Els colors del sucre

Benvinguts al meu món. Al món dels elements més petits que una llentia. Aquests que passem desapercebuts per a la vista humana i que aquesta raça ens abandona i menysprea sense raó.
A vegades em sento insignificant, sol, inútil... Soc el darrer granet de sucre del meu paquet de quilo. Conec per experiència quin hauria de ser el meu destí. He vist dissoldre's tots els meus companys, i com desapareixien dins qualsevol líquid assassí. Fins i tot, he sentit que uns quants de nosaltres quedaren atrapats dins bossetes de 6grs., o uns altres els agafaren per premsar-los en forma de cub.
A mi i als meus, ens va tocar el paquet de kilo. Varem passar un temps al magatzem, ens transportaren dins les caixes i al sortir ens apilonaren a l'estan del hipermercat.
Durant tot aquest temps, he vist com alguns granets de sucre varen aconseguir sortir del paquet i caure a terra. Van quedar lliures, però això no assegurava la supervivència. Una terrible fregona humida se'ls enduia entre crits.

Un dia, una noia molt maca allargà la mà i trià el nostra paquet. De l'estan al cistell i cap a casa. L'espera va durar uns minuts. Ens deixà sobre el marbre i ens obrí la part superior del paquet amb un suau toc de tisores, deixant entrar la llum de nou. Vaig quedar encegat, i en el moviment de desplaçament cap al pot, vaig aconseguir escapar-me i rodolar cap a la cantonada del marbre. Aquí estic, i ja he vist sortir, i pondre's el sol, més de 10 cops.

A més de la finestra, he vist coses que no m'han agradat. Cullerada a cullerada, els meus companys anaven caient dins els líquids assassins. Ells cridaven sobre la cullera, fins que es submergien dins el líquid, allà ja no els sentia, però continuaven patint. Canviaven de color lentament i s'amuntegaven al fons del got. Unes voltes... i ja no els veia. Havien desaparegut, dissolts en el medi líquid, adoptant el seu color i formant part d'un sol cos.

És ben cert que la nostra missió, la missió d'un bon sucre, és morir dissolt, però no morim sense abans canviar el sabor del líquid, aquesta és la nostra virtut. Nosaltres adoptem el seu color: blanc, negre, taronja... però resistim i ell ja no tornarà, mai, a ser el mateix.

A mi m'agrada ser una partícula de sucre, blanca i dura. Jo no vull dissoldrem i convertir-me en un altre, però... no hi puc fer res. La humitat m'està desfent. Demà ja serè un altre, estaré a l'aire i endolciré l'ambient.

En un món de grandeses inexplicables i abiòtiques (sense vida), trobem la vida en petites partícules que per separat son considerades inútils o inexistents, però que unides poden endolcir-te un moment.