ERMITA I ABADIA DE SANTA MARGARIDA DEL MOJAL, TERRASSA.VALLÈS OCCIDENTAL.

Anàvem fins a Terrassa la Maria Jesús Lorente Ruiz i l'Antonio Mora Vergés; la nostra destinació està dins d'un polígon industrial - al que dona nom- i molt propera a l'autopista C-58. El topònim Mojal o Mujal, deriva de la forma llatina MODIALE , de MODIUS " muig, mesura de grans".

L'indret està documentat per primera vegada el 29 de juny de 1.037, en la transacció d'un lloc anomenat FEVOLINAS, tocant al DOMUM de Santa Eugenia. Novament el 1.044 en ocasió d'una cessió de FEULINES es documenta : " Sanctae Eugenie, Sanctae Margarite viriginis et Sanctae Susanne". A partir de 1.274 apareix sempre i únicament l'advocació de Santa Margarida.
L'any 1.252 es constitueix una comunitat de monges que adopten la regla de Sant Agustí; Havien passat només cinquanta anys quan el bisbe Ponç de Gualba, clausura la casa i desterra a la Priora Elisenda Basea i les monges Ròmia de Villana i Maria Amat a Santa Magdalena de Puigbarral. [Ermita romànica (s. X i XII) situada dins el clos de Can Petit, al pas del camí dels Monjos per Terrassa. És privada. Es tracta d'un edifici d'una sola nau amb absis semicircular, arc triomfal de mig punt i dos arcs torals apuntats. El sostre és fet amb embigat de fusta i la coberta, amb teula àrab. Té planta rectangular i campanar d'espadanya d'una sola obertura. És l'únic que queda dempeus de l'antic monestir de Santa Maria Magdalena de Puigbarral. La darrera restauració data del 1956 i va ser feta per l'arquitecte Josep Maria Pratmarsó. Fruit d'aquestes reformes, a l'interior s'hi poden veure unes vidrieres fetes per Josep Maria Gol i la imatge de Santa Maria Magdalena, que presideix l'ermita.].

La vida monàstica però retornarà; hi ha constància d'una comunitat de donades (*) a Santa Margarida des de 1.321 fins al 1.421

(*) Rebien aquesta denominació i també més tard la d'oblates, les persones que sense el lligam dels vots religiosos, es donaven a si mateixos, amb els seus bens en possessió a un monestir. També s'anomenaven així en el dret català, les persones que s'acollien a una casa i/o família amb el dret de viure-hi i d'ésser-hi mantingut i atès com de família, aportant-hi en canvi els seus bens presents i futurs. Actualment aquesta figura jurídica encara vigent, s'aplica en algun dels nostres Monestirs.

L'edifici orientat d'est a oest com era habitual a l'època és una obra de la segona meitat del segle XII, consta d'una nau de planta rectangular capçada amb un absis semicircular, separat de la nau per mitjà d'un arc triomfal apuntat. El mur de migdia està reforçat amb tres grans contraforts aixecats amb posterioritat a la construcció.

El mur nord es comunica amb l'edifici de l'antiga abadia mitjançant un portal adovellat de mig punt, al costat reutilitzat com a capella en veiem un de més alt que comunicaria també amb les dependencies monacals annexes.

La façana on hi ha la porta principal, adovellada, la finestra superior i el campanar d'espadanya, foren refeta al llarg del segle XVIII.

Ens permetien accedir a l'interior de l'edifici destinat avui a Restaurant, on recollíem imatges que palesen clarament la seva antiguitat.

Mentre degustàvem un bon cafè, assumien el compromís de fer arribar la nostra crònica a comercial@santamargarida.es

Us recomanem l'excel·lent cuina del restaurant Santa Margarida.

© Antonio Mora Vergés