FANTASIA MENTAL

Les escales que menen a les entranyes del món, segons explica la llegenda gironina, es troben a la banda de ponent de la nau el·líptica de la capella de sant Narcís, just sota el campanar.
El mossèn ha entrat al temple per la porta lateral d'aquest sector i només l'ha ajustada. Fa dies que vinc a missa. M'assec en un banc del mig i escolto aquell silenci i la llum matisada m'asserena. Observo tots els moviments i conec ja tots els rituals. Avui, als bancs de davant tan sols hi ha vuit o nou feligresos.
Cap al final de la cerimònia, quan el capellà es gira d'esquenes per anar cap al sagrari, aprofito per, sense que ningú pari esment, colar-me per la porta que no ha tancat cap a dins de les dependències de l'església.
Baixo en direcció a la cripta del sant i davant per davant de la reixa per entrar-hi trobo unes altres escales, més estretes i fosques, que continuen descendint costerudes. Obro la llanterna del mòbil, estic convençuda que aquestes han de ser les que porten cap a l'inframon. Em sento la Demèter que volia alliberar la seva filla segrestada pel deu Hades. Jo vaig decidida a la recerca de la meva, que va abandonar la Terra sense que pogués compartir ni una rialla amb ella, per una mort perinatal inesperada, i des d'aquell dia no hi ha flors primaverals en el meu camí. He plorat, com va plorar la deessa, dies seguits, però ara vull fer tot el que estigui a les meves mans per retrobar-la.
Arribo al final del trajecte, en la profunditat més obscura, i obro la porta d'aquest món subterrani. Enmig una llum difusa, tot de cares angelicals, amb ales i sense cos, em reben, totes dolces, càndides, infantils; però on és ella?
En aquell moment sento la veu del mossèn que exclama: "Que Déu us beneeixi. Aneu-vos-en en pau". Aquestes paraules posen punt final a la meva fantasia mental i, encara sort, perquè potser encara hi hauria pres mal.