Festa major

El sol tocava de ple a les dotze del mig dia a la Casa de la Vila, aquell setze de maig en que tot semblava més estrany, hem vaig adonar de lo ràpid que havia passat el temps; semblava que hagués se't ahir quan l'àvia preparava els seus macarrons especials del dia de la festa major, que de fet no es que fossin especials, eren els de sempre, però tenien un toc especial pel simple fet d'ésser de festa major. En aquella plaça de rajoles taronges m'hi havia passat hores i hores jugant
amb els nens i nenes d'aquell poble, que ja no érem tant nens, sinó joves; joves plens d'il·lusions.
La selectivitat era a prop i els nervis no deixaven cap més cabuda a l'estómac
que a les valerianes que ens va aconsellar el cap d'estudis per a tranquil·litzar-nos.
Va ser en aquell moment en que la tieta més jove del meu pare em va vindré a fer un petó a la galta i donar-me una abraçada que gairebé em deixa sense respiració; la seva excusa era que ho feia per estimació però sempre he pensat que ho feia a propòsit perquè en el fons s'havia que a mi no em queia gens bé i a més a més li recordava massa a la meva mare, aquella que es va casar amb el seu nebot de rebot (el rebot era jo).
Aquella dona m'esqueixava de veritat, cada any el to del seu ros canviava i encara tenia la vergonya de dir que era natural i no sol això sinó que vestia amb les millors robes que es podien trobar a tota Barcelona, aquelles pells
d'animals morts al damunt de les espatlles que feia d'abric, igual que en el temps de les cavernes.
Una cosa que era fixà en la festa major era el grupet de senyores que superaven els cinquanta o seixanta i es posaven totes en rotllana, com en l'escola, i totes es posaven a criticar a una, i quan aquesta s'unia al grup les cares d'aquelles dones s'omplien d'una hipocresia que superava els límits de la coherència i de la cordura.
En acabat aquell espectacle, vam entrar dins de la Casa de la Vila i vam escoltar el pregó que donaria començament a la festa major d'aquell any; el pregó sempre el fa una persona distingida dins el poble, no sol del moment en que es viu sinó de temps passats en que aquella persona va ser molt popular entre la gent del poble i a més a més a aconseguit triomfar en la vida fora dels límits del poble.

Normalment el discurs és una combinació entre la vida del pregoner en el poble i la seva vida fora d'ell.
En acabat es fa un vermut amb tot ple de menjar bo, on els més garrepes aprofiten per a ahorrar-se el vermut a casa seva i son fàcils d'identificar pels tupperwares que porten sota les bosses de mà i com agafen dissimuladament
les gambes salades i les van introduint una a una dins del tuperware mentre giren el cap d'esquerra a dreta i de tant en tan enrere per vigila que els demés no els vegin, a pesar de saber tothom qui els està mirant.
En acabat el vermut ens dirigim cada família cap a la seva casa, que normalment és la casa dels avis, el camí no resulta molt llarg ja que la Casa de la Vila és molt a prop de la casa dels avis però això no impedeix a totes les membres del sector femení de la meva família els hi dona temps per a treure-li la punta tot el que s'ha dit, fet o intuït abans, durant i després del pregó.

Entrem a la casa i les parets de color salmó treuen olor dels macarrons de l'àvia que a pesar d'haver-los menjat el dissabte anterior, aquests tenen un sabor especial, el sabor de la Festa Major.
Sempre comencem amb els macarrons on la conversa flueix normalment amb el que ha passat i amb frases com: "- Has vist al fill de l'Antoni? El que es va
casar amb aquella morena que abans era rosa?"
Després li toca el torn a la carn feta pel tiet que cada cop es supera amb la seva tècnica de volta i volta dins de la barbacoa.

A l'hora dels postres, ens trobem amb un braç de gitano que si normalment és de nata aquell cop va ser de llimó, gràcies a mi, ja que la pastissera en fa sol dos o tres per la festa major, la gent prefereix el de nata, i casa meva també
però a mi m'agrada més el de llimó i com aquell any hem tocava escollir-lo a mi el gust va ser de llimó.

En el cafè es torna a recomençar la conversa sobre la festa major però aquest cop d'una forma molt més benèvola, amb la panxa plena les coses es veuen d'una altra forma.

La Festa Major en els pobles com en les ciutats només és una excusa per a divertir-se tan joves com grans i que permeteixen tindré uns moments d'alegria amb família. Excepte aquest any, que per culpa de la selectivitat ens hem quedat sense senyores amb abrics d'animals morts fent d'abric a ple maig amb el sol lluint per sobre de la Casa de la Vila.