Entendridora trobada

I.La viuda

L'historia de l'Escanyapobres, tortuosa com tota historia humana, s'ha explicat al seu lloc de forma exacta, amb final inclòs. No obstant, certa senyora casada amb el finit, la vella Tuies, viuda d'Oleguer, àlies Escanyapobres, resta sense ser plasmada i exposada a l'ull públic. Aquesta es la meva pretensió.

Poc després de la mort de l'Escanyapobres, la vella Tuies, hereva única de la fortuna del seu segon marit -el primer fora cert notari- va acumular una quantitat d'or que poques marqueses o membres de la noblesa passada ostentaven. Ningú ho diria, veient a aquella velleta d'aspecte miserable i pobre, vestida de forma austera i poc lluïda, que posseïa una fortuna. L'última residencia de la vella Tuies i el seu fenescut marit fora un castell proper al poblet de Pratbell, castell que poc després de la mort de l'Escanyapobres va ser venut a preu força baix per la viuda. Les feines d'enderroc començaren ja que la zona es veia envaïda d'inversions de capital estranger que portaven les seves innovacions, revifant la terra i a la gent, on els castells no eren necessaris. A Pratbell res es va saber del destí final de la dona de l'Escanyapobres, excepte que del cert era tant avara i malpensada com aquell. Així, ningú la va trobar a faltar per aquelles contrades.

Per aquell temps, la Barcelona en eclosió, ja sia com magnífic monument a la civilització o com a monstre horrible i grotesc que tot ho engoleix, com vulgui el lector, va veure la proliferació a cert carrer cèntric d'una de tantes oficines de préstec de diners. Res hi havia de particular amb aquesta en concret. Es trobava situada a un edifici de cinc plantes vell i brut, que feia olor a fusta en descomposició. Qui pugés fins a l'oficina passaria per diverses olors provinents de les portes mig obertes, olors totes desagradables per al nas, fins arribar a l'única porta amb aspecte nou de tot el lloc. Era una porta de roure llisa i deixava veure a l'altura del cap del visitant una reixa per a que l'habitant pogués inspeccionar als visitants. Si passava l'examen, entraria a un salo força ample, recarregat de tot d'objectes que duien petits trossets de cartró amb una escriptura desagradable: eren objectes deixats en penyora per centenars de deutors. Alguns els recuperarien, la majoria es quedarien allà fins que la prestamista -perquè era una dona- els decidís vendre. Hi havia tot tipus d'objectes, des de canelobres de plata fins a jocs de tasses de porcellana fina passant fins i tot per una moderna bicicleta d'aquelles com les del quadre de Ramon Casas. El visitant havia de sortejar tots aquests impediments fins arribar a veure una velleta, d'aspecte pulcre, de cabell blanc i mirada inquieta i penetrant. De fet, el visitant s'hauria trobat front la mateixa viuda Tuies. Amb l'herència del seu marit i el que ella havia acumulat va decidir dedicar-se a la usura. Si qualsevol pratbellí l'hagués vist, en el seu imperi de deutors i creditors, no s'hauria estranyat ni una mica de l'activitat a que es dedicava. Estava realitzant, probablement, el somni de l'Escanyapobres, i el que era mes graciós, amb els diners del mateix, tant preuats en vida d'aquell. La víctima que s'apropava a la tela d'aranya teixida en aquell saló, amb les restes de les anteriors víctimes, s'enfrontava a una dona implacable, que no deixava passar ni un termini en el pagament dels deutes i que col·laborava assíduament amb cert advocat que duia a tribunals als pobres que fallaven en un pagament. No concedia pròrrogues, exigia un pagament exacte i cobrava uns interessos desorbitats, fins i tot per el gremi. Era un gran negoci que creixia i creixia en una ciutat com la de Barcelona, plena de miserables.

La viuda Tuies continuava vestint de negre i compadint-se de la mort del senyor Oleguer, tot i que a ella mes bé l'hi va ser indiferent com ja fou explicat a un altre lloc. Tot i això, en realitat ho feia per donar un aspecte fràgil a qui vingués a negociar amb ella: així, el visitant creuria poder trobar clemència i commiseració en aquella tendre i trista viuda, però trobaria a un Dimoni amb cor de pedra tant bon punt com hagués deixat de pagar. La vella guardava a un dels armaris un fusell carregat, ja que havia escoltat que a certes ciutats es cometien horribles crims contra usurers ja sia per lladres o per deutors desesperats. Per aquell temps va arribar als diaris barcelonins un esfereïdor relat de l'assassinat d'una vella usurera a San Petersburg, a mans d'un terrible assassí de nom Raskolnikov. La vella Tuies, en escoltar els rumors va tancar la paradeta i va dirigir-se de cap a una armeria, per comprar un fusell gairebé mes gran que ella, i va sortir amb aquell estrany paquet allargat de la tenda, essent objecte de sospitoses mirades dels transeünts. Cada nit, recomptava els diners, els tancava en dos caixes fortes a la seva habitació i seguidament netejava el rifle.

Un dia de Febrer es va presentar a casa de l'usurera l'advocat que col·laborava amb ella per a perseguir als deutors que no pagaven. Era un home d'uns cinquanta anys, vestit pulcrament de negre i amb guants i que sempre duia, fes sol o plogués, un paraigües de fusta de caoba. En passar l'examen a la porta, la vella Tuies va deixar entrar al lletrat "Com es troba avui la senyora?" "Vella i cansada" va respondre la Tuies, sempre alegre "Vinga, vinga! Menys queixar-se que se del cert que el negoci prospera..." "El negoci es assumpte meu..." L'advocat va asseure's a una cadira que duia un trosset de cartró escrit, es a dir, d'un deutor i somrient va continuar "Hauríeu de decidir-vos a posar els diners a un banc... Ara es fa negoci amb els bancs, vostè els hi deixa en dipòsit i son ells els que l'hi pagaran a vostè... No em sembla segur que tingui tota aquesta fortuna aquí, una dona sola com vostè..." La vella Tuies continuava de peu sense moure's "Jo em cuidaré dels meus diners, no necessito de ningú" I va dirigir una mirada a l'armari on tenia el rifle "Cert, cert" va respondre el lletrat "Fins ara se n'ha ensortit prou be... Però pensi en el que l'hi dic, l'hi donarà seguretat i interessos segurs..." "Deixem a mi de bancs..." "D'acord, d'acord... L'objecte de la meva visita es fer-li saber que han vingut al meu despatx a demanar el cobrament d'una lletra de canvi per una quantitat extraordinària" "I que te això a veure amb mi? Que potser vol un préstec?" L'advocat va esclatar a riure i, en acabar l'accés, va continuar "Doncs no, resulta que el lliurat de la lletra, es a dir, el deutor, es vostè, i l'home que exigia el pagament va visitar-me a mi creient que jo m'encarregava dels seus negocis..." La vella Tuies va arrufar el nas "Jo deure diners!! Aquesta si que es bona, no dec diners a ningú, excepte al meu estimat Oleguer que al cel sigui..." L'advocat va respondre, encara amb un somriure "Doncs com que el seu estimat Oleguer no crec que hagi ressuscitat deu ser un altre qui la cerca...Vaig enviar-lo aquí i pensava que ja hauria passat a veure-la" La viuda va fer un gest negatiu amb el cap, donant a entendre que no havien vingut mes que deutors i gent demanant préstecs. L'advocat va aixecar-se de la cadira "Tinc certa presa, i certs negocis que atendre, de qualsevol manera, el nom de l'individu que es proclama creditor seu (un home certament estrafolari, he de dir) es deia Thenardier, nom francès..." La vella Tuies encara es creia que tot allò era una broma de l'advocat i va restar rumiant fins que aquest va marxar "Jo deure diners?! Això no es possible... Ha de ser algun estafador, ja l'esperaré ja..." I va mirar àvidament cap a l'armari amb el fusell.