Entendridora trobada: II.La Coixeta i el francès

Tenia la viuda Tuies, allà a Pratbell, quan convivia ja amb el seu primer marit el notari, una noia que l'hi assistia en les tasques de casa. Era coixa d'una cama i se la sentia venir ja des de fora de casa, amb el frec del peu a terra. Sempre s'escoltava aquest sorollet mentre feia les feines i la pobre era sotmesa a un sistema espartà subministrat per la Tuies consistent en reduir totes les despeses supèrflues, o considerades supèrflues per ella: si unes mitges se l'hi trencaven, les cedia magnànimament a la Coixeta perquè aquesta les apedaces; ja amb el seu segon marit, l'Escanyapobres, vivint a aquell castell atrotinat, reduïa les pròpies despeses de pa del matrimoni a fi de mantenir a la Coixeta. Aquesta s'ho prenia tot amb filosofia: tenia el temps a favor i raonava de la següent forma. La Tuies i l'Escanyapobres no tenien fills, ni en tindrien per la natura d'aquells dos essers, que només podien pensar en si mateixos -i d'altre banda l'edat de la Tuies probablement ho impedís-, per tant, ella, la Coixeta, arreplegaria tot el que quedés de les despulles d'aquell matrimoni de dimonis. La noia no era cega, sinó coixa, i s'adonava de que els seus patrons retenien quantitats ingents d'or per tot el castell arrel de l'usura, en racons foscos i plens de teranyines i ratpenats. Escoltava en les nits silencioses, entre el cruixir de les fustes, el soroll de monedes caient que venia de l'habitació del matrimoni, fosc ritual diari de recompte de fortuna. Ella olorava la riquesa allà amagada, com en un sepulcre egipci, entre aquelles parets, custodiades per aquells dos dracs. ¡Quina fora la sorpresa de la pobre noia en veure's abandonada! Després de la mort de l'Escanyapobres la Tuies va desaparèixer gairebé al mateix temps que s'enderrocava el castell i feren fora a la Coixeta de la seva llar, desemparada. Va ser de nit per dia, la mala bruixa va marxar amb tot l'or, d'ella i del marit, deixant a la noia sola sense ningú que l'aixoplugués. I es que no era senzill, després de viure entre aquells dos infames habitants del castell la gent dels voltants, a Pratbell, l'hi atribuïen les mateixes qualitats que als patrons. L'havien estigmatitzat injustament. Ella plorava, reclamava auxili, commiseració, compassió. I totes les portes es tancaren. Va haver de dormir als carrers, a les establies entre animals, i va créixer en ella un sentiment irreparable: la venjança. La mala bruixa, aquella viuda Tuies, aquella aranya mortífera, aquell drac de sis caps, aquella pèrfida harpia, aquella Escila i Caribdis en un mateix cos... Així, la Coixeta va sobreviure al desemparament gracies a l'odi, i va jurar-se trobar a la vella i reclamar-li el que era seu per anys de servei fidel i abnegat. D'aquesta forma va emprendre un feixuc viatge cap a Barcelona. No es que la noia tingués cap esperança de trobar a la vella Tuies a la metròpoli, gairebé ho va fer per instint, empesa per una força aliena, superior, però també per un raonament sensat: on es va amb diners? A Barcelona. Així feien els bancs, així feien les empreses, així feien els joves de poble, així faria la Tuies. Aquella vella viuda podria haver mort al seu castell envoltada de parets d'or -es deia la Coixeta- i recordar-se d'ella, que l'havia assistida, però no, la vella àvida de mes va fugir carregada del metall daurat amb qui sap quines idees al cap. Probablement arreplegar-ne mes.


El viatge va ser dur. En marxar la Tuies la noia va quedar sense res: tornar a casa seva implorant acolliment hauria comportat que la tractessin com a una apestada venint d'on venia, "d'aquells jueus del dimoni"; cercar un treball a terres on el record del matrimoni Tuies/Escanyapobres no fos conegut suposava acceptar una vida miserable. La noia va optar per la venjança, per trobar a aquella mala bruixa sense cor i desagraïda i fer-li saber el que pensava. Dir-li com, el dia en que el seu segon marit va morir la vella es va alegrar immensament ja que l'hi quedava tota l'herència i es va rebolcar en diners al seu llit com un porc entre fang fresc. Primer l'escridassaria, després l'hi donaria una bufetada. Tot s'ho imaginava, i la perspectiva de l'escena final, quan la trobés, la mantenia viva i activa, la feia enginyosa, murri. En aquella època el transport era difícil, qui deia que s'anava a Barcelona des de Pratbell era com Odiseu sortint de la seva terra, sobretot si s'era pobre. Hi havia una línea de ferrocarril, però la Coixeta no podia permetre's aquell luxe així que va anar de poblet en poblet, pujant aquí a un carro de pagès i allà a un dels nous automòbils quan algú es penedia de veure a aquella pobre i esguerrada noia caminant tota sola amb bosses penjant dels dos braços tensats.


Finalment la Coixeta va tenir un cop de sort inesperat. L'acabaven de deixar just al vell mig d'un camí de terra, un carro de pagès ple de palla que s'allunyava deixant una marca de pols a l'horitzó. Ella va deixar les dues bosses amb roba a terra i va asseure-se'n al costat, quedant amb els braços encerclant les cames, cansada, sota un sol de justícia que l'hi feia incòmode la roba. Quedar mig adormida quan un soroll llunyà la va despertar, era un soroll de passes, d'algú amb un bastó. En aixecar el cap la noia veié una figura que se l'hi apropava per on ella havia arribat a sobre del carro. Era un home del tot singular: duia una gavardina ample de color crema que s'omplia pel suau vent fent-lo semblar un estrany ocell gegant; al cap hi tenia un gorro d'aquells de cowboy que no pegava amb la resta i l'hi tapava la meitat de la cara; les botes eren com de militar, amb esperons que ressonaven a cada passa. Quan ja era a poques passes de la Coixeta aquesta va adonar-se de que era un vell, amb una llarga barba que l'hi arribava fins a meitat del coll, blanca i roja -el color natural- L'home va quedar una estona a pocs metres, mirant a la Coixeta i aquesta alhora a ell. Ell romania amb les dues mans sobre el bastó, que acabava amb una punta de plata, i la mirava des de dalt a través d'unes estranyes ulleres tintades de verd que no deixaven veure-li els ulls "Hola jove!!" va acabar dient donant un petit ensurt a la noia "Vaja senyor..." va respondre la Coixeta "En la vida havia vist a ningú, si em permet, vestit de forma tant estrafolària com vostè...del cert no deu ser d'aquí" El vell va començar a fer uns passets curts a esquerra i dreta mentre parlava "Doncs no jove!! Soc francès!! De la França!!" La Coixeta, encuriosida, va continuar parlant amb aquell esser "França!! Això queda lluny... Tinc a una cosina al Languedoc!... No recordo com es deia... Però senyor, no m'imaginava, i perdoni'm, que la gent a França vestís d'aquesta manera!" El vell va començar a riure, amb un riure estrident i desagradable que va fer a uns ocells dels voltants marxar a cuita corre'ns "Doncs no jove... Aquesta roba es d'Amèrica! He arribat recentment des d'aquell continent... Per certs negocis que no admeten dilació" La Coixeta es tapava els ulls amb la mà, ja del tot esvalotada per conèixer a algú, no tant sols estranger, sinó que havia marxat del seu país a Amèrica i tornat per explicar-ho "Oh! Si que ha viatjat... Jo mai havia sortit de Pratbell fins ara, des de que aquella mala bru... des de que he tingut que cercar un treball a Barcelona" El vell va aturar el seu caminar nerviós "Barcelona! C'est magnifique! Jove -i aquí el vell va adoptar un to de condescendència-, jo també vaig a Barcelona per aquests negocis que he comentat i, si permets a un vell com jo ajudar-te amb la teva càrrega cercarem mitja per arribar-hi. Tot corre del meu compte noieta." La Coixeta s'ho pensava encara però, veient aquella figura fascinant i alhora inofensiva -tot i que aquell riure...- va decidir acceptar la proposta. En poc temps tots dos caminaven per el camí de terra en direcció a un poblet proper on es veia la figura erecta del campanar sota el sol ponent. Singular parella que fora recordada al municipi.