ET MIRO...

No puc deixar de mirar-te i tu també em mires. Et veig diferent, no sabria precisar ben bé, però diferent. És més el posat, el gest, que no pas les faccions. Els teus ulls tan blaus, tan vius, la teva mirada encisadora és ara opaca, com un llac perfecte després d’una tempesta, quan les aigües perden la seva lluentor i transparència per l’aiguabarreig. Els llavis molsuts, vermells com maduixes fresques acabades de collir ara formen una ganyota tensa, com si tot allò que hauries volgut dir s’hagués quedat aturat just entre les dents, entatxonat dins la boca i s’hagués podrit; la teva boca, que sempre dibuixava un somrís constant, precís.
Restes asseguda, tibada, amb les cames creuades i les mans, que et reposen a la falda, fortament enllaçades, vista així se’t veu rotunda, tota tu sembles una barrera, un mur infranquejable al que no li cal ni una sola paraula per cridar al món sencer: - N’hi t’acostis, és tancat i barrat, aquí no hi entra ningú.
Et miro i penso que sí, que ets tu, la mateixa però tan diferent d’aquella dona, com explicar-ho? Increïble, especial, seductora, grandiosa tot hi habitar dins un cos de petites dimensions, perquè a cada passa que feia s’empassava el món d’una glopada, amb una ullada ho il•luminava tot, i el sol la festejava i el vent li feia trenes i d’arracades duia petxines i corals, aquella, que s’omplia les butxaques d’un munt de pedres blanques convençuda que en un moment o altre podria alçar el vol.
De sobte algú crida el teu nom, el meu. M’aixeco i t’aixeques, em mires des de l’altra banda del mirall, ja ho veus, no t’he reconegut.