Estat del benestar: Necessitats no cobertes

Avui, en el meu petit País, com en tants d'altres,
no és que no tinguem veu. Parlar: a vegades
ja ens deixen parlar, però si no ens escolten
és perquè callem o perquè no ens volen escoltar.


Aparentment tot canvia: ara per discrepar
ja no ens colguen a la terra de crit i sang;
avui ens compren el silenci amb inseguretat d'or
i trossets de pa que no serveixen per a menjar.


I així, dòcils, no volem sortir més enllà
dels límits estrets de la nostra comoditat,
i potser respirant l'aire de la nostra confusió
convençuts que la ignorància és la felicitat.


Avui, en el meu petit País, com en tants d'altres,
no és que no tinguem veu; però omplen de mots
el nostre gest mut i rebleixen de subtil temença,
les nostres virtuals butxaques de material plenitud.


Aparentment tot canvia, però encara demà
la majoria nua i malalta arrossegarà la pell
i els somnis morts per les nostres apaties,
lluny de l'horitzó auri dels ulls occidentals.