ESTIMADA MONTSERRAT

Un relat de: Concurs de Microrelats Arc a la Ràdio
Quan em pregunto què és l'esperança, recordo una carta que em va enviar el meu pare, des de Mèxic, per l'any 1960, què més o menys deia així:

Estimada Montserrat,

Jo tinc dues Montserrats per enyorar. Tu, i les muntanyes de Montserrat. I ara, sobre la Mare de Déu de Montserrat, vull explicar-te un fet que hem passà quan vivia a un poble d’aquí, que en diuen Pànuco. Aquest poblet és molt lluny de tot, i la gent d'aquell poblet no sabien per on parava ni Catalunya ni Montserrat.

Un dia passava per la plaça Major del poble, què en diuen el Zòcalo, una placeta plena de palmeres llargues i primes com un fil, que quan fa vent, s'ageuen tant que sembla que vulguin besar el terre, i en un recó, a l’ombra, vaig veure un indi que venia sants i estampes. Per casualitat, vaig donar-li una mirada, i quina no fou la meva sorpresa, quan entremig d’una pila de postals, en vaig veure una de la Verge de Montserrat. Qui sap com li havia arribat a les seves mans.. Ni ell ho sabia... Vaig agafar-la i la vaig mirar. I amb del fi d’esbrinar d’on l’havia tret li vaig dir: ¿Que virgen es ésta? I l’indiet amb ganes de vendre em va respondre: Pues mire usted, señor – es una Virgen que hace muchos años pasó por aquí, y andaba con muchos hijos y todos músicos. Volia dir els escolanets. Pero cómpremela señor – Li vaig donar el doble del que em demanava i l'home es quedà com si hagués vist passar un miracle, com també un miracle vaig considerar jo, trobar la Verge de Montserrat en aquelles terres inhòspìtes.

Recordo aquella estrofa del Virolai que diu:

Doneu consol a qui la Patria enyora
Sens veure mai els cims de Montserrat
En terra o mar oiu a qui us implora
Torneu a Déu els cors que l’han deixat

El que m'ajuda a viure, en un lloc que no és el meu, és l'esperança de tornar ben aviat a la meva patria i poder abraçar-te a tu i a qui més estimo.

Poc temps desprès de rebre aquelles lletres, ens van comunicar que havia mort d'un accident.

(Pseudònim: Maria Valentí)

Comentaris

  • Rosa d'abril...[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 22-04-2018 | Valoració: 10

    La fe en la verge de Montserrat mou muntanyes, fins i tot les granítiques columnes del massís dels escaladors. Llàstima que el final sigui infeliç, però en aquesta vida, tot s'acaba. Una abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: