Encara penso en tu.

Farà uns dos anys que tot això va succeir, però ho recordo com si hagués fos ahir.
Jo estava bojament enamorada del Miquel, un noi impossible; ell sempre estava amb alguna altre, però a mi m'agradava moltíssm. Era una persona molt especial, era divertit, intel·ligent, romàntic, misteriós; era una capsa de sorpreses. Encara sabent que era impossible, creia que el podia aconseguir algun dia. Jo no soc poetessa ni molt menys, ho meu son les cançons, i la meva música es va omplir d'ell..
Un cop va estar sortint amb la meva cosina i jo, boja de mi, em vaig llançar a ell, davant de les mirades de la meva família i els meus amics. Vaig perdre moltes coses, i va ser quan vaig començar a anar al psicòleg; qui em va dir que trobés un altre.
Per sort hi havia un noi que anava darrera meu, que tocava en el nostre grup, y vaig començar a sortir amb ell. N'Àngel sabia més o menys el que em succeïa i que podia sentir alguna cosa pel Miquel, però jo li deia que l'havia oblidat (cosa que no era del tot cert). Ell em va tractar com ningú altre, m'entregava cada estona de la seva vida, i volia ho mijor per mi. Però no deixava d'oblidar al Miquel, encara que sentia alguna cosa molt especial per l'Àngel. Sabia que estava boja per qui no devia, però estava enamorada des de fa molt de temps.
Un cop vam tenir una festa on vam estar tots tres i uns amics més, per celebrar que l'oncle d'un havia tret un disc. Vaig acabar borratxa perduda i vaig fer el que no devia…Vaig terminar lliant-me amb el Miquel. Al despertar, l'Àngel s'avia anat deixant-me una carta que em va donar una amiga del grup. Deia que no volia tornar a veure'm mai mes i que si us plau l'oblidés. Tothom es va emprenyar amb mi, i l'Àngel i el Miquel es van terminar barallant més d'un cop.
Al començament encara tenia amigues amb les que sortí, i m'oblidava dels dos, però amb el pas del temps, vaig començar a esborrar-me l'imatge del Miquel, i trobava a faltar molt a l'Àngel, fins arribar a un punt, en el que em vaig adonar que estava enamorada d'ell i ho vaig començar a passar mal.
Em vaig fixar en altres nois i vaig sortir amb un que em va tractar com la seva esclava, i jo s'ho aguantava, ja que no tenia una altre cosa, i em vaig adonar del que vaig perdre, no trobaria a ningú que es portes tan bé amb mi com ho va fer Àngel. En aquell moment hagués fet el que fos per recuperar el que era meu.
Vaig començar a enfermar i vaig agafar anorexia. Els meus pares em tractaven molt malament, pel cas de la cosina, de com estava, del psicòleg i de rehabilitació.
Vaig decidir anar a buscar-lo i quan el vaig trobar, li vaig demanar agenollant-me que si us plau tornéssim, jo estava plorant, i li deia que estava segura de que ara si sentia amor, però ell em va dir que era tard, que tenia noia, que m'havia oblidat, i que s'anava a Madrid un temps amb ella per fer negocis amb una discogràfica.
Vais intentar suïcidar-me tres cops, i definitivament vaig perdre totes les meves amigues.
Quan va tornar, vaig anar a buscar-li a l'aeroport, venia amb una noia, i em van manar a la merda, suposo que m'ho mereixia, jo mai he sigut massa intel·ligent, però jo havia descobert que hagués donat el que fos per ell, estava bojament enamorada…
Ho he perdut tot, menys l'amor de l'Àngel.