Far de Lluna

I-
Ella havia arribat a l' illa un
matí d' agost de canícula. Va llogar un cotxe petit al mateix port i va conduir fins l' hostal de Cala Salada.
Era una hostatgeria de caire familiar de no gaires habitacions però situada a un lloc privilegiat.
Només unes escales i una passera de fusta clara separaven la porta de la petita recepció de l' arena de la cala.
El primer dia no es va moure d' allà. Estava cansada d' un viatge de onze hores intentant dormir a una butaca no massa còmoda.
A Cala Salada hi havia poca gent. Tots els clients
de l' hostal sobretot.
Així que a l' endemà, ja més descansada, va decidir conduir fins a la Cala Far de Lluna per passar allà unes hores de platja en un lloc més agrest.
Només arribar, amb el vestit i la senalla encara posades, va acostar-se a la vora del mar per veure aquell aigua de color turquesa esquitxada de taques més fosques, que eren les crestes de les roques negres que s' alçaven pel damunt del mar.
Encisada com estava davant d' aquella imatge, va relliscar amb una pedra i va caure damunt d'unes roques d' arestes punxagudes .
Quan va poder aixecar-se va sentir una maneta que li agafava una de les seves.
"-T' has fet mal? Tens molta sang a la cama, mira. Aquí."
Una nena de sis o set anys amb els cabells molls i enganxats a les espatlles li preguntava com es trobava.
Portava un banyador rosa amb gatets blancs també xop, com si acabés de sortir del mar.
La Muriel va sentir una punxada molt dolorosa al genoll dret i va veure com li brollava sang d' una ferida, que es barrejava amb granets de sorra que tenia enganxats a la pell.
"-Em fa mal, sí. Però no et preocupis."
"-Vine a casa, el meu pare té una farmaciola."
La Muriel no entenia aquella nena. A casa? Allà no hi havia cap casa. Però es va deixar portar. Li costava caminar. S' aguantava les ganes de plorar.
Les poques persones que prenien el sol semblaven no adonar-se del que estava passant.
Es van acostar al far que hi havia a la punta de la platja. Van travessar una porta mig oberta de fusta blava i van pujar tres glaons.
"-Papa! Papa! Vine!"
Unes escales molt empinades pujaven fins una altra porta de forma arrodonida i del mateix color blau, que també era oberta.
"-Que passa Greta?"
I aleshores el va veure.
El que va suposar era el pare de la nena, era un home jove. Més jove que ella. Amb el cabell ros com la filla, molt alt. Amb la pell daurada pel sol i els ulls d' un verd quasi transparent.
"-Que ha passat? Oh! El genoll! Passa si us plau."
"-Ho sento. He caigut i la teva filla m' ha portat fins aquí."
"-Ha fet bé. A aquesta cala no hi ha res ni ningú que et pugui ajudar. Aquí estem mig asalvatjats."
Aleshores va somriure. Tenia les dents molt blanques i un somriure bonic.
"-Veurem que podem fer amb aquesta cama.
Hauràs de pujar a dalt. Hem de rentar la ferida."
El far se li presentava curiós a la Muriel. Semblava més gran a dins que no pas per fora.
En aquella primera planta hi havia una petita cuina amb una taula i quatre cadires de fusta. Un sofà i un llit estret amb llençols infantils.
Pujant unes escales de cargol s' arribava a un segon pis on hi havia dos espais. A l' esquerra una mena de despatx ple d' aparells electrònics i una taula llarga i a la dreta un dormitori amb un armari encastat i una porta que obria un petit bany amb una dutxa.
Les escales continuaven.
Més tard la Muriel descobriria el lloc on hi havia el llum giratori del Far de Lluna.
Ell li va dir que es treiés el vestit per poder fer servir la dutxa i netejar bé el genoll.
Es va quedar en bikini i ell va acostar la dutxa a les seves cames. Li va dirigir força aigua freda a pressió.
Ella se'l mirava d' aprop. La pell bruna , les mans grans amb les ungles molt blanques, aquell cabell tan ros...
"-Intentaré que caiguin totes les pedretes i netejar-te amb sabó bé la ferida."

II-
La Muriel es va despertar a mitja tarda amb dolor al genoll.
El Mark i la Greta l'havien convençut per quedar-se a dinar.
Després es va estirar al sofà i es va quedar dormida.
Ara la Greta volia jugar al dòmino amb ella,mentre el Mark li repetia que no fos pesada i jugués una estona sola.
"-M' he dormit, ho sento."
"-No has de sentir res. Et fa mal?"
"-Em fa una mica de mal, no sé si podré conduir."
"-Et portem nosaltres. Pots deixar el cotxe aquí. Segur que demà estaràs millor."
"-Us estic molestant massa."
"-No. En absolut. Estem encantats de tenir convidats, veritat Greta?"
Abans de fer-se fosc la van deixar a Cala Salada.
"-Demà a les 12 et passem a buscar. Dines amb nosaltres i et portem al lloc on tenen l' orxata més bona de tota l' illa!"

III
I després de l' orxata, la van portar al lloc on feien la pizza més bona de tota l' illa. I més tard on posaven la millor música de tota l' illa.
El Mark semblava conèixer el bo i millor de tota l' illa.
Passada mitjanit van tornar al far i van deixar al seu llit la Greta que ja s' havia dormit al cotxe.
Al pis de dalt de tot ell li va ensenyar la làmpada enorme que girava i li va ensenyar els illots que només des d'allà es podien veure.
"-Aquest matí m' ha trucat la mare de la Greta. Demà
se l' emporta a Dénia. Venen els seus cosins de Colònia i vol que acabin l' estiu plegats.A ella no li he dit res perquè es posa molt nerviosa i ansiosa.
Sempre em fa igual. Se l' emporta quinze dies abans d' acabar l' agost. I jo, perquè la nena no pateixi, no discuteixo. Cada estiu em fa el mateix."
"-Ho sento. De veritat. La Greta és encantadora i et deu fer molta companyia."
"-Moltíssima. Ara ja no la veuré fins Cap d' any que pugui escapar-me uns dies a Dénia"
"-Em sap greu."
"-Gràcies. No sé si et puc demanar una cosa."
"-Que em vols demanar? Que puc fer per tu?"
"-Et pots quedar al far amb mi fins el dia que marxis? Crec que aquest estiu la solitud por pesar-me com mai!"

IV
Sense la Greta, l' alcohol i l' herba van començar a fer acte de presència al far.
La primera nit sols, va arribar una tempesta de llamps i trons i onades gegants molt impactant.
Sonava Nirvana i els il·luminava el llum d' un parell d' espelmes gruixudes amb olor de violetes.
S' havia creat un ambient molt especial. Tot semblava demanar que passés.
Els dos cossos començaven a comportar-se com dos imants.
Primer es van soldar per les mans, després es van collar pels llavis, es van adherir per les cames...
Tronava cada cop més fort fent tremolant el vidres.
La roba que portaven posada la deixaven caure als seus peus.
Petons inesgotables, caricies persistents damunt la pell, respiracions agitades. I ell aixecant el cos d' ella per aconseguir una interconnexió perfecte.
La penombra es trencava amb cada llamp. I és quan es veien els rostres.
Els cossos s' acoblaven perfectament.
Els ulls tancats. Els cabells humits.
Cavalcaven sense pressa. Allargant al màxim el temps del plaer.
Els llavis d' ell buscant els pits d' ella blancs com la llet.
Goig màxim. Deliri. Culminació amb esclat final.
Els va despertar un raig de sol filtrat per una finestra.

V-
Al vaixell no tenia cobertura, així que la Muriel va deixar el telèfon a la bossa fins que va arribar a Barcelona.
Al taxi va treure'l i va escriure un missatge al Mark. Va veure que no li va arribar.
Dues hores més tard encara no tenia les dues marques que indicaven que el missatge ja era al seu destí.
L' endemà al matí res havia canviat. Així que va marcar el número per trucar. El telèfon donava un senyal estrany.
Va esperar a la tarda.
I després a la nit.
Als dos dies va buscar a Internet el telèfon fix del far.
I aleshores va veure que posava que el far de Cala Lluna funcionava automàticament i feia 10 anys que era tancat i que només es feien tasques de manteniment al mes de març.
Ja molt neguitosa va trucar a l' Ajuntament de Sant Eladi.
Allà li van confirmar que el far duia tancat sense farer 10 anys i que si volia saber alguna cosa més concreta truqués a la tarda a la Biblioteca Municipal que hi havia un tal Francesc que havia fet una investigació i una publicació sobre el far.
Encara que estava molt nerviosa i estranyada no va fer res més i va esperar a la tarda per trucar.
En Francesc Badia li va preguntar a la Muriel que necessitava saber exactament.
La Muriel li va parlar del far, les vacances, de la Greta, del Mark...
I en Francesc Badia li va contestar que com a broma
no l' entenia.
Perquè feia exactament 10 anys el darrer farer, Mark Von Müller Moix de 37 anys, es va suïcidar dins del far i és quan van decidir automatitzar-lo tot i prescindir d' una persona que hi vivís allà. Que justament uns dies abans del suïcidi la ex-dona del Mark Von Müller s' havia emportat la seva filla Greta que solia passar els estius amb ell.
Encara que la Muriel ho anava negant tot a l' altra banda del telèfon, en Francesc insistia.
"-No entenc aquesta trucada però jo li estic explicant el que va passar exactament el trenta-u d' agost de 2012. Avui faria 10 anys i dos dies"
La Muriel va penjar el telèfon i va marcar el número
de l' hostal de Cala Salada.
Va agafar la trucada la mestressa, que la va reconèixer de seguida.
"-Senyora Muriel, esperem que torni el proper estiu. Ens sap molt greu que el segon dia ja no es trobés bé amb tanta febre i no pogués sortir de l' habitació en els nou dies. I espero que li agradés el que li vam cuinar encara que no tingués massa gana.Vam fer el que ens va semblar millor per vostè."

Després de penjar la trucada de l' hostal, es va arrencar la bena que encara duia al genoll.
La que li canviava el Mark cada dia i encara duia, doncs al pis de Barcelona encara no s' havia dutxat.
A sota la bena la pell estava neta i impecable. Cap rastre de sang ni d' hematomes.
Desesperada va buscar
a Google a la Greta Von Müller i amb aquest nom va trobar el perfil d' una adolescent rossa de Dénia que tenia penjades moltes fotos amb altres adolescents, algunes amb la que semblava ser la seva mare, i una on se la veia petita asseguda a les escales del far de Cala Lluna amb el banyador rosa de gatets blancs i al costat del seu pare.
Aquella foto era la mateixa foto que havia disparat ella amb el seu telèfon.
La única que havia fet en tot l' estiu.
Va anar a la Galeria i l' únic que va trobar de les vacances a l' illa va ser una foto de Cala Salada, feta desde la finestra de la seva habitació a l' hostal.
Tremolant es va dirigir a la cuina. Va omplir-se un
got d' aigua i va seure a un dels tamborets.
Va obrir l' aplicació de la Mútua de Salut i va buscar el telèfon d'un psiquiatra.
Mentre esperava que despengesin va pensar si no fóra millor demanar horar a un parapsicòleg.