Fer-se petit

Et situo. T’has llevat a les set, com cada dia, i quan has posat els peus a terra t’ha envaït una sensació pertorbadora. Et sents més petit. Sí, és això: sents que el teu cos ha perdut volum. Algú t’ha pres uns quants centímetres d’alçada (poca cosa: un parell, per exemple), et veus les mans més petites. Potser fins i tot diries que et sents més lleuger. D’acord, què fas? Estàs espantat, això és evident. Però al cap i a la fi és una idea absurda: la gent, amb el temps, acostuma a créixer, i no a l’inrevés. (No, no tens noranta anys. Benjamin Button? M’estalvio comentaris).
Fem-ho fàcil: ets un tio (o una noia, això és igual) de vint anys. Amb aquesta edat no has de decréixer, i menys d’un dia per l’altre, així que inicies un seguit d’experiments més o menys científics per confirmar la teva sospita. Agafes una sabata i fas la prova de la Ventafocs. Hòstia, el peu et balla! Ràpid, uns pantalons: se’t cauen. Has perdut un forat de cinturó. Vas al lavabo, et mires (l’altre dia vas prendre massa el sol, sembles un guiri de la Rambla) i et peses. Puges a la balança i tanques els ulls: aquesta és la prova definitiva. Els obres i... sí, has perdut dos quilos.
«Ui, ja veus tu, dos quilos!», pensarà el lector imprudent. «El que pagaria per perdre’ls», dirà la lectora ventruda. Doncs bé, vosaltres mateixos, però a mi no em faria gens de gràcia. No sé, aixecar-se i veure-se-la una mica més petita (la mà); pesar-se i trobar a faltar dos quilos perquè sí... No és cosa de broma. A més, això no és tot. Quan et lleves l’endemà passes pel mateix tràngol, repeteixes els experiments més o menys científics i de seguida comproves que continues minvant. Al cinquè dia has perdut mig pam d’alçada, tres forats de cinturó i vuit quilos de pes.
I vinga va, ara què? Què se suposa que has de fer? Deixar de dormir? Menjar per dos? No saps a qui acudir: ningú no sembla adonar-se del teu procés de decreixement. Si en parlessis a algú et prendria per boig, i vés a saber on et portarien o quines pastilles et farien prendre. En el fons, penses que tot plegat és producte de la teva ment. La publicitat, que és molt nociva. «Els models que hi surten són tan prims...!» Sí, d’acord, però cada dia et pesa més la motxilla, els pantalons costen més d’ajustar i les revistes de l’última prestatgeria et queden més lluny.


Què fer? Com afrontar-ho? No ho sé.