ESSÈNCIA

No t’estimo pel que em dones

t`estimo perquè ets,

mes no cal que siguis res

si de tu a jo ens mirem.


I és mirant-nos quan veig clar

que res no vull, que tot ho anhelo:

del dia la claror, de la nit la foscor;

de l’aigua la frescor, de tu l’escalfor;

de l’horitzó la distància, de tu el tacte;

dels núvols la pluja, de tu la fragància.


I de mi...

tot el que puguis prendre,

recull el que vulguis,

el que de la font ragi

des d`aquells rius ignots

de corrents subterranis.

Que les aigües ressonin

en les deus profundes,

on les forces que ens mouen neixen,

i sadollin, dels esperits solitaris,

les sets de vida i d`amor

que aliment són pel cor.


És quan et miro que veig clar,

que res no vull, que tot ho anhelo.

Car l’essència no s’ha de lliurar:

És. I es frueix sense res manllevar.