El vell solitari

El vell solitari



La Laia era una noia jove, d'uns 18 anys, ni rosa ni morena, no gaire alta, d'unes faccions molt dolces i un ample somriure que inspirava tendresa. Estava en aquella edat en que sovint sentia una melangia profunda mig pel seu caràcter i mig pels canvis hormonals que patia com a conseqüència de la seva joventut. Li agradava fer grans passejades a la vora de la mar, asseure's a la sorra sentint la seva humitat i escoltant la remor de las onades mentre deixava anar els seus pensaments cap a la més profunda de las seves intimitats, allà on no hi ha mentides ni cal anar disfressat amb el vestit de las conveniències. Li agradava molt capbussar-se en aquests pensaments i podia passar hores meditant i descobrint-se tal com era, essent còmplice de si mateixa. La solitud l'ajudava a comprendre aquelles coses que la gent gran diu que son obvies, però que sovint no eren comprensibles i inclusiu podien ofendre la seva sensibilitat.

Quasi sempre, quan anava a passejar, passava per les roques de l'inici de la platja i trobava un home gran assegut en una pedra amb forma de trona i, eren tantes les vegades que s'havien vist, que se saludaven sense dir res, només abaixant els ulls. Tots dos sabien perquè estaven allà, malgrat la motivació era molt diferent. Cap dels dos tenia el més mínim interès en establir una relació que anés més enllà ja que en definitiva estaven allà buscant la solitud i la meditació.

Res no hagués passat, sinó és que un dia al capvespre, quan la Laia anava cap a la seva platja, es va creuar amb el vell, i va notar que ell no la mirava. Va fixar-se més i va descobrir que l'home tenia els ulls vermells i les galtes humides, el seu rostre denotava patiment i ella no se'n va poder estar d'apropar-se i, mirant-se'l entre encuriosida i planyent-lo, li va demanar: Avui el sol no es pon del seu grat? Necessiteu potser que una noia com jo us acompanyi en els vostres pensaments? Ell, que no s'esperava aquella intrusió, li va dir: Necessito que em donis la teva mà per contestar-te.

Per què em voleu la mà, bon home?- li digué ella una mica atemorida.

Ell digué: Hi ha tot un llenguatge en el contacte entre dues persones, però el món actual tendeix a evitar aquest contacte perquè és molt difícil d'enganyar i amagar els propis sentiments. Si tu agafes una pedra d'aquestes que hi han a la sorra probablement no et dirà res, però si ets capaç d'anar una mica més enllà descobriràs una infinitat de coses que et diuen molt d'ella i que sense tocar-la no les podries apreciar. Igualment, el contacte entre dos cossos et dóna molta informació de l'altre persona i és capaç de donar-te una aproximació molt més acurada de la manera com l'altre et percep. Tenim cinc sentits per comprendre el món, però de tots ells el tacte és quin menys utilitzem. Som capaços de gaudir amb la vista d'un paisatge com ara aquesta costa que tu i jo observem quasi a diari, o som capaços de regalar-nos la oïda amb una música que ens agradi, o gaudir d'un menjar saborós, però quasi ningú gaudeix del tacte amb la mateixa assiduïtat. Jo sé que tu si ho fas perquè t'he observat com claves las teves mans dins la sorra i et remulles els peus a la vora de la mar per sentir-te més en contacte amb l'entorn. Quan jo era jove i vivia a pagès sovint m'agradava anar als camps recent llaurats i ajaurem per sentir la escalfor de la terra, gaudia del tacte que em proporcionava. No trobes que d'aquesta manera t'integres més en l'entorn? Sembla com que formes part d'ell.

I perquè em voleu agafar la mà a mi?- digué ella pressa de curiositat.

Vull saber si et puc respondre la teva pregunta -li replicà el vell- Necessito sentir el que és capaç de transmetre'm el tacte. Vull descobrir si ets capaç d'entendre la resposta a la teva pregunta.

Llavors ella li va allargar la mà i ell la va prendre amb suavitat. Després d'uns instants la va deixar anar i les llàgrimes li van aflorar als ulls. Era un plor barreja d'alegria i tristor. Ella estava molt confusa i no entenia res.

Tant dolent és el que el tacte de la meva mà us suggereix?- li preguntà.

Aleshores, ell, eixugant-se les llàgrimes amb la màniga del jersei i fent un esforç per aclarir-se el nus que tenia a la gola, li va respondre tot mirant com el cel s'anava tornant vermell i taronja i groc mentre el sol es ponia: Ans el contrari, feia molts anys que no havia sentit això. Precisament avui 12 de desembre fa anys i és el motiu pel que m'has trobat afligit.

Teniu ganes de explicar-m'ho?- digué la Laia moguda per un sentiment de compassió i a l'hora amb la intuïció que el que aquell home li explicaria sens dubte havia de ser interessant. La bondat que transmetien les seves paraules i l'esclat de sentiments eren absolutament contagiosos.

T'ho explicaré- respongué ell- si em promets dues coses: una que no m'interrompràs fins que acabi i la segona és que no intentaràs jutjar-me. Mai no has de jutjar a ningú. Tots fem les coses motivats per quelcom i és molt difícil que algú pugui conèixer suficientment totes aquestes motivacions com per poder emetre un judici just sobre un altre.

La Laia, asseient-se en una roca propera a on estava ell, li digué que acceptava les condicions, per bé que no les acabava d'entendre.

Llavors ell, va fer un llarg sospir i va tancar els ulls per un instant intentant buscar el inici d'allò que li volia explicar, a fi que fos entenedor per ella. Després, amb veu pausada començà dient: Fa uns vint anys, tu encara havies de néixer, jo era un home turmentat pels entrebancs que la vida m'havia anat posant. Sabia que no tenia raó de queixar-me, però havia perdut la esperança i la fe en el Deu dels meus pares. Sovint em sentia malament, però si alguna cosa crec que caracteritza aquella època és que havia perdut la capacitat de sentir amb majúscules. Sabia que havia quelcom més a la vida perquè ho havia viscut, però ni me'n recordava com era.

Un bon dia, vaig conèixer una noia bastant més jove que jo. Per un seguit de circumstàncies que no venen al cas, ens vam veure seguit durant un temps i vam congeniar molt. Sentia que una immensa alegria s'apropiava del meu cos quan estava amb ella i volia saber més i més de la seva vida. Aprofitava qualsevol excusa per demanar-li la mà, perquè prenent-li podia sentir un munt de sensacions que m'omplien l'esperit. Li deia: deixa'm que et llegiré la mà, o ensenya'm aquest anell que portes o qualsevol excusa que se m'acudis era bona per establir aquell contacte. El contacte de la seva mà m'omplia de sentiments que ja havia oblidat, podia notar la tendresa i l'amor, la generositat sense retorn, un munt de sensacions que em van fer néixer de nou. Com deus anar endevinant em vaig enamorar perdudament i un dia com avui, 12 de desembre, li vaig explicar els meus sentiments, el que va ser un enorme error perquè mai més em va mirar de la mateixa forma i el tacte de la seva mà va passar a ser fred i distant. Ella estimava un altre. Malgrat mai no li vaig demanar res, ella va anar construint un mur per defensar-se de no sé quina por interna que tenia i mica en mica ens vam anar allunyant fins que no ens veiem més que en presencia d'altres persones i les converses que manteníem eren banals i frívoles i a mi m'omplien de tristor perquè notava que havia perdut un apreciat be, el de la complicitat en les més íntimes reflexions i la possibilitat de donar i rebre sense més intenció que reconfortar-nos mútuament . Fos com fos ens vam allunyar i al final vam deixar de veure'ns ja que a més de la seva actitud s'interposà la distancia que em va allunyar del seu costat. Les meves iniciatives per apropar-me havien sigut sempre mal interpretades i per tant havia renunciat a prendre-les. D'altre banda també sabia que ella mai donaria un pas per acostar-se a fi que jo no ho mal interpretés. Ella no em va trucar mai i jo no podia fer-ho.

I és per això que vinc cada dia a l'albada i a la posta del sol per escoltar el mar amb la esperança que em durà noves d'ella, ja que a ella li agradava molt passejar per la vora de la mar. Sempre més he pensat que si ella passejava per la vora de la mar potser li explicaria coses i m'arribarien a mi. Potser ara que han passat molts anys ella m'hagi finalment entès i fins i tot m'hagi arribat a estimar una mica.

La historia que m'expliqueu es molt trista - digué la Laia - però a la vegada mostra un cor capaç d'estimar de la manera més pura.

De totes les experiències es pot aprendre, noia - continua ell, ja més seré- Creus en la existència de Deu?

No se que te a veure això.

Té molt a veure - digué ell. T'ho explicaré. Aquella experiència em va servir per retrobar la fe perduda. Però no la fe en un Deu totpoderós que és l'amo i Senyor de las nostres existències, sinó de un Deu interior que tots portem a dintre. Jo no crec que existeixi un ser superior, crec que cada persona, animal, planta i roca és part de Deu, una mica com ho creien els panteistes. La suma de tots els Deus de les persones fan aquest Deu superior, en definitiva fan que el mon sigui millor. El que fa diferent els homes de la resta es la seva llibertat de triar. Si un tria fer el be anirà engrandint el seu esperit i transmetrà als demés i al mon sencer aquesta saviesa. Quan un és bo pot ser seguit per molta gent com Gandi o el mateix Jesucrist, perquè la seva vida irradia saviesa (que no vol dir solament coneixements) i tothom vol aconseguir la pau d'esperit que ells irradien. Saps d'algú que hagi tingut els seguidors fent el mal, com els que han tingut aquests liders? El mal només genera mal i el bé genera be. Així doncs, el que realment importa no és el que els demés fan, sinó el que tu fas i ningú és culpable dels teus actes més que tu mateix.


Continuo sense veure quina relació hi ha entre la historia que m'has explicat i aquesta dissertació teològica.

Es molt senzill, jo vaig renunciar al meu amor, perquè l'estimava massa per voler interferir en una vida que ella havia planejat sense mi. Això em va costar
moltissim i fins i tot vaig caure malalt. Però finalment vaig entendre que el que havia de fer créixer el meu Deu i vaig vèncer les trampes que els sentiments em posaven. T'he dit que no va ser fàcil, però hi van haver una sèrie de fets que em van facilitar molt la decisió. Fets, que em van fer molt mal però que em van fer comprendre que mai seria res important per ella. Vaig estar cec i no ho volia veure, no volia perdre la esperança de ser estimat per ella, però finalment vaig comprendre que no hi havia res a fer i que no passaria mai de ser una persona en que en algun moment de la seva vida es va creuar amb ella. Per ella no soc més que això, però per mi com veus ha sigut i és tant important que no puc pensar amb això sense que em saltin les llàgrimes.

Però si ja vau renunciar fa tants anys i a més ho vau fer amb el convenciment que era millor per ella, perquè encara us tortureu?

Ella em va fer viure quan estava mort, sentimentalment parlant, i vaig aprendre que no es pot saber el que es bo si no es coneix el dolent, i no hi ha amor sense patiment. No vull renunciar mai més a sentir, no vull deixar de estimar-la perquè seria el mateix que renunciar a una vida amb sentiments. Després d'aquell dia 12 vaig començar a intentar, no a renunciar a aquell amor, sinó a escampar-ho cap a tothom, amics i enemics. Em vaig esforçar molt en fer feliç als que m'envoltaven perquè necessitava incrementar el meu Deu conscient que l'únic que perdura desprès de la mort és l'exemple que deixes als teus i així ells ho intentaran superar i mica en mica anirem engrandint aquest Deu superior que et parlava.

Això no explica però el que us ha fet plorar agafant-me la mà.

Com t'he dit avui és un aniversari molt important per mi, i estava pensant quan tu t'has aturat, que m'agradaria sentir de nou el tacte d'aquella mà que m'havia canviat la vida. De sobte et presentes tu, i al agafar-te la mà, un cop vençuda la por que tenies, he notat el mateix i això a estat el que m'ha trasbalsat. He reconegut en tu els sentiments que fa anys em van commoure tant.

Acabada la conversa ella es va llevar i va partir cap a casa travessant la platja descalça per gaudir del tacte de la sorra, però el seu pensament era lluny intentant ordenar les idees, pensant que en poca estona havia vist una manera d'entendre la vida absolutament diferent.

Al arribar a casa li va explicar la historia a sa mare i ella va entristir molt. Recordava aquella historia, encara que no hi havia pensat mai més. Els dies següents, la mare va anar varies vegades a la platja per trobar al vell, però ja no el va veure mai més. La vida
només ens dona la oportunitat una vegada i si no la aprofitem es perd.

L'home havia restat immòbil tota la nit a la seva roca, meditant i agraint haver reconegut la filla de la seva estimada només que donant-li la mà. Va conversar tota la nit amb la lluna i es va acomiadar d'ella, de l'escuma de la mar i del sol quan eixia. Va gravar a la seva memòria aquelles darreres hores perquè el guiessin la resta de la seva vida. Llavors va partir per no tornar, ja que sabia que no hi ha segones oportunitats.


FI