ESTARÀS, TESTIMONI DE L'AGONIA RURAL A LA SEGARRA

M'aturava a Estaràs per recollir imatges de l'església de Sant Júlia, per enlloc s'adverteixen senyals de la preeminència que tècnicament té aquesta població, dins l'actual terme municipal que és format per un mosaic de petites entitats d'història i tradició diferents, bé que agrupades al principi del segle XIX sota el nom d'una d'aquestes entitats, la d'Estaràs, que no fou mai, ni de bon tros, la més important.

Estaràs, poble situat a 596 m d'altitud, a la dreta del Sió, està format per un carrer principal i uns quants carrerons, i que s'estén per la costa sota l'església i la casa senyorial. Aquesta, propietat segles enrere dels Vilallonga, és un edifici amb grans finestrals que deixen endevinar-ne l'origen gòtic, bé que foren retocats posteriorment.

La geografia d'aquest municipi és accidentada, formada per una vall més ampla, la d'Estaràs, a 560 m d'altitud, i per petites valls secundàries i elevacions, la més alta de les quals és el serrat de Ferran, a 701 m d'altitud, solcades per petits torrents, com ara el de Malacara, que donen origen al riu Sió, que generalment es considera que neix a la font de Gàver a l'extrem oriental del actual terme d'Estaràs,

Estaràs és un municipi que ha tingut sempre unes característiques frontereres, però només des d'un punt de vista purament administratiu, perquè, si ho mirem des del punt de vista geogràfic i tectònic, no és possible advertir cap diferència amb la resta de municipis veïns i, com a tal, és plenament segarrenc.

La parròquia d'Estaràs fou sempre sufragània de Gàver i pertanyia des del segle XVII al deganat dels Prats de Rei, mentre que Gàver era del de Santa Coloma de Queralt. El 1685 el seu titular era santa Magdalena, bé que es diu que abans era sant Julià, advocació que ha perdurat.

L'església parroquial de Sant Julià d'Estaràs, ha sofert moltes modificacions , sobre les parets romàniques es feren alguns eixamples: s'hi alça una espadanya lateral i la portalada fou renovada a l'època medieval amb grans dovelles. S'adverteix clarament - hi ha senyals d'una porta tapiada - que s'ha modificat l'accés.

Napoleó deia que per guanyar la guerra calen tres coses, diners, diners i diners. Per fer realitat la igualtat de tots els catalans [ fer comparances amb els espanyols és somniar truites ], demana també - ni que sigui en menor proporció - diners, diners i diners.

Dubto que esl que tenen orelles ho escoltin, però aquí queda escrit.

© Antonio Mora Vergés