secretari. S'escoltava la raspera de les goles, va caure el silenci a l'estança i es va donar començament a la vista. Ernest C. es va asseure mentre un dels companys parlava amb veu autoritària. Va dirigir una mirada circular a la sala i, en un punt d'aquesta, els seus ulls van semblar quedar glaçats. La dona vestida de negre. La mare del dimoni. Després, amb esforç, va poder donar un cop d'ull al jove delinqüent. No va poder veure el seu rostre, tapat per mans i cabells. L'advocat de la defensa suava mentre escoltava el relat dels fets. Els seus glòbuls oculars del jutge, dirigits per quelcom, van tornar a posar-se en la dona. Durant una bona estona va mirar-la, ella no apartava la seva mirada del seu fill. "No pot ser..." Va pensar l'Ernest. Va començar a pujar-li un mareig del pit al cap. Una angoixa que el sotmetia va prendre possessió de tot el seu cos i el nerviosisme feia de les seves. Va agafar ràpidament un bolígraf i va mirar els papers que tenia davant per apartar els pensaments que començaven a néixer. "Ridícul, impossible, impossible...Centrat, jutjà, llegeix..." Va començar a subratllar compulsivament unes frases sense rellevància fins que s'adonà de que havia trencat el paper. Ningú ho va percebre. Irremeiablement els seus ulls van tornar a la dona de negre. "Déu meu... Es ella, no hi ha dubte. Ha envellit molt però és ella, reconec les faccions, el rostre. Quin aspecte! Com potser?" Les seves mans nervioses van cercar el nom de la dona entre els papers. "Aquí! Oh Déu meu..." Efectivament, era la persona que recordava. El nom, aquelles lletres negres en fons blanc, ho confirmava. "Com no m'he adonat abans! Tindria que haver cedit el cas a un altre, haver posat una excusa..." El seu nerviosisme i la seva excitació van créixer tant que ja no sabia on era ni que feia, tant capficat estava pensant. Un mareig terrible l'embafava, la gola se l'hi havia assecat, amb un esforç herculi va dir amb veu baixa que necessitava urgentment anar al lavabo. La mirada estranyada dels companys va recaure en ell i ell, abans de que rebés conformitat es va aixecar i va avançar amb passes indecises. Ja al lavabo presidit per la blancor es va llençar aigua a la cara i es va mirar al mirall. El seu pensament continuava el seu fatídic curs, ell el volia aturar però era impossible i, finalment, corre'ns, va ficar-se a un dels wàters per a vomitar agenollat. Un cop va acabar es va asseure al mateix. "No m'ho crec, això es un somni, un malson horrible i cruel" Aquella dona, de nom Eulàlia B., indefectiblement era la jove que, fa desenes d'anys,
ell va conèixer als seus dies d'estudiant. Recordava haver tingut una relació d'un any, ell la utilitzar només per reportar-se sexe i ella, totalment enamorada, va embogir quan ell, sense excuses, la va deixar, com qui llença un envàs buit. Ella va continuar enviant-li cartes fins que ell, ja llicenciat, va marxar de la ciutat. No va saber rés mes d'ella. "I aquell home? Aquell monstre social! Te trenta anys..." Un càlcul ràpid l'hi va dir que era possible i probable. Durant l'any de relació ella no va caure en cap promiscuïtat, va ser fidelíssima i devota. Ell, evidentment, no. La veu del seu cap l'hi cridava però ell l'intentava escanyar "Es el teu fill!" i tot seguit "No, no, no...Bogeria! M'estic tornant boig! No puc, no puc..." De sobte algú va picar a la porta on s'havia tancat preguntant per ell. Va poder proferir un "Estic bé" L'hi van informar de que, en espera d'ell, s'havia suspès la vista. Es reprendria amb les paraules de l'acusat. "Ara surto, ha estat una indisposició..." va arribar a dir. Quan el soroll de la porta dels lavabos es va tancar ell va sortir del seu amagatall, begué aigua i es tornar a mirar al mirall. "Ella no em reconeixerà, estic segur, he canviat més que ella. Però, no obstant, que fer!!" Va decidir atendre la vista, no mirar a aquell parell d'essers sorgits de les runes del seu passat, ni mirar-los, el condemnaria sense pietat i els tornaria a solcar en el seu passat d'on mai haurien d'haver sortit.

Actuant, reprimint la seva angoixa, va avançar amb pas ferm a la sala. Tant bon punt va entrar el seu cap, estirat per una corda invisible, va semblar voler dirigir-se cap a la parella de malmesos humans, com si algú el volgués recordar la seva culpa. "Bestieses, no pot ser, es impossible, m'ho imagino, es una fantasia...fes el teu treball" Es va tornar a seure al seu lloc dirigint un mig somriure als companys que el miraven amb el front frunzit, es va excusar i es va procedir a reprendre la vista. Com es va prometre va centrar la mirada en un punt entre el públic i no es va apartar d'allà, si agafà com un desesperat nàufrag a un tros de fusta. Al seu entorn tot es reprenia i "el monstre social" es va aixecar, atemorit, i es va apropar sota instruccions del seu advocat al micròfon que tenia al davant. Ara ell, Ernest C., l'honorable jutge del Jutjat Penal de G***, havia d'inquirir sobre els fets al delinqüent. Es va fer el silenci. Ell, sense mirar a l'home del cabell llarg i aspecte brutal alhora que infantil, va començar a dirigir preguntes seques, amb veu baixa, intentant no fer notar el seu terror absolut. L'home responia i tractava de pronunciar de memòria el discurs sobre la seva infortunada vida per a reclamar clemència. L'Ernest ho escoltava tot, però no hi feia cas. Una veu l'hi deia "Contempla! El teu crim! El teu crim, no el seu!" Finalment, rendit, va dirigir una mirada a l'acusat. Aquest parlava lentament, com llegint, la seva patètica homilia. En un d'aquest llargs interludis Ernest C. veié amb horror quelcom: la dona de negre ja no mirava al seu condemnat fill sinó a ell. El mirava directament als ulls i tenia una cara encara més pàl·lida que fins aleshores. Semblava parlar, o com a mínim moure els llavis. Finalment, per esglai d'ell, la dona es va aixecar i va començar a cridar, ofegant la veu del seu fill que se la va mirar corprès. La dona cridava però per sort res s'entenia del que deia i, finalment, amb ajut de l'advocat de la defensa que la calmava, la van treure de la sala. S'escoltaven els seus crits encara a fora, darrera de les portes de fusta. La defensa va tornar a entrar, disculpant-se, al·legant la lògica desesperació d'una mare front la desgracia del seu fill. L'estat del jutge va empitjorar. "M'ha reconegut..." Anava rumiant. "Oh Déu, Senyor..." El mareig i la nàusea van tornar i va témer vomitar allà en mig. Es va contenir, begué aigua d'una ampolla preparada al seu davant i va dir que la vista es suspenia per indisposició seva. Tothom es va sorprendre d'aquell jutge, evidentment malalt. Ell va sortir per les portes del personal funcionari al carrer, per no trobar-se amb la dona de negre. Ja al carrer, encara amb toga, se la va treure d'un cop i, fent una bola, la va llençar al terra. Uns vianants el contemplaren estranyats. Ell els va dirigir una mirada desesperada i va proferir com un lament apagat. No sabia que fer, estava com boig. Aconseguí treure la cigarrera i d'ella un cigarro. Quan es disposava a encendre'l se l'hi va caure. Va treure un altre que, aquest cop si, va aconseguir encendre. Fumava amb mà tremolosa. El carrer al seu davant, ple de tràfic, semblava ignorar la seva desgracia absoluta. L'hi caigué la cigarreta de les mans i va tornar a mirar la cigarrera però també l'hi va caure. Per últim es va quedar mirant, en estat catatònic, el tràfic, que passava ràpid, hipnotitzat per ell i els sorolls del carrer, les veus llunyanes, uns obrers... Les seves cames es començaren a moure passivament, lentament i, de sobte, va córrer cap a la carretera. Un camió el va esclafar i el va engolir a sota seu. Ja moribund, l'últim pensament "Compleixo la meva condemna..."