Els diumenges

Un relat de: Mª Rosa Pi Piqué
ELS DIUMENGES

El nostre temps de lleure no era pas gaire complicat. Els matins dels diumenges, hi havia tres activitats opcionals: una caminada fins al Santuari de la Salut, ramblejar o fer una visita al Museu.
Eren temps econòmicament difícils i als meus 12 o 13 anys, a les meves butxaques no hi havia res i a les dels meus dos germans, el Jesús i el Lluís, quasibé tampoc.

Alguns diumenges, doncs, enfilàvem carrer de la Salut amunt, travessàvem la via del tren i agafàvem la dressera que tirava pel dret; fèiem l'obligada visita al Santuari, amb pujada inclosa al cambril. Donàvem una volta per tot el bosc, bevíem aigua de la font i després, amb l'energia que fluïa de l'aroma dels pins, tornàvem cap a casa.

Ramblejar, ja no m'agradava tant: els meus germans trobaven els seus amics i a mi no m'interessaven gens les seves converses. Per què hi anava, doncs? misteris de la vida, per costum...no ho sé!

L'entrada al Museu era gratuïta, per això la tercera opció l'escollíem sovint, tot i que ens el sabíem de memòria. Hi havia, en una de les sales, un quadre que mostrava una mare desolada al costat d'un bagul dient l'últim adéu al seu petit fill.

M'impressionava molt, em feia por, una por terrible, però no podia evitar quedar-m'hi una bona estona mirant-lo, fins que els meus germans m'obligaven a marxar i em deien com aquell que no diu res, que un dia o altre, també jo els diria adéu a ells. No m'ho creia.

I així ha estat amb el Lluís. Li he dit adéu. L'he petonejat quan la vida ja li havia fugit. Me l'he estat mirant sense por fins que se l'han emportat igual que la mare d'aquell quadre. El cos sense vida dels de casa, no me n'han fet mai de por. Com podria tenir-ne si són els que més m'han estimat?
De tant en tant, esperava veure aixecar el seu pit per omplir d'aire els pulmons i la immobilitat del seu cos se'm feia estranya...

Vull creure que una energia més forta que la dels pins, flueix per a ell en algun lloc, no sé on, però allà on també flueix per als nostres pares i les dues germanes que ens van passar al davant.

Ara, Jesús, quedem tu i jo. Deixem que el que ens uneix, flueixi sense esperar l'últim adéu!

Mª Rosa Pi Piqué
9 febrer 2019






Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Mª Rosa Pi Piqué

11 Relats

25 Comentaris

4656 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Mª Rosa Pi Piqué
Mestra de Primària i mestra de català ja jubilada -he exercit durant 44 anys a l’Escola del Carme de Sabadell- la setmana entrant compliré 73 anys, sóc voluntària a diferents activitats, i és que l’experiència és un grau i, malgrat haver abandonat oficialment les aules, vull sentir “que encara tinc un paper dins la societat”. Per això, dono classes d'Ortografia catalana, d'Escriptura creativa, de reforç escolar...però el que més m'omple la vida és escriure, de manera que faig de redactora d'una Revista al Geriàtric de Granollers i una altra a La Creueta de Sabadell. Per plaer, escric relats curts i ja n'ha publicat alguns així com un llibre sobre acupuntura, teràpia que conec molt bé. Mentre pugui, penso seguir organitzant la meva vida pel mateix camí.