Eunice i el mar

L'Eunice i el mar

“Tudo o que vemos é outra coisa.”
(Fernando Pessoa)


Prop del mar gairebé tot és mar.
La terra és sorrenca, l'aigua dels pous salabrosa, a l'aire els vents porten records de ports llunyans.
I la gent també és marina, feta de sol i sal.
Trairi és a prop del mar.
Trairi és gairebé tot mar.
Tan sols uns centenars de braces de densa boscúria separen el poble del mar.
Trairi és antiga i són antics els costums de la seva gent, antic el seu parlar i les seves distàncies.
Trairi és a la vora del mar i del mar viu la gent del poble, qui pel mar s'endinsa, llisca, veleja, forceja, campa, enreda, cull o recull el que allà va ser posat o disposat el cinquè dia de la Creació, quan Déu féu bullir les aigües amb éssers vius de totes les espècies i els destinà a ser aliment dels humans.
I de tota aquesta gent antiga i marina del poble de Trairi, sols l'Eunice era terrassana, mai no havia vist el mar.
--Però hi aniré. Un dia d'aquests vaig fins allà i el veig. És important, ja ho sé. L'he de veure, s'ha de veure. Tothom m'ho diu, ja ho sé.
Sempre la mateixa cantarella, com cosa certa i sabuda, esdeveniment inevitable, previst, desitjat, postergat un dia i un altre, esperat i no realitzat.
Perquè era ben bé com si el viatge pogués fer-se realitat qualsevol dia, així com així, de la terra al mar, per encanteri o sense ell, com la pluja segueix a la sequera, el cansament al treball o a l'amor el desamor.
Malgrat viure tan a prop del mar, l'extensió més gran d'aigua que l'Eunice havia vist mai, i que sovint veia, era l'Estany del Bernat Pescaire, a tocar Trairi, on morien dos rierols escarransits, condemnats a no veure mai el mar; acabaven allà el seu aquós viatge convertint-se en estany cristal·lí, abeurant la gent i els animals, refrescant-los en temps de calor.
Moltes vegades l'Eunice havia estat a punt d'arribar al mar. Molts cops havia recorregut el curt i trepitjat viarany que portava del poble al mar. S'hi apropava travessant el bosc, s'hi apropava travessant el bosc, hi arribava gairebé a tocar, s'hi apropava més i més, fins al límit dels arbres on la llum es filtrava entre les branques, a l'aire un olor salat i el roncor de les onades que morien a la platja, sentia com la claredat augmentava i com la pell s'eriçava percebent el moment de la trobada.
--El mar... el mar... Gairebé ja hi sóc... Veuré el mar.
Però al final, en el darrer i últim moment, sempre s'aturava abans de poder veure el mar, dubtant, interrompent de sobte el viatge. Sempre un tros de terra per petit que fos, sempre unes passes encara per fer separaven els ulls de l'Eunice dels ulls del mar. Quedava un tros de camí per recórrer. Jornada frustrada, viatge inacabat, o millor dit, sempre acabat, doncs el viatjar no és anar, sinó tornar cada vegada.
--El pròxim cop hi vaig. Avui no... Un altre dia...
I quan es parava, no hi havia qui la fes seguir.
--Vinga, Eunice, ja quasi hi ets...
--No hi vaig. Avui no...
--Sols són unes braces... ben bé allà, després del revolt, prop del turó...
--No hi vaig...
--Eunice, el mar et crida. Escolta...
--Eunice el mar t'espera. És ben bé allà...
--No hi vaig, avui no...
I sense més explicacions, i tot cuitant el pas, agafava el camí de tornada, agafava pel camí, tot cuitant el pas, de tornada a Trairi, a la seguretat de casa seva, del seu món terrassà.
--Però hi aniré. Un dia hi aniré. I el veuré. Un dia...
No és d'estranyar que en un lloc petit, on des de cada finestra s'entreveu qualsevol finestra i des de cada porta es veuen totes les portes, on no cal que s'alterin o s'enlairin les veus per tal de que se les mig senti de lluny, un comportament tan extravagant fes parlar a la gent, buscant explicacions versemblants o estrambòtiques a una conducta de tal mena. Parlaven d'encanteri, maledicció, sortilegi, càstig, parlaven d'una estranya malaltia, una febre vinguda de Macau o Dubai, que atacava als nadons nascuts en nits sense lluna, que deixava, en els que no morien, una mena de cicatriu indeleble, un horror perpetu cap a totes les coses de naturalesa marina...parlaven, però saber, el que es diu saber, ningú no sabia les insòlites desraons de l'Eunice y el perquè del seu desconcertador comportament.
Encara que vivia en un poble pescador, mai no havia tocat cap peix. Collia fruita del bosc, caçava animals, matava de tant en tant un armadillo, però mai no menjava res del mar. Ni peixos, ni ostres, llagostes, crancs o musclos, el menjar de l'Eunice era sempre de la terra i mai de la vida es posà una peça de roba de tons blaus.
Si no n’hi havia prou amb les inversemblances marines del tarannà de l'Eunice, encara se'ls en hi va afegir una altra: bonica i d'aparença delicada, ulls grans i tristos, festejada des de joveneta pels xicots del poble, l'Eunice no es casà mai, mai no va conèixer un home al llit. Ignorà totes les declaracions, rebutjà tots els pretendents. Va dir "no" a en Raimundo Galo, un jove seriós, d'espatlles amples, dents perfectes, sense rivals al timó de qualsevol embarcació, el cobejat per les xicotes del poble de Trairi, qui envejoses sospiraven:
--Serà ximpleta! Si fos jo...
Si fossin, però no ho eren. I l'Eunice, qui era la que ho era, sempre deia que no.
--No és res personal, Raimundo, ets un home de bé, assenyat, correcte, crec en les teves bones intencions, tens tot i més del que una dona soltera pugui pensar en desitjar. Tan sols és que no vull.
No canvià de parer. No renuncià al seu "no". Va dir que no a en Renato Ovelha, xicot pobre però de molt bon veure i molt treballador; va dir que no a en Ze Moteiro, propietari de plantacions de mill, mandioca i carabasses; va dir que no a en Francisco de Venda, el més ric de Trairi. Mai no s'havia vist cosa igual i causava estranyesa, xafarderia i fins i tot maledicència.
I de res van servir els consells i precs materns, ni les ordres i amenaces paternes. Com a tota explicació repetia la mateixa frase, tot multiplicant els seus "nos":
--No el vull. Ni aquest, ni cap. I ja n'hi ha prou.
Finalment, va haver-n'hi prou.
L'Eunice no es casà mai.
Havia arribat a Trairi de petitona. Tindria onze o dotze anys, potser menys, perquè això de l'edat exacta, dia, mes i any, no tenia gaire importància per la gent sense registres ni carnets de Trairi, amb els seus calendaris aproximats i altre faisó de comptar el temps: temps d'aiguats i temps de sequeres, temps d'ombres i temps d'espectres, del cometa i de després del cometa, de l'Imperi i de després de l'Imperi, de la pesta i de després de la pesta, d'esclaus i de lliberts, de cosir, esparracar i tornar a cosir, temps de plors i temps de balls, perquè, tal com diu la Bíblia, hi havia un temps apropiat per a cada cosa al poble de Trairi.
Temps narrats, recitats prop del foc, temps vius a la memòria i la parla d'aquella gent de Trairi, temps eternitzats a les rondalles i les cançons dels infants:

En el temps del Trururu,
La vida era diferent.
En el temps del Trururu,
Els pumes menjaven gent.

Onze o dotze anys, si hi arribava, tenia l'Eunice quan recalà amb la família a Trairi. I això és ben segur, perquè va ser després d'instal·lar-s'hi quan va sagnar per primera vegada. Els records més punyents d'aquell temps barrejaven llargues caminades amb l'horror dels combats de la Guerra que no acabava mai. Trets i canonades –dia i nit-- i l'horror dels cossos fètids, esparracats, podrint-se tot inflats a la vora dels camins, trossos de persones menjats pels voltors, mostrant somriures sense llavis, en boques de calaveres. El món envoltat en plors, fum i mort. I l'Eunice fugint, perseguida pels crits i gemecs dels malferits, abandonats en la seva agonia pels companys a la desbandada. L'Eunice amb la família, quatre trastos i uns quants animals magres. La fugida en direcció al mar. I la fam. I els animals sacrificats, menjats un rere l'altre. I les terres cremades, els pobles en ruïnes. I els plors dels menuts que no es farien mai grans. I més fam. Fins que un dia arribaren a Trairi, a aquell petit poble a la vora del mar, envoltat, tan lluny com donava la vista, de verda boscúria. Un lloc llunyà i perdut on no havia arribat mai la Guerra, tan sols com remors d'un món aliè i remot, com una altra de los moltes històries del Trururu, que allà s'explicaven a les nits fosques per fer por o riure a la gent.
I quan més temps passava, més s'encreuaven les històries, fent una de vàries, d'una altra moltes, barrejant-se els temps d'ahir amb els d'avui i els de demà, una Guerra com moltes altres, ocorregudes o imaginades, setges de castells, alliberaments de donzelles, matances de moros i dracs, encanteris, mags, fades, ferum de sofre, nafres de Crist, proeses extraordinàries.
Va ser en el temps de l'Imperi
Quan el Savi Conseller
convocà el poble a la lluita
I es tornà en un Sant Guerrer.
L' Eunice sentia les històries i imaginava els regnes encantats, situats tots ells, és clar, més enllà del mar. I era del mar, que mai no havia vist, que l'Eunice sentia parlar més. Els pescadors parlaven de les seves aventures o dels perills de la seva vida i de la seva feina. Parlaven d'ones gegants que es podien empassar una ciutat sencera, cases i gent. Parlaven de llums procedents del cel i que baixaven sobre les aigües, emportant-se vaixells i tripulacions, els quals desapareixien pels aires per sempre. Parlaven de les balenes blaves i els calamars gegants i d'altres monstres encara més grans i ferotges, que habitaven les fosques profunditats de les aigües: serps d'escates daurades, dracs de molts de caps, dimonis diàfans i transparents que
castigaven merescudament els pecadors emportant-se'ls a les profundes coves marines. Parlaven de sirenes, amb cos de dona i de peix, veus meravelloses que atreien els incauts cap a la mort contra les roques, on elles, amb dents verdes i punxegudes, devoraven els cossos destrossats.
Sense aconseguir mai aplegar l'ànim necessari per fer les darreres passes del camí fins a la platja, l'Eunice va anar somniant i creant el seu propi mar.
Cada nit, tota sola, quan tots ens quedem a les fosques, ella imaginava els grans ports de les històries encantades: la cridòria del mariners, tot carregant i descarregant caixes, farcells, animals vius, pells de tigre i ullals d'elefant; barrejada amb el repicar de les campanes d'una església o el cant d'un muetzí des d'un minaret, convocant els moros a oració. I veia els mercats abarrotats de meravelles pels ulls i per l'olfacte. Sentia l'olor penetrant dels peixos, de les espècies de Pèrsia, de fregitel·la, d'encens i perfums d'Egipte, l'olor a sang de les carnisseries i de la suor del homes, l'olor forta dels homes, l'olor intensa del mar.
Ancorada a les històries sentides i repetides, construïa tota una geografia marina: caps rocosos, mars oberts, badies, illots, platges blanquíssimes, altíssims penya-segats, mars gelats o tempestuosos, profunditats abissals. Sentia una fascinació especial per un arxipèlag coral·lí, que la seva imaginació havia nodrit des de molt joveneta i que sovint visitava durant els seus vols nocturns. Guardà sempre, en una tauleta cantonera, sobre un tapet de delicada randa, un enorme coral de color rosa, regal d'en Raimundo Galo, de quan ell l'havia festejat, l'únic objecte marí que
gosava tocar.
Quan els seus pares moriren, l'Eunice quedà tota sola. Continuà a viure a la mateixa caseta, teixint cistells i cordes, anant al bosc per llenya, collint guaiabes maduixes, plantant mandioca i una mica de mongetes. Vivia gairebé amb no res.
I quan més passava el temps, més l'Eunice, qui no havia vist mai el mar, semblava saber-ho tot sobre ell.
Sentia a l'aire i a la pell els girs de les marees, coneixia les seves veus, els seus humors i les seves bones i males intencions.
--No sortiu fora de la barra, Chico. El mar no ho vol.
Al començament els homes es reien dels seus consells. Qui era ella, aquella Eunice qui mai havia vist el mar, per pensar que el podia conèixer millor que ells, ells que vivien alzinats sobre el seu dors, traient de les seves aigües l'aliment de cada dia, tot plantant-li cara com a un pare tirà quan es mostrava enfurismat, o, en dies de vents calms, lliscant mansament sobre ell com sobre els pits d'una amant? Qui era aquella Eunice, qui mai havia tret els peus de terra ferma, per donar consells a homes, el cos i l'ànima dels quals havien esdevingut mar?
Però, lentament, molt a poc a poc, s'adonaren que passava quelcom de portentós: l'Eunice l'encertava cada vegada i quan deia "no sortiu" endevinava el mal humor del mar i anticipava les seves enrabiades i els seus capritxos, fins i tot quan el cel era clar i seré i res no indicava maror o tempestes imminents.
Parlava del mar amb familiaritat, com d'una persona: "Avui està contentíssim, podeu jugar amb ell sense por"; o "Està amoïnat per algun motiu. Millor que el deixeu tranquil. Aneu-hi, feu el que hi hàgiu de fer, però no el molesteu, no deixeu que s'empipi"; o "Avui ni s'adonarà de vosaltres, està enfeinat en altres coses".
L'Eunice també entenia el subtil amagar-se i mostrar-se dels éssers marins. "Avui tindreu grans moles cap a ponent"; "Hi ha gamba grossa amb les sardines cap on bufa el vent"
Amb el temps, era per davant de la porta de l'Eunice per on passaven els mariners abans de fer-se a la mar, tot esperant que els digués quelcom, tingués algun avís o consell per ells. Poques vegades en tenia, tan sols un "que Déu us acompanyi", com avalant la tasca d'una jornada més sobre el llom d'aquell mar que ella mai havia vist.
I passà el temps. Molt de temps. Temps bons, temps dolents, com la naturalesa del temps.
L'Eunice envellia.
Envellia i envellí sense veure el mar.
I ara era ella, la més vella entre les velles, la qui devia explicar i re-inventar les històries del Trururu, prop del caliu de la foguera, durant les llargues nits de Trairi.
Repetia les llargues històries, de dues en feia una, d'una en feia dues. I cantava el que havia sentit del llavis de la seva àvia, de molts de llavis d'àvies:
Allà en el temps d'en Trururu
La vida era molt diferent,
Allà en el temps d'en Trururu,
El puma es menjava la gent.
"No sóc filla de la terra,
Visc trista, amb aquest penar,
Gronxada sobre l'onada,
Sols al mar vull habitar".
Asseguda al peu del rocam,
Amb els peus a la blanca sorra,
Així cantava una sirena,
La bella filla del mar.
I les nits portaren dies i els dies portaren nits. Van passar moltes nits gronxades per l'Eunice amb les veus del Trururu.
I cada dia, cada nit, assistia al creixement del seu mar, viatjava contínuament fent voltes aquoses per paisatges imaginaris, ara alentides, com alentits eren els anys de la seva vida, els anys de la seva lluita a les terres de Trairi, a les veus del Trururu.
Fins que un matí, amb les primeres llums d l'alba, l'Eunice es despertà d'un somni i sabé del cert que el seu últim dia havia arribat. Res no havia canviat. No sentia dolors noves ni febres antigues. Es sentia forta i disposta, com el dia abans, però sabia que aquella nit havia somniat el seu darrer somni.
No sentí dolor ni pena, ni cap mena de vacil·lació, cap dubta o recel sobre el que havia de fer. Es cobrí amb un xal les espatlles, s'esmunyí entre les ombres, agafà el camí cap el mar.
Aquest cop no van haver esperes, dubtes o vacil·lacions.
Els seus peus seguien segurs pel conegut camí que finalment acabaria.
La trobada tants cops postergada dels seus ulls amb el mar, el viatge tan odiat que tota la vida s'havia fet tan sols de tornada, aquesta vegada es clouria.
L'Eunice anà cap a on sabia que hi havia d'anar, passà pel turó al final del bosc, que s'emplenava de llum.
Va agafar el revolt a poc a poc.
Tancà els ulls i trepitjà la sorra de la platja.
Quedà immòbil. Desitjosa, però paralitzada, tement allò que havia esperat tota una vida.
Aleshores l'Eunice obrí els ulls.
I durant una breu eternitat contemplà el rostre del mar.
El contemplà i entengué de sobte el perquè de tanta espera, d'una demora tant perllongada, de tantes jornades interrompudes.
I tornà a tancat els ulls.
Allò no era el mar.
Allò no era el seu mar.
Sols veié una immensitat d'aigües bullents, verdosenques, repetides fins a l'infinit, que es trencaven en una escuma bruta sobre el blanc de la sorra de la platja.
Dins el mar que ara veia no hi cabien ni de lluny els seus somnis marins de tota la vida.
Dins el mar que ara veia no hi cabia ni una gota del seu mar.
I l'Eunice entengué per què era el seu últim dia.
Girà l'esquena a aquell mar, tant estrany i desxifrable, que finalment havia vist i que ja havia oblidat, i per última vegada va fer, sense cap ombra de tristor o esglai, el camí de tornada cap a les terres fermes i segures de Trairi.

Traducció del relat original en portuguès
A mulher que vivia perto do mar de Marcos Palacios
Girona, 20 de Desembre de 2013