Estaré

De vegades actuem com si el món no canviara. Com si les coses foren sempre iguals. Com si les persones que ens envolten hagueren d'esperar-nos per sempre. Així que les donem per sentat. Deixem de valorar la seua companyia. O les seues paraules…
Així que un dia no crides, no cal, pots cridar demà. Però en un instant tot pot canviar, i, de vegades, no hi ha un demà.

I sense adonar-te'n, ja dus tres setmanes dins d'eixes quatre parets. On el temps de vegades vola i de vegades no passa. D'on vols marxar però d'on la teua ment no pot escapar. I, cada dia que passa el nuc a la gola es fa més gran. Però no pots plorar. No has de plorar.

I un matí t'alces. Corres per a arribar ràpid. Corres perquè no pot evitar-ho. I arribes amb el cor accelerat i les galtes enceses. Però arribes. I se't para el cor. I el fred de l'habitació t'arriba fins als ossos.

Ella, cada dia més blanca, més prima. Menys ella. No et mira, no reacciona, no et reconeix.
I van passant els dies... cada vegada més llargs, cada vegada més durs.

Passes les nits en casa pensant en com estarà, i les nits a l'hospital sense deixar d'observar-la. Intentant evitarho, però pensant el pitjor.

Et preguntes si tot tornarà a ser com era, si ella tornarà a ser com era. Et preguntes que pots fer, que més pots donar. I te n'adones que no tens res. Que no eres res. I busques on aferrar-te, però l'únic que trobes és buit. La mires i no veus tristesa, no veus dolor. La mires i no la veus. I no pots evitar preguntar-te, si hi haurà alguna cosa entre tot eixe buit.

Fins que un dia, ella plora. I eixes llàgrimes són la primera mostra d'esperança en tot aquest temps. I a poc a poc, un dia et mira, un dia et veu. I somriu, i tu somrius.

Ella sap que estàs, que has estat tot aquest temps, i que estaràs.