Emocions de Joguina (I)

EMOCIONS DE JOGUINA

Capítol 1
El dissabte s'ha llevat d'hora. Tots es dissabtes es lleven d'hora al carrer Còrsega, un carrer molt transitat per vianants i per vianants transmudats en conductors, en ombres de persona. Al carrer Còrsega cantonada Pau Claris els trashumants de butano fan repicar les barres de ferro contra les bombones mentre el camió que transporta a trashumants i bombones ocupa més d'un carril i fa enfurismar a una de les ombres que, aturada, es desespera acompanyada per dos nens minúsculs. Les imprecacions se sumen al repic metàl·lic de les bombones, als clàxons i al brogit dels motors que arrenquen per girar cap a Pau Claris o continuar cap a la Diagonal. Cada dissabte, sense moure's de lloc, un balcó observa l'escena. Un balcó del carrer Santa Tecla, molt a prop de la cantonada amb Còrsega. Molt a prop de la cruïlla amb Pau Claris. Molt a prop del caos de les ombres. És un balcó d'un edifici antic, de façana restaurada repintada de cru, amb persianes d'un tò torrat. Persianes torrades menys la d'un balcó. Hi ha un balcó que desafiant els veïns i l'ajuntament, desafiant la pedanteria sucosa i regalimant del president de l'escala, setmana rera setmana es nega a deixar de ser de color verd. Verd persiana, verd banc del parc, verd de tota la vida. Aquest verd del que sembla que hauria d'estar feta la fusta de tot allò que a més de ser antic hagués de ser mereixedor de ser enyorat. Aquestes persianes s'enmarquen en pedra de Montjuïc i moren en un terra fet de rajola pneumàtica, d'aquella que ja no se'n troba i que conviu desde que van construir l'edifici amb una barana de ferro colat pintada i repintada de negre fins a l‘ofec. I allà, vigilant-ho tot, un llimoner que malda per créixer entre el test, la barana, el mur, la pedra de Montjuïc i les persianes verdes.

Persianes verdes. És el que li van recomanar els seus pares. Persianes verdes per les quals es filtra un sol mandrós d'hivern, un sol blau clar, un sol fred. Llepant les cortines de cotó, gairebé de gasa, acaronant les parets, el sostre, el llit. Assaborint el cos de la Joana que tot just es desperta mirant-se les seves persianes verdes. Les que li van recomanar els seus pares. Les que ells mai han vist. Les que es pensen que son a l'habitació on ella els diu que viu. Les que haurien de ser al pis de l'amiga on tothom creu que viu des que va marxar a Barcelona a estudiar ja fa tants anys. A estudiar i a treballar.

Mandra de dissabte al matí, de saber que tan sols té feina a la tarda. Mandra de saber que esmorzarà el que li vindrà de gust. Mai ha hagut de vigilar què menja, fins i tot amb uns quilets de més està guapíssima, potser perquè se li posen a llocs agradosos. Mandra d'anar a un gimnàs que no necessita però que la relaxa. Mandra de llevar-se. La Joana pensa tot això mentre corva la seva esquena alçant els braços en senyal de victoria. L'activitat ha vençut. Es llevarà. Mentre es remou encara entre ells llençols blancs de fil que li va regalar la seva mare l'última vegada que va anar a Olot la Joana s'acarona les cames. Ahir se les va depilar. Li agrada passar lleument el palmell de la mà per la pell depilada. La seva propia pell se li fa nova, tant mat, tant lluent, tant cuidada. Una pell a estrenar. Una pell a estremir. Els seus cabells foscos s'escampen pel coixí que ja ha abraçat com un osset de peluix orfe, mentre respira profondament amb un deix satisfet i els seus llavis s'entreobren relaxadament. Els verds es miren el verd, uns verds enormes amb un punt d'eterna melangia decideixen llevar-se i treu-re's la mandra, la son i les lleganyes.

S'alça i segueix el mateix ritual de cada dissabte. Ritual automàtic, de primer va al lavabo i abaixant-se les calcetes s'asseu a la tassa. Com sempre, com no pot evitar des que va agafar-ne el costum, pren un pot de xampú o de sabó o de desodorant o del que sigui i en llegeix l'etiqueta. Necessita llegir asseguda a la tassa. Encara que ja es conegui de memòria el Dipropylene Glycol, Aqua, Glycerin i altres elements comuns a molts productes d'higiène personal se'ls torna a llegir. En acabat s'alça i fa algunes ganyotes davant del mirall per assagurar-se que no li surt cap arruga a causa de les mateixes ganyotes que ella exagera. No. Sembla que als seus 23 anys la pell no li donarà sobressalts. Comprova que el radiador del bany és encès i es despulla. Nua de pel a pel torna al seu dormitori on s'emmiralla a les portes del seu armari enorme i empotrat, triant què es posarà aquest matí. Uns texans vells i un xic estripats, una samarreta de color vermell i unes esportives blanques de cordons. Pren la roba interior i novament al bany entra a la dutxa. Sent l'aigua baixar i se li eriça tot el pel del cos en sentir l'aigua glaçada. Sempre comença amb aigua glaçada. Mica en mica fa girar el comanament fins que troba el punt just de temperatura, moment en el que tanca l'aixeta i s'ensabona. Mentre l'escuma recorre distretament el seu cos recorda que ha de posar la rentadora. És a punt de quedar-se sense roba per anar a la uni i amb prou feines tindrà roba per anar a treballar a la tarda. Però si, per a la tarda n'hi queda, se'n va guardar prou perque aquesta tarda és important per a ella. La senyora Regomir confía en ella i sempre s'ha sentit molt ben tractada. Pensa en tots aquests detalls quan ja ha acabat d'esbandir-se, sortint de la dutxa mentre s'asseca amb una enorme tovallola que li amoroseix la pell. Es torna a mirar al mirall. Abans d'anar al gimnàs esmorzarà a la plaça, pensa. Esmorzarà un cafè amb llet i el crosant més enorme que li quedi a en Siscu. S'haurà d'afanyar ja que se li acaben sempre d'hora i no en fa portar més. La Joana sempre ha pensat que costa trobar crosants dolços, al seu punt, crosants com els que el seu pare els duia de petites, a ella, sa germana i la seva mare. A Olot. Els dissabtes i diumenges a Olot, l'olor de terra mullada entrant per la finestra i aquells crosants... Es descobreix embadalida mirant-se al mirall i es desfà el monyo que s'havia fet per no mullar-se el cabell i continua tot posant-se un xic de crema a la cara, cosa que sempre fa després de la dutxa. Un cop s'ha calçat la roba interior blanca i de cotó s'acaba de vestir al seu dormitori, s'emmiralla a l'armari i agafant la bossa d'esports surt de casa. Baixant per l'escala es troba a la senyora Rosita, una encantadora i venerable àvia que viu al sisè sense ascensor desde fa noranta anys. Noranta anys de pujar i baixar els sis pisos. Noranta anys de veure passar tots els veïns. Noranta anys enterrants veïns, pensa la Joana amb un xic de truculència. La Joana en veure-la s'atura a xerrar amb ella, sap que sempre s'atura als replans per descansar i si hi ha un veï sempre el saluda.

-Hola senyora Rosita, tant ufanosa com sempre eh vostè?
-Ai bufona tu si que fas goig, a veure quan et veig amb un bon xicot, que sempre et veig entrar i sortir sola. Si jo tingués la teva edat...
-Senyora Rosita els homes ja no son com els de la seva època, cregui'm...
-Si nena si, son tots uns despenjats, ja ho pots ben dir... ah! me n'oblidava, quina memòria, l'edat no perdona tu ja ho saps... mira, la veïna del cinquè, la María que ja saps que és una tafanera, em va dir que l'altre dia va veure entrar un senyor molt elegant. Jo no sé què va voler dir amb això de molt elegant, però tant se val. El cas és que em va dir que a més d'elegant era així guapot però ja granadet, com en Tirone Pover quan era jove... de fet sempre va ser jove perque va morir jove pobret. Total, que segons ella aquell home anava al teu pis, però a mi em va extranyar molt i vaig pensar que t'ho comentaria perque sàpigues que la Maria, que és molt bona dona, això no se li pot negar perque va ajudar molt el meu Josep al cel sia quan va es va posar malalt, però com et deia la Maria es una mica tafanera i a mí sempre m'ho explica tot. Ai! nena... perdona que quan em distrec faig perdre el temps a tothom...
-No passa res senyora Rosita, i cuidi's molt que la veig molt bé eh?
-Ves, amb paciència, sense presses i sense massa feina aquesta és la veritat, jo ho faig gairebé tot...
-Adéu senyora Rosita!
-Bon dia maca...

La senyora Rosita continua la seva escalada mentre la Joana baixa els graons de dos en dos, arribant a la porteria estreta però que a aquella hora del matí és a vessar de llum. Surt al carrer amb les ulleres fosques i a grans gambades puja pel carrer Santa Tecla, travessa Bonavista, i s'enfila fins a la plaça Rius i Taulet.

En Siscu, que l'ha vista de lluny, s'espera al costat de l'única taula de la terrassa, li enretira la cadira d'alumini i ella s'asseu. Deixa la bossa d'esports a la cadira del costat, se'l mira i li somriu.

-Bon dia Siscu...
-Bon dia maca, què hi posarem?
-Et queden crosants?
-No... bé, espera -allarga el cap amb ganyota circumspecta cap a l‘interior del bar, alça un braç fent una C amb els dits índex i polze de la mà dreta i s‘encogeix d‘espatlles. El xicot de la barra li fa un gest alçant el dit polze- doncs has tingut sort, sí que m'en queden.
-Doncs un crosant i un cafè amb llet si us plau.
-Ara mateix...

La Joana veu que algú s'ha deixat un diari a la taula del costat i l'agafa. La Vanguardia. Però el maldestre que l'ha deixat allà no content amb deixar-lo rebregat i obert, l'ha desencaixat de manera que ha d'obrir-lo del tot per a tornar-lo a fer llegible. No suporta un diari mal girbat. Escuadra els fulls del diari i el tanca correctament. Aquesta dèria de la Joana no tan sols li vé perque li agradi llegir un bon diari esmorzant el dissabte i el diumenge al matí a la plaça quan la feina li permet. No, a més la Joana estudía periodisme a l'Autònoma o el que és el mateix, Comunicació Audiovisual segons la recent grandiloqüència del pla d‘estudis. És a dir, una deformació ja podriem dir professional reflexada en un objecte com el diari que ara té a les seves mans. Es posa les ulleres fosques com si fossin una diadema i gira el diari. Sempre comença pel darrera, un costum que té m
olta gent. Li agrada començar per La Contra.

-Aqui tens Joana... el cafè amb llet... i el crosant... -en Siscu li deixa l'esmorzar a la taula amb un somriure.
-Siscu... tu no em diràs on compres els crosants oi? -tot fent ombrel·la amb el dors de la mà per protegir-se del sol.
-Hehehe... no! per a res del mon ho faria! si t'ho digués ja no vindries a esmorzar...
-Va home... sigues galant...
-Galant jo? ja no tinc edat. Per res del mon, ja t'ho he dit. -i marxa cap dins amb la safata plena de tot el que ha recollit d'una taula propera.
-Tothom té un preu! -li diu la Joana alçant un xic la veu perque la senti. En Siscu fa un gest alçant el braç i movent el dit índex mentre esquiva una moto que li passa a tocar i a tot drap i els seus llavis dibuixen un munt de records muts cap a la mare del brètol muntat en un soroll.

La Joana somriu veient com en Siscu maleeix els ossos del pelat que per poc l'atropella tot buidant el sucret dins el cafè amb llet. El remou lleugerament amb la cullereta i la deixa al platet després de ficar-la a la boca per enretirar l'excés de líquid, que formaria un cèrcol al cul de la tassa que li podria embrutar la roba quan, bebent, del cèrcol caigués una gota. Un cop fet tot això, comença a llegir el diari.

FI DE LA PRIMERA PART